Iñaki Rubio. L’altre costat del mirall

28.04.2015

És difícil catalogar un llibre que, tal com indica el títol, pretén reflectir l’altre costat del mirall de la realitat. L’altre costat del mirall (Pagès editors) d’Iñaki Rubio (Barcelona, 1974), El Premi de Narració Joaquim Ruyra, dotat per l’Ajuntament de Blanes i patrocinat per Ràdio Marina, invoca les escenes més banals de la vida quotidiana i les converteix en objecte de reflexió i també en mirada crítica mitjançant símils i metàfores.

Iñaki Rubio

Iñaki Rubio

Es tracta d’un recull de contes, la majoria situats a Andorra, lloc de residència de l’autor, que tenen com a comú denominador presentar uns protagonistes aparentment corrents. Però serà un punt d’inflexió el que farà aparèixer elements humorístics, com a “Sant Joan excepcional”, o fantàstics, com per exemple a “La tirania de la moda”, en què fins i tot sorgeix un Frankenstein postmodern, i també el que converteixen aquests relats en una lúcida crítica sobre el món d’avui dia dominat pels gadgets tecnològics. Especialment original és “Exercicis d’estil”, on realitat i fantasia es confonen magistralment. Res, però, en aquests contes és casualitat i com apunta l’autor “Res no passa sense alguna raó, encara que siguem incapaços d’entendre-la”.

És com si Rubio, que no coneixem però és com si això no fos així, assenyalés aspectes simptomàtics de tota una generació obsessionada amb les xarxes socials, les novetats tecnològiques o la moda. La solitud, l’angoixa, l’individualisme i el desequilibri seran trets representatius dels individus que anirem coneixent.

Amb una prosa precisa i intensa, l’autor ofereix un contrast entre la claredat de l’escriptura d’una banda, i el sentit inquietant que transmeten els relats. Així, existeix a L’altre costat del mirall una imatge-símbol dominant, que esdevé una constant. Es tracta, òbviament, del mirall, que pot ser el que penja del lavabo o de l’ascensor. Aquest objecte, amb poder evocador, mostra de forma evident l’erosió del temps, de la vida o de l’experiència. El mirall és un testimoni no sempre silenciós dels canvis físics i psicològics que afecten uns personatges amb certa atracció per la mort. Com a “Reflexos”, en què el mirall és el coneixedor dels replecs més íntims i més amagats del protagonista, i fins i tot l’únic confident gràcies al seu silenci. L’espai tridimensional és, en conseqüència, un engany: la realitat és polièdrica.

Mercè Rodoreda, gran contista, en el “Pròleg” a Mirall trencat (1974) estableix la idea que “una novel·la és un mirall”, fent referència a la relació entre novel·la i realitat. En l’altre costat del mirall la realitat és igual però diferent. D’aquesta manera, en l’últim conte del llibre, “Alícia alliberada”, Rubio expressa mitjançant la figura d’en Lluís Carol la voluntat de deixar de preocupar-se de si els contes que escriu complauran els hipotètics lectors perquè “si el que li surt quan escriu no és romàntic, ni sentimental, sinó que són històries fantàstiques, delirants o surrealistes, per què ha d’entossudir-se a repetir el mateix que els altres? Igual que el seu reflex literari, no pot pretendre agradar a tothom, això és impossible”. Rubio dóna la clau del seu univers de ficció en unes últimes ratlles ben significatives. Sí senyor!