Herois, màrtirs i impostors

La Guerra Civil espanyola és plena d’herois i màrtirs. Els primers poden sobreviure o no, però els màrtirs són aquells que moren sense saber que seran venerats com a herois. El terme ‘màrtir’ se sol reservar als cristians, però també es podria aplicar a aquells militants de l’esquerra que, convençuts de la causa comunista, van ser víctimes de les purgues estalinistes. La Setmana del Llibre en Català dedica una secció a parlar de la Guerra Civil i la postguerra. Serà el dia 10 de setembre a partir de les 18h a l’Escenari 2.

A El cònsol de Barcelona (Columna, es presenta a La Setmana el 10 de setembre a les 17:30), Andreu Claret dibuixa molt bé la tràgica defenestració de Vladimir Antónov-Ovséienko, un heroi de la Revolució russa que havia participat en l’assalt al Palau d’Hivern l’any 1917 i que el 1936 és enviat pel Kremlin a Catalunya per convèncer els catalans que abans de fer la revolució calia guanyar la guerra contra el feixisme. El cònsol soviètic va contemporitzar amb Lluís Companys, però es va trobar amb dos obstacles insalvables. En primer lloc una esquerra dividida i ingovernable, sobretot el sector anarquista, que considerava la guerra i la revolució com dos moments indestriables. En segon lloc, la desconfiança del Kremlin, que controlava els moviments d’Antónov-Ovséienko amb espies soviètics infiltrats dins el mateix consolat. Stalin havia pactat amb França i Anglaterra que no hi hauria un focus revolucionari a Catalunya i el maig del 37 va perdre la paciència. El final del cònsol és digne d’un màrtir, com ho va ser l’any 1957 el consell de guerra que va patir Joan Comorera, fundador del PSUC i conseller de la Generalitat republicana. A Protocol M. L’afer Comorera (Voliana) Ramon Breu ha novel·lat amb gran amenitat la vida clandestina de Comorera a Barcelona durant els primers anys cinquanta fins que, delatat per altres correligionaris comunistes, cau en mans de la policia franquista. Convençut que les llibertats socials i nacionals eren indestriables, Comorera defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles, un principi que el PCE no compartia. A partir de les investigacions de la periodista francesa Violette Courbière, que visita Barcelona per escriure un reportatge sobre l’afer Comorera, fem un viatge gairebé detectivesc per les clavegueres del franquisme i reconstruïm la caiguda de Comorera i la seva companya Rosa Santacana a través de confidents, policies i opositors de les mateixes files comunistes.

A banda d’aquests dos màrtirs comunistes, Ramon Felipó i Oriol ens descobreix el martiri del seu oncle franciscà a Fra Lluís Colomer Salada (Llibres de l’Índex), afusellat als 31 anys per la Columna de Hierro i enterrat clandestinament al Valle de los Caídos el 1959. Sense cap vel·leitat novel·lesca, Felipó ressegueix  la detenció i empresonament del seu oncle a Vinaròs. El 2 d’octubre de 1936, els anarquistes assaltaren la presó de Castelló de la Plana on havia estat traslladat i el van afusellar a les tàpies del cementiri de l’Alcora. El van enterrar en una fossa comuna fins que les seves despulles es van traslladar, clandestinament al Valle de los Caídos. Ramon Felipó comparteix la determinació per rescatar el cos d’un avantpassat d’aquest infame monument necròfil amb Joan Pinyol, que ha abanderat la lluita per desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos amb el llibre Avi, et trauré d’aquí (Saldonar). Per als interessats en aquestes exhumacions, el mes de novembre Ara Llibres publica Cap repòs per als caiguts, de Queralt Solé i Sílvia Marimon, una investigació històrica amb un punt de vista periodístic que ens revela dades, fins ara inèdites, al voltant del Valle de los Caídos.

