I vosaltres parleu com vulgueu

1.05.2016

La meva iaia m’explicava que una vegada Deú va anar a Itàlia i va dir als italians: “Vosaltres parlareu lo italià”; després va anar a França i als francesos els va dir: “Vosaltres parlareu lo francès”; quan va passar per Catalunya, va dir als catalans: “Vosaltres parlareu lo català”. Quan va passar per Beseit els va dir: “I vosaltres parleu com vulgueu”

(Carme Junyent, Les llengües del món)

Carme Junyent

Carme Junyent

Fins ara sabíem que Carme Junyent era una lingüista que sempre escrivia amb el do de la naturalitat sobre temes acadèmics, tot i que de tant en tant, en els seus llibres hi trobàvem llegendes tan boniques com aquesta que li va transmetre la seva iaia, una llegenda preciosa sobre el sentiment de no-lloc de parlants de varietats perifèriques, estigmatitzades. La frontera ha travessat la  vida personal de Junyent. Si a aquest capital biogràfic, hi afegim la seva vocació declarada de ser mestre, tenim un parell de claus per entendre el seu nou llibre, Escoles a la frontera (Eumo Editorial).

Junyent és una lingüista de frontera en molts sentits, i sobretot en dos: la mirada i l’atreviment. Sovint ha projectat una mirada global a una realitat local, la catalana, amb reconeixements importants arreu; tot i així, encara no ha entrat amb tots els galons en el cànon de la sociolingüística catalana. El seu nou llibre transgredeix els codis dels gèneres: no és ni acadèmic, ni periodístic, ni literari: si és que es pot inserir en alguna classificació establerta, es podria dir que és un llibre sobre les seves eixides filològiques per les diferents escoles de la comarca de l’Anoia, en què més que portar un dietari intel·lectual ens retrata la comarca, la seva gent, sovint a ella mateixa.

En aquest llibre la hibridació és una constant: no sols l’autora i el gènere participen en diferents territoris de límits difusos, sinó que la comarca protagonista del llibre, l’Anoia, també és un territori d’identitat difusa, de fronteres múltiples. D’entrada, l’autora dóna el protagonisme a una comarca que ni forma part de l’imaginari general de la catalanitat, ni s’ha convertit en parc temàtic del turisme de masses (quina sort!). Però: On és ben bé aquest tros de país? La nostra obra magna de la diversitat dialectal, l’Alcover-Moll, identifica Igualada a voltes com a capital de l’Anoia, a voltes com a ciutat de la Baixa Segarra. L’autora sovint retrata uns habitants que tenen un sentiment difús de comarca: n’hi ha que miren cap a la Segarra, altres cap al Bages, cap al Penedès o cap al Llobregat, no gaires cap a la seva capital administrativa.

«Solitud, estic perdut» canta Cybee, un  jove grup de pop-rock de Sant Feliu de Llobregat en una cançó que comença així: «D’una nit a Igualada…». Molts adolescents anoiencs van a l’institut de Martorell (Baix Llobregat), molts pobles anoiencs han doblat la població, no tant per la immigració global com pels desplaçaments interiors, procedents de l’àrea metropolitana. El moviment canvia antigues inèrcies. Les noves i velles fronteres, en el territori, en els hàbits i en el cap de les persones, són una altra constant en el llibre de l’autora, que sovint es pregunta, per exemple, per què tal poble està dividit en dos, o per quines raons urbanístiques o geogràfiques les interaccions socials no són més fluides. L’autora indaga sobre les identitats múltiples de la comarca i deixa anar una observació: el que tots els pobles de l’Anoia tenen en comú és un paisatge, des de tots els pobles anoiencs es pot veure Montserrat, massís escampat entre el Bages, el Baix Llobregat i l’Anoia. La comarca, amb moviments diaris en direccions diferents (Bages, Baix Llobregat, Penedès, Segarra…), té un referent que és dins i fora de les seves fronteres…

En aquest llibre, l’autora travessa i retrata moltes Anoies, uns quants pobles que no són de l’enciclopèdia comuna:  Castellfollit de Riubregós, Copons, Vilanova del Camí, la Pobla de Claramunt, Castellolí, Carme, Cabrera d’Anoia, Masquefa… El lector farà bé de prescindir de guies comercials i fer cas de l’autora: els seus pobles i la seva mirada ens conviden a descobrir petites joies amagades, a vegades només detalls que tenim al costat de casa.

