Hofesh Shechter, revisitat

4.02.2013

Podem confondre un esbós coreogràfic amb una obra d’art. Com també convertir una estada creativa en un Bienvenido Mr. Shechter. Vivim un temps acomplexat i som capaços d’això i de més. Però la dansa no enganya mai, perquè transita lliurement només si hi ha autenticitat. 

Hofesh Shechter | Foto: Dee Conway

Maig del 2011. Un jove coreògraf israelià establert a Londres tanca temporada al Mercat. Sorpresa majúscula, magnífiques crítiques, un dels moments a retenir en la memòria dels aficionats: Political/Mother. El teatre públic, amb el seu director al capdavant, sempre atents, sempre disposats a més, aconsegueixen que la companyia es comprometi a fer una estada a la Fàbrica de Creació El Graner, inaugurada pocs mesos després. Durant un mes la companyia s’hi instal·la. L’acord inclou la presentació a la ciutat de dues peces curtes. Amb aquest anunci es presenta la temporada 2012-13. Hofesh Shechter torna a Barcelona!

Estic parlant de joves ballarins, com en la primera peça: Uprising, que amb una radicalitat extrema saben expressar la violència que és capaç de generar un determinat model de masculinitat. El de la guerra, l’enfrontament i l’agressió. Boten per l’escenari com autèntics gegants fins a generar una profunda opressió emocional. Els seus moviments són al servei d’una denúncia que Shechter ja va fer en l’obra anteriorment vista a Barcelona i que té molt a veure amb la situació política del seu país d’origen.

Com també m’estic referint, en la segona part: The art of not looking back, interpretada en contrast només per ballarines, a una suposada feminitat alliberadora capaç de capgirar l’experiència viscuda en primera persona pel propi coreògraf que, malgrat d’abandó de ben petit, diposita l’esperança en una expressivitat de ball que despulla de gestos una autenticitat del sentir generat amb una visceralitat tan profunda i precisa, com colpidora per com interpreten des del sentiment, l’absència.

The Art of not Looking Back

I naturalment també d’una música, obra del mateix Shechter quasi tota, que es converteix en el tercer protagonista (ignoro si de gènere masculí o femení), i que commou fins al més profund en l’experiència estètica del conjunt. Sense oblidar-me, és clar, d’aquells darrers dos o tres minuts, que a manera de càmera ràpida, els dos grups de ballarins resumeixen l’hora escassa que dura en total les dues parts, com si d’una moviola es tractés i que rememora tantes coses, com convida a pensar en la circularitat dels arguments exposats al llarg d’aquesta creació. No és novetat, a Political/Mother ja ho vam veure, però és un moment conceptualment brillant i una bona manera de cloure l’espectacle.

Però…

És sabut que un artista no fa altra cosa que explicar una i altra vegada les mateixes coses, oi? El problema rau, com es va comentar al maig del 2011, que hi ha una manca flagrant de narració. Una única idea, simple i clara, requereix d’un relat. És tan fàcil tot plegat? Masculí i Femení? Blanc i Negre? Bo i Dolent?

I és habitual també que en aquest país ens refiem poc dels nostres i, en canvi, sempre mostrem una gran admiració pels altres, oi? Doncs ens hem excedit de nou, perquè aquesta segona aparició de Hofesh Shechter a l’escenari del Mercat de les Flors no aporta res de fonamental, ni per a la dansa contemporània, ni per a un espectador que exigeix passes endavant i que espera autenticitat i no una fenomenal campanya publicitària.

Mercat de les Flors, 1 de febrer de 2013

Hofesh Shechter, revisitat

Etiquetes: