Hem nascut per ser reals, no perfectes

11.03.2019

Teatre documental amb una força que feia temps que no es veia a Barcelona. El director francès Didier Ruiz ha creat i dirigit TRANS (més enllà), un espectacle que reuneix set homes i dones transgènere disposats a fer saltar pels aires les convencions socials i abraçar la tolerància. Què és ser home? Què és ser dona? A través de retalls de la seva vida posen de manifest, si és que encara fa falta, que el món és plural. El Teatre Lliure de Gràcia n’ha ofert deu funcions, però l’espectacle es mereix continuïtat.

Una escena de l’espectacle ‘Trans (més enllà)’ al Teatre Lliure de Gràcia. © Emilia Stéfani-Law

No són actors. No són actrius. Però quan surten a escena fan que la sala emmudeixi i fins i tot les mosques deixen de volar per escoltar-los. Són la Neus, la Sandra, la Clara, la Leyre, en Danny, l’Ian i en Raúl. Set persones anònimes que, en només una hora, ens explicaran la seva vida. Una vida complexa, perquè totes i tots són transgènere.

Això és TRANS (més enllà), l’espectacle de Didier Ruiz (Béziers, 1961) que l’any passat va obrir la mostra de teatre inclusiu NOSaltres al Lliure, per mostrar la diversitat sexual i afectiva, i que ara la sala de Gràcia ha repescat durant una setmana, amb el rodatge d’haver-se representat al festival d’Avinyó i d’haver fet gira per França. De fet, és la segona part d’un tríptic consagrat als invisibles, després d’Une longue peine, fet amb expresidiaris i abans de Luciones, protagonitzat per persones que han escollit l’espiritualitat com a opció de vida.

La casualitat –o no- ha fet que aquesta reestrena coincideixi amb la setmana del Dia Internacional de la Dona, de manera que la proposta és, com a mínim, providencial. Els set protagonistes ens parlen de la identitat, de les fronteres i la definició de gènere, i de la consecució de somnis i anhels impossibles.

Una escena de l’espectacle ‘Trans (més enllà)’ al Teatre Lliure de Gràcia. © Emilia Stéfani-Law

Ruiz va entrevistar trenta-cinc voluntaris, i se’n va quedar set. Tres homes i quatre dones. Un mosaic de tessel·les contemporànies, d’edats diferents, estrats socials variats i professions diverses, allunyades dels clixés mentals que imperen a la societat. El director ha teixit una dramatúrgia invisible per donar-los veu, perquè ens expliquin les seves experiències, ens mostrin les seves motxilles i foragitin els fantasmes de la por. Tot, per acabar demostrant que tenen unes vides tan ordinàries, comunes i convencionals com la resta dels mortals. És a dir, la verdadera normalització.

En un espai buit, completament blanc, asèptic com la sala d’un hospital –firmat per Emmanuelle Debeusscher–, els participants es dirigeixen al públic, mirant-los directament als ulls. L’espectador no pot amagar-se, ni escapar-se: els ha d’escoltar i endinsar-se a la seva veritat, que esclata en colors. “No hace falta tener pene para ser un hombre”, diu un. “El teu cos no està equivocat, no és un error. Només li cal fer reformes”, afirma un altre. “Me hubiera gustado ser un tío con tetas, pero no pude”, explica un tercer. O un meravellós “ha sortit el sol”, la floreta que una d’elles recull quan creua, atemorida, entremig d’un grup de nois amb mal aspecte al passeig de Lluís Companys.

Els nostres protagonistes no són actors ni són actrius. Són una perruquera i estilista, una comercial, una dibuixant, una estudiant, un conductor d’autobús, un director de cinema i un treballador de l’aeroport. Són l’aneguet lleig que s’ha convertit en cigne. Són dignes, són valents, són honestos, tenen coratge i determinació. Són reals i imperfectes. Però, sobretot, són lliures.