En aquest llibre hi surten retratades moltes Catalunyes, molts habitants i moltes realitats, moltes històries i moltes  actualitats (i alguna llegenda).  L’autora cus retalls de vida que confeccionen un trajo atractiu de l’Anoia, més estrijolat per al dia a dia que no pas per als vint-i-un botons d’una festa de gala: petits clubs de lectura dinàmics, topònims anoiencs que vénen de l’amazic (Orpí, Mediona, Jorba, Benissanet), la llegenda dels senyors de Tous, la història dels germans Scholl, una escola d’Igualada on el compromís dels pares porta a valorar la immigració com a enriquiment, la soledat d’uns violinistes, els noms dels centres educatius, el poble de les empreses conegudes arreu (Munich, gràfiques Romanyà)…

Els amics dels extrems amb reclam turístic també hi podran pescar alguna cosa: des de descobrir el millor vi del món, a Cabrera d’Anoia, fins al municipi més petit de Catalunya, Puigdàlber. Al costat de superlatius com aquests (escassos), naturalment vindran ganes de descobrir noms que sonaran exòtics a quasi tothom: el gorg del Nafre, les Flandes de Piera (amb similituds al gran Canyó del Colorado o de Gorëme, a la Capadòcia), el racó ideal de la Llacuna per respirar-hi… Sembla imperdonable un tros de paradís al costat de casa i no saber-ho. No tot és idíl·lic, però, i encara menys en matèria de llengua: en els pobles aparentment més recòndits de l’Anoia, els patrons de predomini social del castellà també es confirmen entre la població escolar i els docents de secundària. Un es planteja de què s’està parlant exactament quan es debat sobre la immersió, tan sacralitzada pels sobiranistes, tan criticada pels castellanistes (i per catalanistes disfressats d’enfant terrible)…

Centre tecnològic Comuntari de Masquefa

Centre tecnològic Comuntari de Masquefa

Moltes Anoies i moltes… Carmes: la comunitarista, la professora amb el do d’entregent, l’activista social amb el somriure a la boca, l’erudita local de curiositat sense límits, l’amiga que es deixa guiar per una «amiga sibarita però llepafils», la mare futbolista, l’exploradora que sovint es perd…

Hi veiem la Carme que no para de fer xerrades arreu, a escoles i a biblioteques; vinculada als clubs de lectura; amiga de savis sense pretensions; implicada en el món cultural de proximitat (Revista d’Igualada, el Centre d’Estudis Comarcals), atenta als moviments culturals dels pobles i micropobles de la seva comarca. Sovint capta il·lusió en el seu entorn i gust per la feina ben feta. Reconforta saber que implicar-se no és una paraula segrestada pels teòrics de l’entusiasme.

Hi veiem la Carme que mentre espera un director, un mestre o un erudit, sempre llegeix: el vici li ve de l’escola, però no pas per la via de l’estímul, sinó del contraestímul: s’hi va avorrir tant, que des d’aleshores necessita tenir sempre un llibre a les mans. O la Carme que s’escandalitza pels mestres que es vanten de no tenir ni un llibre a l’escola.

Hi veiem una Carme interessada pels temes locals, els no llocs,  les escoles rurals, un article sobre un personatge oblidat, una revista modesta, un erudit poc reconegut, etc. Si la frase “pensa globalment, actua localment” és alguna cosa més que un eslògan que sona bé, en tot cas segur que és una definició que retrata amb naturalitat la manera de fer, de viure i d’escriure de l’autora.

