Hoogerman: l’home digital que balla

6.06.2015

L’obra de l’artista digital Hoogerbrugge serveix a la companyia Erre que Erre Danza com a excusa ideal per seguir investigant com prova a la dansa el contacte amb altres disciplines. Fins dissabte transformen la Sala Hiroshima en un espai ultramodern, a camí entre entre la física tangible del cos en moviment i la imatge contenidor evanescent.

Hoogerman © Ricardo Sala

Hoogerman d’Erre que Erre © Ricardo Sala

Tampoc no ens hauria de resultar tan estrany imaginar alguna porta d’entrada en el mur que encara ara separa el món digital i l’analògic. No en el sentit d’un avatar que dóna una segona oportunitat a l’ésser ocult darrere la pantalla. Sinó un cos transmutat en bites que viatgi per la xarxa, una mena de transposició física que ens permeti esdevenir una altra cosa diferent a la realitat sensible com ara la coneixem. Mentre això no passi, Erre que Erre Danza transforma l‘animació digital de l’artista holandès en una cosa experimentable per la limitada capacitat perceptiva de l’home actual, corporeitzada per a l’ocasió en la dansa precisa i efectista de Mario G. Saez.

El resultat és singular, amb un desplegament tècnic de projeccions capaç de crear la sensació que ens trobem dins d’una mena de realitat paral·lela, contagiós rítmicament gràcies a la música de JPLS i Balago, amb una interpretació del ballarí magnífica, plena de matisos; i la participació de petits recursos escenogràfics i de vestuari sorpresa. Hoogerman és una peça impecable, sense fissures i plena d’harmonia interna: un viatge per a la imaginació.

La gran qüestió, de totes maneres, és saber quin és el paper que queda reservat a aquest home digital que balla en aquest núvol, on les línies entre realitat i ficció definitivament semblen esquerdar-se. I no és només perquè sigui dubtable aquella transformació. És més aviat per aquesta denúncia que el mateix Hoogerbrugg fa al seu web: “Facebook va matar la meva pàgina”, es lamenta. Tot va ser obrir perfil a les xarxes socials i sense necessitat de publicar-hi res, va començar a rebre una pluja immensa de visites. I el contingut? Ah! Aquest és el problema: que no sé si unes projeccions perfilades al detall, un intèrpret de qualitat brillant i una música arrossegadorament bona són suficients per bastir un espectacle. I aquesta és, paradoxalment, la gran qualitat de Hoogerman: mostrar sobre l’escenari com és de fútil tot plegat.