Hilari de Cara. La meditació apassionada

11.02.2019

Que no era una poesia irreverent i satírica, va dir el mateix Hilari de Cara del seu Quaderns del port (Proa, 2018). Lluny queda, és cert, aquell Cave Papam (AdiA, 2015) de frustració amorosa, de desig desbaratat, de provocació constant i d’influències pornogràfiques; però Quaderns del port consolida —i així segueix la poètica de de Cara— uns versos apassionats, plens de llum en la foscor de la nit, i que caminen en tot moment per la corda fluixa del perill. Que és un llibre meditatiu, va dir el mateix Hilari de Cara del recull guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2018, és cert, però no per això menys viu, ni menys èpic.

Hilari de Cara ha rebut la Flor Natural al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona | © Pep Herrero

De Cara no dedica els poemes al port de Porto Cristo de Manacor, el poble on viu, sinó que sorgeixen del port, de la seva mar, de la seva aigua salada i són, consegüentment, trossets de vida que es copsen des d’aquest espai buit en què res no passa, l’espai per on s’esdevé el reflexionar, el dir les coses en la quietud. La quotidianitat ferida, doncs, en què allò que s’edevé diàriament queda travessat per la mirada dolorosa del testimoni que desemboca en una epicitat poètica tenaç.

No hi ha, enlloc i de cap manera, calma en la meditació, però sí la passió desorbitada que nega el repòs —i un poeta que ja no diu, sinó que suggereix en cada vers—: una temporalitat i una espacialitat diferencials que possibiliten un imaginari particular, vivíssim, i que generen una simbologia pròpia, gairebé un bestiari únic: “un miol de sirena”, “un cròtal”, “una escórpora”, “els cans sarnosos”, “les morenes, o “les merles i els tudons”.

Meditar és, certament, viure les coses dues vegades: reviure allò viscut amb la memòria, calçar les dues temporalitats, conjuminar-les, i produir-ne una de tercera, que es postula eterna, la de l’escriptura fixada en el paper. Així s’erigeix la poesia d’Hilari de Cara com un testimoniatge escrit d’una experiència que es reviu des de la calma, però també des de l’epicitat d’un record apassionat i vivent. Hi ha èpica perquè hi ha meditació i perquè la meditació és, al capdavall, un re/viure les coses: viure les coses doblement, amb la intensitat de la memòria i del cos que l’habita (un cos que se sap vell, però no per això menys desitjant o menys guerrer).

En el procés meditatiu, cohabiten el present i el passat antic, i s’emmirallen, a la vegada, com un mateix temps que avança al ritme de la podrimenta:

més enllà, enterrat al fang de la cala
des de fa dos mil anys
es podreix secretament un derelicte
amb àmfores d’allò que fou, garum,
peix salat i oli i vi.

I com aquests dos temps que cohabiten i es baten entre ells, també el jo líric es bat entre l’acceptació de les coses —l’assumpció de la vellesa i del que teòricament aquesta comporta: un deixar-se emportar per les coses passivament i enterrar el desig de manera voluntària—, entre l’acceptació de les coses per deixar-les en mans d’una força superior (“deixa que l’atzar ho esbrini o que la nit ho copsi”) i el desig propi que mai no mor. No hi haurà la irreverència satírica de Cave Papam, d’acord, però sí l’afirmació independent i unilateral d’una subjectivitat amb dret propi, amb una existència que s’autoafirma.

