Homar ha mort el teiatru

19.11.2014

Aquest dissabte 12 de novembre, en el marc de Temporada Alta, el festival Som Cultura ens proposa veure una obra de teatre amb majúscules interpretada per un únic actor, també majúscul, al Teatre Municipal de Girona. Ens referim a l’exitosa i poètica Terra Baixa. Per això, avui recuperem aquest article d’en Bernat Puigtobella.

Lluís Homar en una imatge de ‘Terra baixa’, que va estrenar al Temporada Alta 2014.

Dimarts feia una nit molt especial al Teatre Borràs. Per un dia el Grup Balañà va fer la competència al Bar Horiginal, perquè aquesta Terra baixa, senyors, és poesia. Homar s’ha desprès de vuit dels personatges de l’obra de Guimerà, ha deixat escórrer pel xuclador de la resclosa pagesos i pageses i s’ha quedat amb un pòquer personatges: la Nuri, la Marta, el Sebastià i el Manelic.

Homar no fa veuetes de ventríloc per passar d’un personatge a un altre. Les veus d’aquests quatre personatges posseeixen Homar en una mena de psicofonia, com si fos un mèdium. En té prou amb córrer una cortina, asseure’s en una cadira o fer un canvi de to per acompanyar un canvi d’escena. Homar juga amb la nostra memòria, posa totes les nostres terra baixes en una caixa de ressonància. El dramaturg Pau Miró ha essencialitzat el text de Guimerà fins a convertir-lo en un filet, un fil de soliloquis que pràcticament no se superposen. Ha sacrificat el diàleg per fer aflorar la poesia del text. Podríem dir que Miró ha espellat el llop, i ens serveix la pell amb safata perquè ens hi reconeguem.

La virtut d’aquesta aposta és que no hi ha afectació. L’actor no es deixa posseir del tot per cap dels personatges i en conseqüencia, Homar no homareja. Tampoc no fa teiatru. Una dels perills del repertori clàssic català és la fossilització. Guimerà, en mans de les companyies d’aficionats, i ho dic amb tot el respecte del món, ha estat una de les grans fonts de teiatru d’aquest país.

Lluís Homar en una escena de ‘Terra baixa’, amb versió i direcció de Pau Miró. © David Ruano

En acabar aquesta estrena tan especial, Homar va voler dedicar la funció a Armand Calafell, que va morir l’any passat, i que ahir estava representat per la seva dona, la Pilar Serra. Homar va donar les gràcies pòstumament a Calafell, que va ser el primer director que el va fer actuar a Terra baixa, quan només tenia 17 anys, als Lluïsos d’Horta. Això era l’any 1974, ara fa exactement 40 anys. També va tenir un record per a Maria Rosa Bonany, una actriu amateur que feia de Marta i que Homar tenia en gran consideració. I no es va oblidar d’esmentar Josep Montanyès, que va portar aquella Terra baixa del 74 al Teatre Lliure un any més tard, ni l’escenògraf Fabià Puigserver, que va dirigir la Terra baixa monumental de l’any 1990, amb aquella passarel·la que s’enfilava cap a les altures. Mentre donava les gràcies, ahir després de la primera ovació, Homar es va adonar que tots els amics que recordava eren morts, i que aquell gest final es convertia en un acte de supervivència, com el de Manelic.

Homar agraïa la companyia dels que havien fet possibles els altres muntatges de Terra baixa i alhora se’n despullava amb aquest solo recitatiu. “He mort el llop!”, va dir al final de la funció, sense exclamar-se ni cridar. Sí, Homar ha mort el teiatru.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. totalment d’acord, Homar i Miró o Miró i Homar han fet un treball de cirugia estètica amb Terra baixa increible, Han transformat una obra del passat amb una obra amb tot el futur del món.