Horàcic Park

15.10.2018

Pocs escriptors, passats els anys, decideixen reescriure els seus llibres amb l’objectiu de millorar-los. Com si el que queda escrit ja fos intocable per sempre. Com si alliberant una història que ens crema a dins, vomitant-la, desfent-nos del malestar ja poguéssim tancar la carpeta i oblidar-la. Però una obra literària no s’acaba d’escriure mai; el bagatge d’un autor és un univers en vies d’expansió permanent i el valor d’un clàssic és justament aquest: ser rellegit i reactualitzat. El plaer de l’autor és eliminar el que ja no li agrada i prendre consciència que, de nou, foragita la bestiola. El lector ha de valorar aquest esforç, no en termes de psicoanàlisi ni d’egocentrisme, sinó d’evolució. Som davant d’una unitat nova, amb el seu propi ritme, que actualitza les interpretacions amb les exigències del present i el bagatge, cada vegada més massís, de l’autor.

L’escriptor Vicenç Pagès Jordà. Foto: © Ester Roig

Aquest és el cas d’Exorcismes (Empúries), el nou projecte literari de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), qui ha rentat la cara –poca cosa, perquè el perfeccionisme ja li ve de fàbrica i tant la frescor com la modernitat els hi són inherents– a vint-i-tres contes, i ha muntat una “antologia personal” dels seus “fills predilectes”. Un Horàcic Park intransferible, dissenyat i bastit al llarg dues dècades i publicat en un flamant volum de portada gloriosa: tres humans que ara ens resulten vintage –oh, feliços anys 50– descansant feliços sobre el llom de dos divertits dinosaures. En un, dues bessones de Marilyn Monroe, dones exuberants, pentinats d’època i shorts agosarats. A l’altre, un home que segueix la diagonal que marquen les banyes del dinosaure. Aquí ho deixo.

Exorcismes és una cadena d’exploracions sense temes comuns –diu l’autor– però amb uns idèntics recursos made in Pagès Jordà. Per si el material no fos prou alterós, el llibre es completa amb una Nota de l’autor a manera de pròleg i unes Notes exegètiques, un autèntic regal per al crític i per al lector encarades a obrir el context. Les glosses permeten entendre la pràctica literària de Vicenç Jordà, basada en esborrar fronteres, barrejar gèneres i tradicions, desespecialitzar els textos retornant-los a la unitat perduda. Si a això hi sumes l’experiència del llenguatge i l’amor a la llengua de l’empordanès, el resultat és una autèntica delícia per llegir i rellegir en hores baixes.

Els sis contes escollits de Cercles d’infinites ombinacions (1990) revaliden la idea de Cortázar: “ les novel·les es poden guanyar per punts però els contes s’han de guanyar per KO”. Un Knout Out digne d’admiració, amb trames obscures però de rerefons hilarant, experiments, homenatges, pastitxos i contes metalingüístics com el primer, que dona títol al recull, en el qual el narrador en primera persona, un científic fracassat que es malguanya la vida esmenant textos, descobreix una secta nascuda a recer de Pompeu Fabra, a la frontera entre el plagi i l’homenatge. La mitificació del llenguatge i dels seus profetes, els gramàtics ultracorrectors enderiats en tota mena de chinoiseries. A “La correctora” el lector pateix com un liró pel perfeccionisme malaltís, les migranyes, la intraversió inguarible, el deler per esmenar els grafits del barri i l’interès de la pobra paia per les subordinades adverbials consecutives d’Espriu. El conte destaca per la crítica a la destrossa col·lectiva del català, portant el tema a l’extrem de la caricatura (però amb una trista base real, com totes les facècies). A “L’altre dia vaig anar al metge”, l’autor passa l’estil oral de Mercè Rodoreda pel seu propi sedàs. Un conte d’una dona d’antes, submisa i trista, amb el safareig ple d’aranyes i l’entrecuix cerebral atestat de teranyines, que afirma que se li acaben les piles però té més terra a l’Habana que un polític enxufat. Em quedo, però, amb “Per llegir al metro”: tretze narracions breus, situades al subsòl de Barcelona, que depassen al bo de Raimon Queneau, els Juegos Reunidos i les angulacions noves d’una tacada. Trastorns mentals d’última generació assignats a narradors-passatgers estrambòtics i amb la brúixola desballestada que entren en psicosi i derivats irracionals: desafiament, persecució, homicidi, esquizofrènia, voyeurisme, sospita, obsessió, pressa, terror, suïcidi, vigilància obstinada, confusió, somni, pànic… Un estat encomanadís de crispació que mena el lector a detestar el metro i la mare que el va parir.

En companyia de l’altre (1999), Pagès Jordà experimenta amb el tema del doble, de la mà de Cortázar, Poe, Calders, Borges o Pessoa, l’alteritat contemporània i la renúncia, en unes peces amb un peu a la literatura fantàstica (en el doble sentit, també). Incertesa i humor com a engranatges per escriure sobre el plagi, el desdoblament, la metamorfosi, la repetició i la desintegració, l’intercanvi, la fragmentació de la identitat multiplicada i les versions del jos que ens habiten. No em direu que el tema i els paranys de l’invisibilitat no són actuals… Un professor que pren el cos del seu alumne, el canvi de vides entre dos veïns, un nen que ho vol tot i no en té mai prou, la transferència del cos de la dona en el de la veïna jove. El darrer relat, “Sis miniatures” s’erigeix com la poètica del llibre, una oda al lector: “Existim en la mirada dels altres. Necessitem un narrador que ens doni alè més enllà de la nostra limitació de personatges. El primer home existia en la mirada del déu que el va crear. L’últim home, ateu, morirà del pur decandiment de no ser vist”.

A la tercera part, trobem textos d’El poeta i altres contes (2005), un recull format per biografies fictícies d’autors inèdits escortades per fotografies gentilesa de Jordi Puig. Ara Pagès desestima els elements fantàstics i ambienta els relats a bars reals de la Rambla de Figueres, participant així del gènere literari Empordà. Hi ha la reflexió amb coneixement de causa sobre la construcció de la imatge pública de l’escriptor, i l’exploració dels subgèneres de la paròdia des d’un punt de vista tragicòmic. La selecció es completa amb una detallada “Biografia d’Àngel Mauri” (protagonista de la seva novel·la La felicitat no és completa), on barreja fets reals i de ficció i és alhora un tribut a l’ofici ben portat i, també, un espai idoni per a criticar el gremi. Som a la quarta dimensió, al llibre pastitx, al trencaclosques fet de sèries, a la metaliteratura que torça els gèneres literaris, dins el viatge que va de l’escriptura al silenci.