IBEX35: on és l’ascensor social?

30.11.2017

Malgrat que Rubén Juste, igual que els seus col·legues acadèmics, estigui convençut de la importància dels gràfics i de les estadístiques, els millors moments del seu llibre tenen a veure amb la narració de la història que va teixint una lluita pel control del poder dels aparells de l’estat. IBEX35, el llibre que li publica Capitán Swing, fa de bon llegir malgrat la insistència en donar-nos els percentatges de polítics que formen part dels consells d’administració, els milions que va costar una o altra operació financera i tota mena de dades que pretenen sorprendre el lector i que més aviat tenen l’efecte contrari. L’avorriment no sembla amoïnar els doctors en ciències socials de la Universitat Complutense.

Florentino Perez

Florentino Pérez

La diferència entre Madrid i Barcelona és la mateixa que hi ha entre l’assaig de Juste i La gran teranyina (Periscopi, 2017) de Roger Vinton -el vam ressenyar aquí. La burgesia catalana és discreta i passa de perfil, com una figura egípcia. La burgesia madrilenya té aires de grandesa i vol conquerir el món. El llibre de Vinton té més literatura que el de Juste -és la distància amb el poder. El de Juste té més informació -és la proximitat. Els dos llibres es complementen perfectament i, si es llegeixen de seguit, el lector s’ha fet una idea molt ajustada de com funciona l’ascensor social. El terme d’ascensor social solia explicar l’ascens d’una persona des d’una situació humil a una de benestant. Aquest terme és obsolet. L’únic ascensor social que puja a la societat espanyola és aquell que surt d’un pis ben alt, per arribar a l’àtic. La resta són escales.

S’entén que Pablo Iglesias hagi elogiat IBEX35: s’hi descriu la famosa casta amb pèls i senyals. La “beautiful people” del PSOE de Carlos Solchaga, Boyer i Mariano Rubio; el club de pàdel d’Aznar, amb Blesa, Alierta i Villalonga; els tòtems de la banca Fainé i Botín. Al llarg de la història hi trobem un concepte que els podemitas han popularitzat, les portes giratòries. Juste segueix molt bé el laberint que condueix els funcionaris i la comandància dels partits des de la víscera de l’Estat cap als consells d’administració; n’hi ha de totes les èpoques i colors. També reporta la creació de l’IBEX35, que coincideix amb dos esdeveniments d’interès mundial -els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla. Juste ho vol tocar tot. L’ambició és positiva. Tanmateix, després de llegir-lo, queda un regust de cocido que embafa una mica.

M’hauria agradat que l’ambició de Juste arribés fins a les relacions dels patricis de l’IBEX 35 amb potències estrangeres i multinacionals. La temptació de creure que les altes instàncies del poder espanyol són tancades i endogàmiques -cosa que en part és molt certa- no ens hauria de fer oblidar una característica més o menys recent de la història d’Espanya: sempre que han anat mal dades, la intervenció d’una força aliena, es digui FMI o es diguin Obama o Merkel, ha exercit una desviació crucial de la política econòmica. Els mecanismes d’aquesta intervenció no són evidents. La diplomàcia s’exerceix a través de diferents conductes. Isidre Fainé és president del Club de Roma. L’advocat Antonio Garrigues Walker és membre de la Comissió Trilateral. Això no és cap insinuació conspiratòria, són elements que s’incorporen al flux de crèdit que entra i surt de l’IBEX 35.

L’epíleg dona la mesura d’allò que hauria sigut el llibre sense l’enravenament de la prosa i la mania de les matemàtiques. Juste afina els arguments i conclou que l’IBEX 35 és un símbol. Fa servir la imatge del boc expiatori. Segons el ritual de l’antic poble d’Israel, es triaven dos bocs -dir-ne cabrons seria més encertat. Un d’ells era sacrificat com a ofrena al Senyor i l’altre carregava amb totes les culpes del poble jueu per, més tard, ser abandonat enmig del desert. La confusió entre un concepte i allò que representa a nivell pràctic dona joc a tota mena de teories sobre societats secretes i complots. El llibre de Juste tanca la porta a la confusió pel que fa a l’índex borsari. Relaciona els fets amb els noms i els situa en un context determinat. Sembla una obvietat. El naufragi del periodisme espanyol fa que llibres com aquest siguin un luxe.