Parlar de la Guerra Civil és parlar d’exhumacions. N’hi ha de documentals, que ens obren noves perspectives. :Rata_ publica Savage Coast, de la poeta nord-americana Muriel Rukeyser (1913-1980), una novel·la silenciada durant dècades i publicada pòstumament l’any 2013, que ens parla dels primers dies de la guerra a Barcelona. Rukeyser va arribar un dia abans de l’Alzamiento per escriure un reportatge sobre l’Olimpíada Popular del 1936, que havia de ser un gran acte antifeixista. Helen, protagonista i alter ego de l’autora, assisteix a la revolució obrera, estableix relacions amb un atleta alemany, recorre la ciutat i decideix deixar el seu testimoni sobre el que ha vist. “Som davant d’una novel·la que documenta cinc dies molt importants de la vida de Muriel Rukeyser; també davant d’una escena encara oberta de la nostra història, que es narra des d’una visió femenina, poètica i experimental”, diu Eulàlia Busquets al pròleg de Savage Coast.

Parlar dels bombardeigs oblidats de la guerra és una altra forma d’exhumació. A Figueres, la Gernika catalana (Efadós, es presenta a La Setmana el 10 de setembre a les 18:20), Enric Pujol i Casademont ens revela que la capital empordanesa va ser, després de Barcelona, la ciutat amb més víctimes mortals (en xifres absolutes) durant els bombardeigs que van assolar la ciutat els anys 1938 i 39. Figueres va ser la darrera capital republicana i va acollir milers de persones durant la retirada i això explica l’acarnissament franquista. La commemoració del 75^è aniversari de l’inici dels bombardeigs va propiciar un catàrtic exercici de memòria col·lectiva que ha fet aflorar molts testimonis que altrament haurien quedat sepultats en l’oblit. Vist el cas figuerenc, Pujol es pregunta quantes altres Gernikes hi deu haver avui que ens són desconegudes.

Caldes de Malavella ha pogut exhumar literàriament un episodi que va marcar la vida del poble en la immediata postguerra: l’arribada de soldats de la Marina Reial Italiana que havien naufragat a les costes de l’Illa de Sardenya i van ser traslladats als balnearis de Caldes. A El fill de l’italià (Premi Ramon Llull, se’n parla a La Setmana el 10 de setembre a les 19:45) Rafel Nadal explica la història de Mateu Torrent i Pasqual, un home que emprèn la recerca del seu pare biològic, un dels nàufrags italians que va arribar a Caldes el 1944.

Sobreviure a una guerra té un preu: clandestinitat, claudicació o exili. D’exilis, recuperem el d’Alexandre Galí, que va viure entre quàquers a França abans de tornar a Catalunya. Ara sabem més coses d’aquesta etapa gràcies a la seva néta, Carme Galí, que ha reconstruït el recorregut vital del pedagog a Alexandre Galí a l’exili (Gregal, l’autora signarà llibre el dia 12 de setembre a les 18:00 a La Setmana). Els que es van quedar, van haver de viure la impostura d’unes “relacions humanes construïdes amb tones d’oblit, de girar full i de rancúnia”, com diu Pilar Romera a Els impostors (Columna), una novel·la que parteix d’una suplantació d’identitat al camp d’Argelers, on la disenteria, la tuberculosi, l’escorbut i el tifus feien estralls. Ignasi Roure torna d’Argelers per jurar fidelitat al Movimiento.  Romera ens situa a l’any 1959 per desplegar un fresc immisericorde de la Barcelona submisa i covarda de la postguerra, en un moment en què la visita imminent del caudillo fa témer un atemptat dels maquis i la policia engargola i tortura a tort i a dret a base de delacions o aplicant la ley de vagos y maleantes.

La impostura del supervivent recorre també Els vius (Meteora), de Joan Santanach, que s’estrena en la novel·la amb la història entre patètica i tràgica de la valenciana Carmen Orriol, vídua del coronel Gerardo Sanlucar, afusellat l’any 1936 a la presó de Burgos per haver restat fidel a la república. Els vius ressegueix amb salts endavant i endarrere en el temps les servituds d’una dona atrapada entre alts càrrecs militars que ha de posar el seu encant sexual al servei de la pura supervivència.

Totes les claudicacions personals que ens expliquen aquestes novel·les es van traduir a nivell col·lectiu en una necessària complicitat amb el règim. L’historiador Martí Marín publica ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (Eumo Editorial, es presenta La Setmana el dia 10 a les 19:15), un assaig que desvela com la participació entusiasta d’alguns i l’acceptació entre passiva i còmplice d’altres van contribuir a consolidar la dictadura.