Humor argentí i terapèutic contra les pors més absurdes

La companyia argentina Sutottos ha aterrat a La Villarroel. Dos actors i unes poques andròmines amuntegades a l’escenari. Des de dimarts passat i fins al proper 5 d’abril Andrés Caminos i Gadel Sztryk ofereixen a Inestable un recital còmic d’altura. Componen dos personatges en permanent paranoia, amb una angoixa, però, que no els impedeix de garlar i garlar per donar-se companyia mútuament i intentar compartir (que no superar) la por. Un espectacle 100% argentí, de ritme ben mesurat, on els riures del públic fins i tot acaben contagiant els mateixos intèrprets.

Inestable retrata un parell de freaks, dos encantats amb pentinats ridículs, vestits iguals però asimètrics, que comencen la funció amb cara d’espant. Un d’ells diu que avui no podran fer funció, que no s’atreveixen. La por els ha envaït de cop i se senten incapaços de fer res. Mentrestant l’altre encantat resta ocultat darrere el llençol penjat a una perxa. La gent ja riu amb la primera paraula, mentre un servidor encara no ha agafat l’acudit. Sembla que han vingut una colònia de fans del duo. Entre ells el regidor per Esquerra de l’Ajuntament de Barcelona, Juanjo Puigcorbé. La cosa és que els pobres César y León decideixen, malgrat el seu pànic escènic, superar-ho, amb cançó inclosa, i començar l’obra. Però la por no l’han abandonat, ans al contrari. Llavors s’instal·len en la paranoia de que un home hagi pogut entrar a casa seva després que un dels actors no hagi chequeado (que bé que sonen les expressions argentines) la porta del pis. I, a més a més, hi ha aquella taca imaginària d’humitat que cada cop es fa més gran i que amenaça d’escardar la paret i que acabin sepultats. En un in crescendo permanent els dos es van tornant cada cop més porucs i histèrics, acusant-se un a l’altre, fent-se la punyeta i teixint noves històries vertebrades per l’angoixa i el pessimisme. La funció d’aquests dos clowns és gairebé terapèutica. Unes rialles sonores que a poc a poc van contagiant a tot el públic fins i tot a un servidor, més de riure callat. No hi ha res millor que riure’s sanament (i amb ells) d’aquell que encara és més desgraciat que un i posar en dubte les misèries d’un mateix.

L’espai que ocupen els dos cagats és un espai imaginari, una habitació, un menjador o el pis d’una amiga que celebra una festa en la qual en un moment donat d’aquella nit de dissabte (sorprèn la decisió de donar un concret temporal) decideixen assistir per fer veure que en el fons són dos amics sociables, sense cap tipus de por. L’intent, però, dura ben poc quan la sospita torna a generar dubtes i pors. Són uns instants on semblen relaxar-se. El públic, però, continua rient dels seus moviments, les seves carotes. Són com uns directors que dirigeixen una orquestra de rialles. Hi ha alguns moments on rebaixen la intensitat d’aquestes, mantenint-les en pausa. Com el moment en què desempolsen els objectes de la infància amagats en dues maletes mentre sona la Sonata número 16 de Mozart. Un moment poètic més propi del teatre d’objectes, però que no desentona en absolut. Sembla que aquests dos histèrics van tenir una infància més feliç i realitzada. Però un cop passats aquests breus instants amb el riure més contingut, els dos clowns tornen a fer sonar les rialles més sonores amb noves pors i nous retrets. Mentrestant la taca d’humitat va creixent i potser acabarà fent inevitable el desastre, potser acabarà donant sentit a tanta por. Però tranquils, el riure mai acabarà congelat, no es tracta d’una broma macabra. Sutottos fan humor blanc. I franc. Aquests dos fenòmens poden guarir la tristesa i la desídia d’un mal dia a qualsevol.