Idiorítmia

Arcàdia i el MACBA publiquen 'Idiorítmia' d'André Lepecki | Júlia Vernet

Al 2016, el MACBA va començar “un programa centrat en el treball entorn de les pràctiques performatives i impulsat pel desig poètic de construir, des de la institució i a través de l’acció, una comunitat imperfecta, efímera i inestable; de teoritzar en col·lectiu i de reflexionar sobre el potencial del cos en una esfera pública dominada per la paraula.” Aquest programa (que se celebra un cop a l’any, la primera quinzena de maig), s’anomena Idiorítmies, terme extret de L’étè grec (1976), de Jacques Lacarrière, on s’explica el model de convivència dels monjos que vivien al mont Athos, on cadascun tenia la seva cel·la, és a dir, compartien temps i espai però des de la solitud. Qui rescata i desenvolupa aquest concepte com a punt de partida d’una proposta eticopolítica és el filòsof francès Roland Barthes (1915-1980) en el curs Comment vivre ensemble de 1977.

El MACBA ha volgut recuperar aquest concepte precisament per generar espais que acullin pràctiques idiorítmiques amb temporalitats i materialitats pròpies, al marge de tota norma preestablerta. En l’edició de 2017, van convidar a André Lepecki, pensador reconegut en l’àmbit de la creació esteticopolítica, per parlar sobre la “idiorítmia”. Aquest setembre de 2018, Arcàdia ha publicat dins la col·lecció del MACBA un assaig seu en el que apunta les principals qüestions filosòfiques i pràctiques que el concepte d’idiorítmia permet replantejar.

André Lepecki (Brazil, 1965) és professor, catedràtic i director del departament d’Estudis de Performance a la Universitat de Nova York, on imparteix cursos de teoria de la dansa i la performance, teoria crítica i filosofia continental. Actualment, el seu àmbit d’investigació es centra en l’àmbit de la coreografia i la conceptualització de la performance en relació a la política. Les seves principals obres són Exhausting Dance: Performance and the Politics of Movement (2006, traduït al castellà, català i gallec per a Universitat d’Alcalà el 2009) i de Singularities: Dance in the Age of Performance (2016).

En el llibret, titulat Idiorítmia o en l’esdeveniment d’una trobada (Arcàdia, 2018), Lepecki reprèn els textos de Barthes per reivindicar la vigència de les seves aportacions a partir del concepte d’idiorítmia en el context d’un neoliberalisme còmodament instal·lat. Per mostrar-ho, Lepecki justifica el rebuig de Barthes a l’esdeveniment per seguidament recuperar-ne un sentit positiu i fructífer que permeti obrir escletxes idiorítmiques de resistència als codis socials i polítics imperants. La pregunta segueix sent Comment vivre ensemble?, però reformulada amb la urgència d’efectuar el que en el seu moment era un programa pràctic “fantasma”, una presència que com a molt pot influir des de la veu de la consciència individual, però sense participació del col·lectiu.

És per això que Lepecki no vacil·la a denunciar aquelles formes d’organització social, i les pràctiques que se’n deriven, resultants del capitalisme neoliberal, com són el gregarisme homogeneïtzant, la individualitat egocèntrica de la cultura selfie i el feixisme normatiu del poder institucionalitzat. Per contra, el model idiorítmic de convivència aposta per una societat-conglomerat formada de subjectes singulars, en la que cadascú viu “al seu ritme” però seguint un programa “antinormatiu i antifeixista” basant les formes de vida en l’afectivitat. Es tracta d’assolir una manera de Viure-Junts en la distància, és a dir, una existència compartida des de la solitud irremeiable; una convivència compatible i encarada a la vida bona, aquella que val la pena ser viscuda.

Partint d’aquesta proposta de Barthes, per a qui l’esdeveniment és l’aliment insubstancial de la societat de l’espectacle, Lepecki proposa una noció positiva d’esdeveniment que es contraposi a “l’agitació del gregarisme”. Podríem dir que Lepecki està pensant en la definició arendtiana, segons la qual l’esdeveniment és aquell succés inesperat, i atribuint-li la potencialitat subversiva del Jetztzeit benjaminià, aquell present que salta del continuum del temps cronològic. Lepecki s’hi refereix com “el poder idiorítmic de l’esdeveniment”, que mitjançant la performance pot esdevenir una trobada en què es materialitzin programes i accions “antipoder”. Cal entendre la performance com un esdeveniment en si mateixa, en el que l’artista es troba amb quelcom que no és ella però amb el que manté un vincle d’atracció efímera i ho recrea. Lepecki ho descriu en com un folie-à-deux, la bogeria en l’aparellament, és a dir, la unió dos subjectes irreductibles d’una parella com una unió que ja no és personal (propi de cap persona); és la forma de trobada idiorítmica.

Ara bé, és tasca de l’artista (o el polític) lliurar l’esdeveniment a la trobada, però responsabilitat de l’espectador assumir el compromís d’actualitzar-ne les potencialitats i fer-les perdurar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació