‘He donat fi a un monument més durador que el bronze’

21.03.2014

M’agrada encapçalar amb aquesta cita d’Horaci (extreta de la traducció de Josep Vergés), una de les últimes obres d’Albert Mestres, Breu tractat sobre la mort i la bellesa (Angle Editorial, 2013), que dóna molt de si: “¿Quina bellesa pot haver-hi en la mort? ¿En això que veiem cada dia arreu amb horror? ¿En això que ens colpeix cada dia en obrir els ulls amb la seva incerta imminència i que no ens cap al cap de cap de les maneres?” (Mestres, 2013: 15). Fruit d’una vivència personal, basteix un interessantíssim assaig a través del qual intenta explicar quin és el sentit de la mort i per què ha captivat tant. L’assaig versa, doncs, sobre la fascinació que la mort ha exercit a artistes de totes les èpoques: “Podem dir doncs que la bellesa de la mort, d’una mena de mort, d’una mort concreta, apel·la a l’operació metafòrica, que projecta una experiència biològica individual cap a l’imaginari col·lectiu i la converteix en art […] (Mestres, 2013: 171)”.

Albert Mestres

Des d’un punt de vista positivista, doncs, el discurs de Mestres té poca incidència. El que realment trobarà el lector quan s’hi submergeixi, és com, des d’una vessant cultural, la història i l’art l’ha entès i representat: la mort com a negació de la vida; la vida com a absurd que porta fins a la mort; la mort com a símbol d’eternitat i immortalitat. Sens dubte, però, la major part de les tradicions consideren que la mort d’una persona s’esdevé quan el seu record és completament oblidat. Per als romans, per exemple, recordar els morts era la manera de mantenir-los vius.

Una de les principals preocupacions de l’home ha estat comprendre què és realment la mort. L’art s’ha dedicat a plasmar-ne l’essència estètica i a buscar-li un significat. La bellesa de la mort heroica, per exemple, ha estat un dels grans temes de tots els temps. Aquil·les, Guilgameix, Alexandre, Crist i David són figures llegendàries que sobresurten per la seva comesa, la qual els porta, de manera inevitable, a la mort. A tots aquests personatges, herois al cap i a la fi, la mort és el pas per aconseguir la glòria, o el que és el mateix, la immortalitat evocada per la tradició artística posterior. Però les paraules d’Aquil·les a Odisseu (Homer, 2005: 193, en la traducció de Carles Riba) revelen que molt sovint el reconfort de la memòria eterna és insuficient per consolar la incompleció de la vida:

— No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d’un altre,
d’un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésser el rei de tots els morts que finaren.

Durant la Baixa Edat Mitjana, són freqüents les llegendes de sants i màrtirs, algunes de les quals es troben reunides a Llegenda àuria, una col·lecció d’hagiografies escrita per Iacoppo da Varazze. D’altra banda, és en aquesta època en què la mort es fa molt present a la vida de les persones: les pestes i malalties, que causen estralls, són recollides en innombrables obres, com per exemple, les poesies d’Agustí Eura (1680 – 1763). Altres manifestacions artístiques, com la Dansa de la mort, desenvolupada a tota la literatura europea, mostren aquesta mort hòrrida. Així mateix, l’art recull les crueltats de les guerres que la humanitat viurà, fet que porta a més d’un, com és el cas de Theodor Adorno, a qüestionar si, després de l’experiència de la Segona Guerra Mundial, la humanitat podrà continuar creant (Mestres, 2013: 99).

El tema de la mors immatura o imprevista també ha estat àmpliament cultivat al llarg de la història de l’art. El suïcidi, per exemple, es troba en l’art clàssic: Lucrècia, ideal de dona romana, d’una banda, després d’haver estat violada, veu en el suïcidi l’única manera de deslliurar-se de l’ofensa que ha viscut en la terra, mentre que Dido busca en el suïcidi la solució per calmar l’angoixa vital causada per la «traïció» d’Enees, el qual no té cap més alternativa que seguir el seu destí i abandonar-la. El concepte de mors immatura torna a sorgir en plena efervescència romàntica, il·lustrat sota el tema de «la mort i la donzella», però també és reprès per molts artistes del segle XIX i XX sota la figura del poeta maleït (que molt sovint comporta el suïcidi): “morir jove esdevé per a alguns artistes una manera estètica de viure” (Mestres, 2013: 157). D’entre aquests convé destacar Rimbaud, exemple paradigmàtic del mite de la mort jove, però també altres artistes, com James Dean, Janis Joplin o Jimmi Hendrix que entenen “el pas de la joventut a la maduresa com una derrota i una claudicació, cosa que obliga a associar la rebel·lió amb la destrucció” (Mestres, 2013: 159).

La mort és, doncs, el símbol del final, però també de l’eternitat, sotmesa sempre al record dels altres. L’única manera de sobreviure a la mort és a través de la immortalitat de la memòria i de l’art, malgrat que estigui condicionat a l’existència humana. Vull acabar tornant a citar l’oda 30 del Llibre III d’Horaci (íd.): “Pots estar orgullosa de la fama que m’he guanyat per obra teva, Melpòmene, i digna’t a cenyir-me la cabellera amb el llorer de Delfos”.