In memoriam. La quinta del biberó

15.06.2018

Just aquest any es compleixen vuitanta anys de la Batalla de l’Ebre, una de les matances més grans i traumàtiques de la Guerra Civil. Fou el cop d’inflexió perquè les tropes franquistes guanyessin la guerra. Part dels combatents republicans en aquella gran trinxera eren tota una generació de xavals de 17 a 18 anys. Massa joves per anar a la guerra (si és que hi ha alguna edat per anar-hi). La sindicalista anarquista Federica Montseny va posar el crit al cel en el seu moment i va batejar aquella tropa de soldats rojos com a “la quinta del biberó”. Pocs supervivents van quedar d’aquella lleva, però en tenim. I aquests homes han parlat i han escrit per deixar constància de l’horror d’aquella guerra, dels detalls més íntims, dels pensaments més bèsties.

Eduardo Lloveras a ‘In memoriam. La quinta del biberó’. © Ros Ribas

Dues línies terriblement paral·leles (diari d’un combatent de disset anys) de Francesc Grau i Viader,  De la utopia al camp de concentració, de Ramon Arau Latre, 115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó, d’Assumpta Montellà, i molts més. Totes aquestes fonts tan potents, junt amb una sèrie d’entrevistes a alguns d’aquests homes, han servit de material perquè Lluís Pasqual bastís l’any passat l’espectacle In Memoriam. La quinta del biberó. Ara la podem tornar a gaudir a la Sala Fabià Puigserver del Lliure.

Val a dir que l’aposta dramatúrgica de Pasqual ha estat arriscada i que molts col·legues de professió no s’han sentit seduïts per una proposta que qualificaven de freda, estàtica i fins i tot d’antiteatral. Ja ho té a vegades això el teatre documental. I aquesta és la idea mare sobre la qual el director del Lliure ha aixecat l’obra. “La idea no és tant de fer una obra de teatre com la de fer un homenatge a aquesta part de la nostra història, aquesta aventura d’aquests xavals que no van tenir un futur, que els van segar la vida”. Pasqual explica el viatge de sis combatents a l’Ebre que són la suma de tots aquests testimonis. L’autor i director, però, no es fica dintre de la història des d’un principi, sinó que ho fa des de la distància, els mateixos actors (de La Kompanyia Lliure) presenten els seus personatges com a narradors de les seves vides. Gradualment, però, van canviant la tercera persona per la primera persona. Aquest narrador, aquesta veu distanciada, més reflexiva, es va alternant amb les mateixes vivències. Així doncs, hi ha un excés de reflexions per sobre de les accions, però hom entén que quan un es posa a escriure sobre aquests temes tan crus no pugui evitar aquesta sobre explicació. Per alguns pot ser alliçonador, com que no afavoreix el joc teatral. Però aquesta història és teixida entrellaçant les accions que marquen el viatge, des del reclutament fins a la mort de molts d’ells, passant per passatges que mostren la convivència, la camaraderia i el declivi cap a una certa bogeria, amb aquestes reflexions escrites i extretes de les biografies i dites des del punt de vista del personatge com a narrador.

Un moment de ‘In memoriam. La quinta del biberó’. © Ros Ribas

Aquesta és la nostra guerra, una guerra de fa més de vuitanta anys però que encara cou a molts espanyols i, sobretot, a molts catalans. Però val a dir que moltes de les reflexions (verdaderes, tremendes) ja ens les han dit abans. Som un món en permanent guerra i els creadors, els guionistes, els directors, sigui en teatre, cinema, dansa, etc., ja ens han fet mil reflexions sobre la brutalitat i el sense sentit d’una guerra. És potser degut a aquesta sobreexposició de relats de guerra, que un té la sensació que certes reflexions i històries perden força. Per exemple quan un dels personatges diu que la por va deixar de ser un sentiment per ser un estat o la història del soldat horroritzat per haver matat al seu primer enemic i que promet que no tornarà a matar a ningú. Però la suma de totes les històries i totes les reflexions dibuixen en gran exactitud el que van viure aquells joves i innocents combatents. Una història que és 100% nostra.

L’obra, a partir de les fonts documentades, està molt ben contextualitzada tant temporalment  com geogràficament, tot i que l’escenografia és austera. Pasqual s’ajuda amb projeccions de noticiaris del NO-DO o de noticiaris del bàndol republicà. Aquestes projeccions serveixen per marcar les contradiccions dels missatges oficials amb la realitat de la batalla d’aquells soldats. La propaganda contra la realitat en un mateix pla. Però és la paraula la que ens dibuixa les trinxeres i el riu Ebre, que tan baixa fangós com acaba sent un bassal de sang.

Lluís Pasqual també signa l’escenografia de ‘In memoriam. La quinta del biberó’. © Ros Ribas

De la posada en escena s’ha de destacar un element que no sols aporta context sinó que a més s’entrellaça amb la història: la música. Un quartet de músics més un solista operístic (el Dei Furbi Robert González) interpreten la banda sonora que va acompanyant certs moments de l’obra. Es tracta d’un llibret de Monteverdi i es relaciona directament amb l’amulet que troba un dels soldats entre les restes d’una església cremada: unes partitures amb el nom de Cancionero de guerra, de Monteverdi.

La potència d’aquest espectacle la donen el 100% els sis actors de La Kompanyia Lliure. Bé, cinc, Enric Auquer no en formava part. I és potser aquest actor el que més captiva per la seva presència, la seva força i potser per tenir un dels millors personatges (el  nom dels quals és el de cada actor), el republicà convençut per la causa, alegre, però que acaba sent un dels més crítics contra els seus. Tots són personatges vius que passen per molts estats d’ànim i (gairebé) tots acaben enfonsats en la tragèdia de la mort i l’abandó. La interpretació del sextet és honesta, treballant molt des de l’estómac. Cadascú marca la seva procedència amb un accent diferent. I la connexió amb el públic és total, sobretot en el moment en què un dels actors demana un minut de silenci en homenatge a aquelles víctimes.

L’espectacle pot no ser rodó, la idea es pot expressar de mil maneres potser més impactants, potser amb una dramatúrgia més ben tramada, però no es pot dir que aquest In Memoriam tingui cor i que sigui molt important haver-lo fet. Ja ho deia el company Agus Izquierdo: No es tracta de guanyar guerres, sinó de jutjar-les.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Dedicat al meu pare

    “Al voltant dels disset anys
    Quand tots els sentits floreixan
    I els ideals veus a prop
    Enamorat d’una noia
    Tot just esclatà la guerra
    Van cridar li per anar al front.
    amb el fusell a l’esquena,
    la placa penjada al coll
    Al pensament una noia,
    Es va veure en mig del foc.
    No sabia qué passava
    del per qué de tans rencors
    Aquella guerra tan bruta
    On els germans es mataven
    A cops de trets i canons
    Eran solament canalla
    No ho entenian del tot.
    ¡El fusell, molts el portaven
    Com qui porta un ram de flors!.
    Feian gresca de vegades
    I d’altres passavan por
    El nom de la seva quinta
    No podia ser cap altre
    Que “QUINTA DEL BIBERÓ”