Hi veiem la Carme que seu a taula amb la seva «amiga sibarita però llepafils», en restaurants que pel bé de la gent que hi va sovint i pel bé dels que hi poden anar a parar per algun atzar, seria molt saludable que no es tornessin ni de masses ni de culte. Tothom sap que en aquests casos només hi ha dues sortides: la baixada i la pujada. La primera sortida va en detriment de la qualitat; la segona afecta les butxaques. En tots dos casos, hi perd l’autenticitat, la qualitat quotidiana sense aparadors turístics ni portaveus d’elit. Segur que el lector atent amant de la bona cuina s’anotarà el nom d’uns quants restaurants que potser el portaran a visitar pobles dels quals fins aleshores no havia sentit ni anomenar. Serà una victòria (una més) del llibre de Junyent.

Hi veiem la Carme que els caps de setmana va amb els fills a visitar algun castell, a descobrir algun poble de la comarca, a (re)crear la memòria familiar pels pobles anoiencs on van viure (o morir) avis o besavis. O la Carme que durant anys ha seguit el fill futbolista per tots els camps on jugava: aquí es despulla i assistim a la narració del futbol per part d’una persona que confessa que no sols no ha vist mai cap partit de futbol professional sinó que no entén el joc (havia arribat a aplaudir els gols del rival amb què s’enfrontava l’equip del fill!); malgrat tot, es declara seguidora de les locucions de Joaquim M. Puyal, que escolta per excavar en «la mina lingüística» que atresora aquest periodista de culte.

També (i no pas finalment) hi veiem l’exploradora que per un atzar professional, descobreix la seva comarca. L’autora comença el llibre reconeixent que molts pobles anoiencs no els havia visitat mai fins que no es va posar a treballar amb les escoles per al seu projecte de recerca sobre les llengües. La descoberta, el viatge, l’atzar i les necessitats professionals s’entrellacen i condueixen l’autora a descobrir, com descriu ella mateixa, «el paradís al costat de casa», a mirar el seu entorn més immediat amb ganes d’aprendre per després poder-s’ho explicar i narrar-ho als altres. Tot convida a conèixer la comarca de l’Anoia, i per extensió el país, amb una mirada reposada, implicada, juganera.

Escoles a la frontera és una proposta narrativa més factual que especulativa, més a prop de la crònica que no pas de l’assaig, tot i que tot això no acaba de ser del tot cert. Hi ha pàgines sublims de reflexió sobre les fronteres i sobre la memòria, sobre els paisatges i el dret a la invenció: a la part final, justament en el capítol dedicat al seu poble (Masquefa) i en l’epíleg, hi ha autoretrat, confessió personal i memòria familiar. És l’única concessió al lirisme: planer, natural, gens nostàlgic. Són pàgines per llegir, degustar… aturar-se, rellegir.

El llibre no té sobresalts ni cops d’efecte (gràcies!), no hi ha ni un  bri de lirisme en la descripció de paisatges “espectaculars”, però en canvi, el retrat complet de la comarca desprèn una mirada neta i verge, no tant per la selecció de les paraules, com per l’ordre límpid, artesanal. Junyent es decanta per una poètica del dia a dia, amb els seus ulls veiem moltes realitats que se sobreposen amb empenta a les inèrcies de la quotidianitat: mestres que treballen amb ganes i sentit, pares que proposen i actuen amb esforç i imaginació, alcaldes i regidors que dediquen talent i temps als seus pobles, savis desconeguts que treballen com si dels seus estudis d’abast restringit en depenguessin grans esdeveniments. Més d’un lector potser pensarà que l’única èpica important són aquestes microrealitats, que tan bé passen amb la prosa clara i fluida de la Junyent que tots coneixem, aquesta vegada dirigida cap a un territori que fins ara no havia explorat, definit per un to i un registre de frontera: una mena de crònica de la seva comarca i dels seus pobles, una mena de notes lingüístiques i històriques, una mena de dietari professional que observa els altres, una mena d’autobiografia en què sempre retrata (cartells d’escola, per exemple) i es retrata a ella mateixa esperant algú, recuperant algun tros de la seva infantesa, quasi sempre perdent-se en molts sentits (sovint en el més literal), indagant en la seva història familiar (els desplaçaments amb moto amb el pare, el sumari de l’avi republicà, els besavis de matrimoni efímer…).