I aquesta subjectivitat es forja, fluctuant i sense forma, en la foscor de la nit que tot ho rega. És precisament la presència de la nit la que fa emergir “el vel que cobreix una segona veritat”: una veritat altra i diferencial, un espai de contrastos entre allò fosc i allò clar (“la darrera lluna d’agost creix / com una hamaca prima”), moment de quietud falsament adormida, perquè la nit no és el moment de l’absència sinó el de la segona veritat; com la passió, no és passiva sinó un gest actiu d’alçament. La nit, doncs, moment i espai d’imprecisió i d’inconcreció, “la nit és la nit i és inexplicable”. Així s’obre també el silenci en la poesia d’Hilari de Cara: “és hora / que es manifesti un silenci eixordador / tot prenyat de paraules no dites”. Com la nit, com la passió, com la meditació, el silenci tampoc no és absència sinó una altra plenitud,  perquè “res no és mai silenci, tot alena”. Reverbera, i més en la nit, tot allò que mai no ha estat dit. Meditar és això, donar presència al silenci, habitar-lo, colonitzar aquell espai no dit i situar-lo en primer pla. Com ja deia Blanchot a L’écriture du desastre, “sense llenguatge, res no es mostra. I callar és així mateix parlar. El silenci és impossible. Per això el desitgem”.

Tornem a la irreverènica, per arribar al moll de l’os de Quaderns del port, que és la passió que tot ho desborda. Així mateix conclou el llibre: “i els joncs et brosten des del fons de la cala / al teu cor mai vell del tot”. Perquè mai s’és vell del tot per desitjar, constata la poesia de de Cara: davant de la desfeta, que és sempre la mateixa (“tots els diluvis són així”), allò que difereix és la manera d’entomar-la, d’assumir-la —en aquest cas sabent que el temps és una mescla que s’escapa, un no saber on són les coses, un jo que no s’identifica amb la pròpia reflexivitat (“cada vegada li costava més / reconèixer-se en els pronoms i en les cireres”).

Davant de la irremeiable evidència del pas del temps i de la carn que cau i crema, davant de la porada que “fa no ser etern”, el jo poètic s’afirma per damunt de totes les coses:

Visc: som un laberint de venes,
m’han atribuït un nom,
he triat una veu i he mort el pare
mil vegades

 

Hilari de Cara. | Foto de Bernat Puigtobella.

Una insurrecció que s’eleva contra el nom que li han donat els altres i que se sap irreverent per poder-se enunciar —enunciar el desig, la pròpia molla— sense apagar-se mai del tot, afirmant sempre una vida pròpia. D’aquesta manera es concentra la seva poesia, com en el poema que diu:

Així t’estim, tal-
ment et trob a faltar,
illa, pits perduts.

La complexitat de l’experiència i de la meditació no és simplificable, però sí explicable a través de la contenció de la paradoxa, de l’antinòmia: s’estima com s’enyora; tant es pot estimar com enyorar, i ambdós són igualment raonables, possibles. D’aquesta manera, el poema —i el llibre en la seva totalitat— s’obre en esqueix com la forma d’entomar els dualismes, fusionar-los, defugir del simple maniqueisme per abordar el perill que hi ha en les coses (i aquest és el lloc d’allò èpic), en el fet d’estimar i d’enyorar, de viure amb passió i de batre’s amb el record i la nostàlgia. Defugir el moralisme, al capdavall, no concloure res, i encetar el diàleg amb un mateix, i amb allò que l’envolta.

Hilari de Cara es consagra amb Quaderns del port com un poeta coherent, que teixeix fons i forma amb unitat i fermesa; i com un poeta formalista, podriem dir, perquè busca la paraula exacta, el mot precís —amb un lèxic riquíssim, sovint desconegut, que genera estranyament. Quaderns del port no només s’uneix per una temàtica, per una manera d’entendre la creació poètica i el fet d’escriure, sinó també perquè el llenguatge es ramifica uniforme en els diversos poemes, tot bategant cap a una mateixa direcció: és el llenguatge del port, de la mar, de la seva fauna i flora que viuen i dialoguen amb la meditació del jo poètic. L’exercici que es basteix al llarg dels poemes, en definitiva, significa la nit —la dignifica—, reivindica la passió —s’alça—, i ensorolla el silenci —el posseeix; tot a través d’una poesia inseparable del mateix fet de viure.

Quaderns del port, Hilari de Cara (Proa) Premi Jocs Florals de Barcelona 2018

Podeu consultar les bases de l’edició d’enguany dels Jocs Florals aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’obra de Hilari de Cara és una de les més sòlides i transcendentals de la poesia catalana moderna.