He vist coses que vosaltres no creieu

30.05.2013

Es diria que hi ha pel·lícules que es projecten tantes vegades com volen els espectadors.  Les dues darreres setmanes, el cinema Alhambra de la Garriga també ha vist alterada la seva programació perquè el documental de  Malik Bendjelloul,  ‘Searching for Sugar man’ (2012) ha captivat els espectadors. En la crònica de Jordi Pagès  coincideixen tant l’aura del vell cinema com les traces i la música d’un mite outsider.  La millor atmosfera per a una tarda de cinema.

 

Josep M. Miró, a la taquilla de l’Alhambra. (Foto. Lluís Salvadó)

 

“Jo he vist coses que vosaltres no creieu. Atacar naus en flames més allà d’Orió….he vist rajos C brillar en la foscor a la vora de la porta de Tannhäuser….tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja…. “.[1]

Aquestes poètiques paraules ja formen part de la curta història del cinema.  Són l’epitafi d’un replicant a la pel·lícula Blade Runner de Ridley Scott.

Jo he vist a Josep Maria Miró,  dir a YouTube, que “és un empresari de La Garriga  de fa més de 35 anys del cine Alhambra, que les ha vist de tots colors, i que actualment es dedica més aviat al cine d’autor, cine de qualitat, més aviat de minories” i diu “que té un públic addicte que confia en les pel·lícules que fa”.

Jo he vist a Josep Maria Miró  dins la taquilla rodona del cine Alhambra, fumant l’etern cigar, des de sempre. És una imatge que no esborra el temps. El cine Alhambra és un santuari pel cinèfil.

També he vist desaparèixer, de la ciutat de Granollers, tretze sales de cinema : Canigó, Principal, sala Parroquial, Majestic, Mundial [3], Oscars [5] i Astoria; ara, als cinèfils granollerins,  només ens queda la sala on fan cineclub els últims mohicans de l’AC,  desplaçar-nos a Cardedeu per anar a L’Esbarjo-Verdi,  o bé, fer unes quantes rotondes, i arribar a La Garriga a l’esmentat cinema Alhambra. Per descomptat, sempre en versió original subtitulada (VOSC).

Jo sóc de les minories, versió Josep Maria Miró, i addicte al cinema, ara més que mai.

Jo he vist la lenta agonia del cel·luloide. I he vist néixer la projecció digital.

Jo he llegit The Death of Cinema de Paolo Cherchi Usai,[2] on, amb precisió clínica, traçava  el retrat d’una crisi mundial que exigia la nostra preocupació incondicional davant d’una cultura que ignora la pèrdua de la seva pròpia imatge. Alguna cosa va malament si ens ensenyen a desentendre’ns de l’art de mirar com si fos efímer i negligible.

Jo he vist i veig cada dia, com tots vosaltres, centenars, milers d’imatges (YouTube, Facebook, Internet, smartphones…) que en acabar l’any representen  milions d’imatges que hem visualitzat.

 

L’interior del cinema Alhambra, a La Garriga (Foto Lluís Salvadó)

 

Entrar en una sala de cinema és, ha sigut, una cosa màgica. La sala fosca.  Els llums que s’apaguen… el protocol de la cortina que s’obre i queda la pantalla blanca. Llums apagades i comença la sessió:  Searching for Sugar man.  Un documental  o un fals documental dirigit per Malik Bendjelloul, que  explica com dos  fans de Cape Town (Sudàfrica) intenten esbrinar si el seu ídol, Sixto Rodríguez, s’ha suïcidat. El fals documental -m’agrada més dir-ho així-  atrapa des de la primera imatge, sobretot per una música inquietant i perquè el personatge no acaba d’entrar en escena. Tot un misteri molt ben conduït per unes imatges captivadores i una música entre rock i folk, i que a vegades recorda a José Feliciano. Però en la recerca d’aquest  cantautor chicano de Detroit, que per una estranya carambola del destí va tenir més èxit a Sudàfrica que al seu propi país, nosaltres com espectadors anem, també, esbrinant qui és Sixto Rodríguez.

Clavats a les butaques del cinema Alhambra, assistim a la descoberta d’un personatge que es va creant al llarg d’aquest fals documental, a través de les lletres de les cançons i et preguntes per quin motiu fins ara no en sabíem res d’aquest enigmàtic i excepcional músic.

L’actitud vital, política i artística de Rodríguez, la descriu la gent més propera. Amb tot, la seva autenticitat sempre generarà  dubtes: és l’autèntic, un imitador o un impostor?

Jo he vist aquesta pel·lícula i us la recomano per la seva història, per les cançons, per la seva humanitat, i perquè quan acaba et trobes millor que mai.

Després de la projecció,  passo per la taquilla i a dins, el Senyor Miró  fuma el seu cigar, esperant vendre entrades per la propera sessió.

-Tot bé? li pregunto.
-Anem fent, em diu.

Li dono la mà i li dic que tornaré. M’agrada L’Alhambra, m’agrada el cinema, m’agraden les històries com les de Sixto Rodríguez. I giravoltant les rotondes, retornen les paraules de JL Godard [3]

Constituer soi-même son histoire
savoir
qui vient  après vous
la seule occasion de faire
de l’histoire…


[1] AAVV. Blade Runner. Barcelona, 1988. Tusquets Ed. (Cuadernos ínfimos).

[2] Barcelona, 2005. Editorial Laertes

[3] GODARD, JL. Histoire(s) du Cinéma. Paris, 1998. Gallimard. (Vol.II)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Enhorabona per l’article. Els guionistes de Blade Runner són: David Peoples i Hampton Fancher, sobre un relat de Philip K. Dick:://www.nuvol.com/opinio/tornar-a-viure-la-vida/

  2. En Miró i el Cinema Alhambra són història viva de la Garriga i, gairebé i al pas que anem, caldrà declarar-los patrimoni de la humanitat… que la UNESCO hi vagi pensant!

  3. Retroenllaç: L’Alhambra a Núvol | Lluís Salvadó Fotografia