Iehuda Amikhai en cos i ànima

3.11.2018

Els lectors de poesia estem de sort: en l’excel·lent traducció de Manuel Forcano s’acaba de publicar el recull antològic Poemes de cos i d’ànima (Adesiara), de Iehuda Amikhai (Wüzburg, 1924 – Jerusalem, 2000).

Iehuda Amikhai

L’any 2001, poc temps després de la mort del poeta, ja vam tenir l’ocasió de llegir Clavats a la carn del món (Proa), una selecció de poemes de Iehuda Amikhai també traduïts per Manuel Forcano, que ens va descobrir un escriptor que tant a dins com a fora de les fronteres d’Israel està considerat un dels poetes més importants de la literatura hebrea contemporània.

La de Iehuda Amikhai és una veu poètica adolorida, trista, que expressa solitud i patiment. El jo poètic és talment el jo biogràfic fins a confondre’s l’un en l’altre. Al meu parer, és justament aquest fet el que dóna tanta força i autenticitat als seus versos blancs, nets d’enfarfecs i volgudament fora del cànon mètric. Tota una declaració de principis que mostren, en efecte, una poesia de cos i d’ànima al nu, una poesia que ha de viure per ella mateixa en aquesta carnalitat anímica sense el sosteniment de la fe perduda en el Déu veterotestamentari. I això en un lloc tan emblemàtic com la ciutat de Jerusalem, un indret considerat sagrat per les tres religions monoteistes i on cada racó incita a la recordança de signe religiós en un escenari amb milers d’anys d’història cultural.

És interessant conèixer dades biogràfiques significatives d’un escriptor per comprendre amb més proximitat els motius i els referents sobre els quals ha alçat el seu edifici creatiu. Iehuda Amikhai va néixer a Alemanya. El 1936, amb dotze anys va marxar a Palestina amb els seus pares per escapar del nazisme que potser els hauria dut a un camp d’extermini. Després d’una breu estada a Pétah Tiqvá, la família es va traslladar a Jerusalem on Iehuda Amikhai va viure fins a la mort. El poeta va lluitar en totes les guerres, abans i després de l’establiment, l’any 1948, de l’Estat d’Israel. Aquestes experiències doloses i traumàtiques marquen de manera notable una poesia que, tal com explica Manuel Forcano en el text d’introducció, es diferencia i es contrasta amb la poesia anterior encara molt subjecta a la tradició i amb un concepte del sagrat de la paraula.

Iehuda Amikhai va introduir l’hebreu col·loquial en uns poemes que reflecteixen els avatars de la vida quotidiana amb els seus goigs i misèries, els seus hiverns i els seus estius, les seves llums i ombres. El poeta Amikhai va fugir de les tendències simbolistes que havien imperat fins aleshores en el panorama literari hebreu per construir una poesia directa, concreta i més acostada als ritmes de la prosa, encara que figurativa, ja que les imatges d’Amikhai són fulgurants com estrelles que destaquen en el cel de nit del seu discurs. Imatges intenses amb les quals va mostrar el seu laïcisme desolat per manca de fe. No sabem si el poeta volia creure però no podia, no en sabia o no volia. Com sigui, els seus poemes destil·len desemparança, orfenesa. Això no obstant, una lectura aprofundida d’aquests versos afligits en els quals les primaveres de l’ànima i els amors acostumen a fer pes en la mateixa balança que les pèrdues i els desenganys, cal observar en Amikhai un bon coneixement de la cultura bíblica la qual cosa li serveix de canemàs tant en el pla humà com en el pla literari. Prenguem aquests versos d’amor com a exemple: (…) cares ardents, cares enceses/ com l’esbarzer que no es consumirà/ fins al final de les nostres vides. En aquest poema Iehuda Amikhai utilitza la figura d’un esbarzer ardent que no es consumeix, esbarzer de foc vivent que no crema i que remet a la imatge de l’esperit de Déu que es revela al cor de Moisès al mont Sinaí.

Aquest fons cultural mil·lenari que a hores d’ara, allà com aquí, sembla a punt de fondre’s en les aigües d’un mar ignot, dóna gruix i dimensió a una poesia de cos i d’ànima que resulta transcendent en la mesura que el poeta, ho pretengui o no, és portaveu d’una cosmovisió espiritual tan sòlida i vasta com la jueva que ni tan sols l’exili de dos mil anys havia pogut eliminar, tot i que ara no està tan clar, ja que la trencadissa bèl·lica i el regnat del materialisme del segle XX ha estat ben letal. Sense el coneixement de la cultura i la vida espiritual dels avantpassats no és possible una poètica com la de Iehuda Amikhai. D’aquí ve que la seva poesia escrita en un hebreu posat al dia sigui original més enllà del qualificatiu de moderna o contemporània. Tal com va dir l’arquitecte Antoni Gaudí, l’originalitat ve de l’origen, no pas del no-res.