En un entremaliat article a Vilaweb, Andreu Barnils deia que posaria el llibre de Junyent a les lleixes (les postades, que en dirien a Igualada) de cinema. Jo encara dubto si el desaré entre la crònica, l’assaig o l’autobiografia. Ben mirat, per què capficar-se en aquests compartiments estancs? Carme Junyent ens emmena a moltes fronteres, que voldria «com a espais d’intercanvi i no pas com a límits». Ens convida al viatge, a recuperar una mirada neta, a gosar escapar-nos dels llocs comuns i coneguts.

Una visió universal de les llengües

El nom de Carme Junyent de sempre ha anat lligat a una visió universal de les llengües, o per dir-ho a la seva manera, a les llengües del món. En el món acadèmic internacional, els clàssics de la sociolingüística catalana (Aracil, Badia i Margarit, Ninyoles) s’han projectat per les anàlisis sobre la llengua catalana i en bona part pel cas català i per les aportacions teòriques: arreu se’ns coneix per conceptes com llengua minoritària, conflicte lingüístic, diglòssia, bilingüisme (individual, social, cultural…), llengua sense estat.

Carme Junyent és una lingüista internacional sense haver seguit quasi cap dels axiomes acadèmics actuals. Només un exemple: les seves obres més conegudes no són escrites en anglès, sinó en català, i no pas necessàriament sobre el català, sinó sobre Les llengües del món, o sobre la Vida i mort de les llengües, per citar dos títols de llibres seus ben coneguts. Adreçant-se prioritàriament al públic català per parlar-li de temes universals, ha pogut arribar arreu. L’obra de Junyent és l’exemple que una llengua local pot ser la millor via per arribar a un públic universal, aquell a qui aspira tothom (i entre nosaltres n’hi ha pocs casos) que sap que ha d’estudiar aquell tema i ho ha de fer en una llengua en concret. Els escriptors de ficció, doncs, no tenen l’exclusiva. L’obra de Junyent podria ser la perla que es narra en l’enigmàtic conte oriental L’himne de la perla.

La necessitat de dedicar-se al que Junyent s’ha dedicat remunta als seus primers anys d’investigadora, en un context àlgid de debat-preocupació per la llengua. Som a principis de 1990, quan el món acadèmic català sortia de la privacitat de les aules i entrava en el debat públic: amb una dècada de democràcia i normalització lingüística, diferents acadèmics es van posar a plantejar fins a quin punt la política lingüística de la Generalitat podia garantir la supervivència de la llengua. En altres termes, es va apuntar que fins i tot amb una administració (autonòmica) decidida a promoure la llengua per tots els canals, no es podia garantir el futur del català. En la versió més cridanera i anecdòtica del debat, els anys de vida (de mort) van ocupar l’spotlight dels mitjans. Amb l’herència de fons d’aquest debat hi topem una vegada rere l’altra: Quin poder tenim per garantir una vida normal per a la llengua? És el poder d’una comunitat autònoma de règim comú el que necessitem?  A principi de 1990, una minoria crítica del món universitari (Modest Prats, Albert Rossich, Carme Junyent…) va posar el dit a la nafra. 

El 1992, en el seu llibre Vida i mort de les llengües, fill d’aquest debat públic, escrivia aquestes ratlles introductòries: “el futur del català no es pot deslligar de totes les llengües i molt especialment de totes les amenaçades. La preservació del patrimoni ha de ser global perquè sigui plausible; al capdavall es tracta de preservar l’equilibri ecolingüístic i d’aquest totes en formen part. El reconeixement dels drets lingüístics només pot ser universal”. Amb el seu llibre, doncs, Junyent situava, interpretava, la llengua local en un context global. Un tema que amb el temps, sobretot els últims anys, no ha fet més que discutir-se i estudiar-se en tots els fòrums acadèmics internacionals

Respon a jordi m. ribes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris