Iannis Ritsos. Persèfone, la llum i la fosca

17.08.2016

Persèfone, de Iannis Ritsos, és un poema escrit en mètrica tradicional i compost per a ser cantat o dramatitzat. Acaba de ser publicat per Adesiara en l’esplèndida traducció de Joan Casas. La publicació inclou també els poemes Àiax i Filoctetes.

Iannis Ritsos

Iannis Ritsos

 

Pertanyents a l’anomenada Generació del 30, Odisseas Elytis, Iorgos Séferis i Iannis Ritsos són els poetes grecs més importants del segle. Ritsos, que va néixer a Monemvasia l’any 1909, on és enterrat, i va morir el 1990 a Atenes, era de salut fràgil: va patir tuberculosi des de jove. Això no obstant, Ritsos va ser un lluitador nat, d’esperit fort. Militant del Partit Comunista Grec va ser empresonat diverses vegades.

L’any 1967, en el temps de la Guerra Freda, un cop d’estat sota la batuta de Georgios Papadopoulos va instaurar una dictadura que era deutora dels EEUU. En aquest regnat es va perseguir l’oposició política. El compromís polític i social de Ritsos el va portar una vegada més a la presó en un moment delicat de la seva ja migrada salut, tant que va començar a patir càncer mentre era reclòs a les inhòspites illes de Iaros i Leros. Escrivia envoltat de fusells, però no va deixar d’escriure. Amb la salut sota mínims va ingressar en un hospital d’Atenes. Després va estar tancat en arrest domiciliari a Samos. Seguia escrivint a la seva presó quan un pres li va fer arribar, en secret, un missatge del músic Mikis Theodorakis. Li demanava que escrivís uns poemes que s’inspiressin en la realitat crua que vivien. Va ser aleshores que Iannis Ritsos va començar a escriure Cantars de la pàtria amarga.

D’aquesta època és el cant titulat Persèfone, així com Agamennon, Ismene, Àiax… màscares que el poeta adopta, com diu Joan Casas en el seu text d’introducció. Aquests cants, que s’inspiren en figures de l’imaginari i la mitologia grega, responen a reflexions al voltant de temes com l’amor, la mort, la vellesa, el dolor, la injustícia, la tragèdia humana. Aquests disset monòlegs van ser recopilats amb el nom de Quarta dimensió. Un títol ben estrany, ja que a quina quarta dimensió es refereix Ritsos? Segons Joan Casas, aquesta quarta dimensió podria apuntar a la particular poematització dels mites o personatges mitològics per a ser dramatitzada o cantada.

Cal dir també que el tret distintiu d’aquests poemes de Ritsos és l’actualització del mite en els nostres temps sense perdre ni un mos del que el mite té d’intemporal. En Persèfone es veu tan clarament, així com en totes les altres composicions. I és que els mites els actualitzem en la vida de cadascú en aquells moments cimals en què, vivint-los de manera personal, revivim experiències comunes a tota la humanitat. Com són, per exemple, la separació de mare i filla en el moment en què la filla pren parella o matrimoni, que és una de les cares del mite Persèfone-Demèter.

El mite de Persèfone és molt ric, té molts rostres, i respon a la més genuïna vivència del ser femení. Tal com diu l’estudiós Erich Neumann: La dona s’experimenta a ella mateixa abans que res com a font de la vida. En la seva versió literal, el mite de Persèfone és el següent: Hades, el déu de la mort, o de les profunditats de la Terra, va enamorar-se de la jove Persèfone i la va raptar en el moment en què ella es va inclinar per collir un narcís. Demèter, la mare, la va buscar per tota la Terra. Però la noia ja no podia sortir del Hades: havia menjat una magrana que l’havia lligada al déu i al seu espai. Zeus, que va tenir compassió del dolor de la mare, va manar a Hades que la hi retornés. Hades s’hi resistia. Van arribar a un pacte: Persèfone estaria sis mesos amb l’espòs i sis mesos amb la mare. Aquest és, en síntesi, perquè és encara un misteri, el fonament dels famosos Misteris d’Eleusis. El significat del mite és bastant clar: la mort i la resurrecció de la naturalesa en el cicle de l’any i les collites, del gra que s’enterra a la tardor i floreix a la primavera.

Aquesta és també la història recreada per Iannis Ritsos en el seu poema esplèndid. Com cada estiu, una jove retorna de la fosca terra estrangera a la lluminosa casa pairal. Està molt pàl·lida, malalta per la diferència tan gran de temperatura, i li molesta tanta llum. La noia, reposant a la seva habitació, demana a l’amiga que l’acompanya que ajusti els porticons. S’han fet un regal de benvinguda. I en aquest moment de calma, Persèfone conta a l’amiga que potser en contra del que es pensa, ella no hi està pas malament, en aquell lloc on tot és penombra i on els grans de la magrana brillen amb aquella llum de pedra preciosa. Ella se sent confortable i estimada en braços d’aquell Hades una mica matusser, sí, i pelut. Però l’estima, s’estimen.

Francesc Parcerisas i Ernest Marcos, durant la presentació de Iannis Ritsos | Foto: Jaume C. Pons Alorda

Francesc Parcerisas i Ernest Marcos, durant la presentació de Iannis Ritsos | Foto: Jaume C. Pons Alorda

El poema Persèfone és d’una gran bellesa formal, les imatges, poderoses, brillen com les llàgrimes que mostren la varietat dels sentiments de la noia que ara pateix amb aquella llum que li fereix els ulls. Qui hagi viatjat a Grècia sap com la llum pot ser massa llum, tanta que fa aclucar els ulls per protegir-los. La noia parla a l’amiga embolcallada en la penombra protectora. En la lectura del diàleg –en realitat, un monòleg- ens fem conscients de la situació que es viu ara a les fondàries de la Terra, ara a la casa pairal, amb aquella llum que retalla el perfil de les coses. Aquella llum i aquell blau que a poc a poc s’anirà fent amable fins que la viatgera pren prou embranzida com per obrir de bat a bat els porticons. Mentrestant haurem sabut, per si no ho sabíem, que allà baix, a la terra fosca, també hi ha cel, i rius, i mars. Però són d’una altra manera. Persèfone és la figura mítica de la fertilitat dels dos mons: el de la llum i el de la fosca. No hi ha l’un sense l’altre, no hi ha vida sense mort, fonts de vida en última instància. Ens ho diuen els mites i la ciència. Però la certesa la tenim més a prop: la vivim.