Hate Radio: la comunicació de l’odi

Ens especialitzarem en auriculars, aquest Grec. A Hate Radio tots ens n’he hagut de tornar a calçar uns, confrontat de nou cada espectador amb la seva vivència individual. Però estava plenament justificat, tenia sentit precisament per l’ampli abast col·lectiu de la reflexió política plantejada, com queda prou clar llegint l’excel·lent article de Jordi Vilaró. A l’obra de l’International Institut of Political Murder, representa que escoltem un programa de ràdio, de manera que se’ns fa reproduir al teatre el mateix tipus d’experiència, cadascú adequant el volum a les seves necessitats o al seu gust. La posada en escena del director Milo Rau estableix una clara separació entre els missatges que ens arriben mediatitzats per l’experiència radiada (directament ideològics, tot i la suposada objectivitat del periodisme) i, d’altra banda, alguns personatges gravats en vídeo (l’objectivitat s’aconsegueix contrastant i triant les experiències dels subjectes), és a dir, la paraula d’alguns testimonis de la massacre que va tenir lloc a Rwanda el 1994, amb el genocidi de la minoria tutsi en mans de la majoria hutu. Els testimonis posen així entre parèntesis la pretesa autenticitat de la dura emissió real. I aleshores la recreació en directe d’una de les emissions del programa de Radio Télévision Libre des Mille Collines fa feredat, impressiona.

Les interpretacions són supèrbies. L’escenografia, ajustadíssima i pertinent. L’aspecte festiu dels locutors i del tècnic de so queda qüestionat per la presència inquietant i trasbalsadora de les pistoles: la que el tècnic té com descuidada sobre un dels bafles, sense perdre en cap moment el seu herbaci somriure de col·locat; la que el locutor belga (el “hutu blanc”) té sobre la taula, perduda entre els micròfons; o la que el principal locutor del programa duu enfundada a l’aixella, sota la jaqueta. El detall gens nimi de les armes accentua el clima de violència que les paraules fan explícit cada dos per tres, tan agressives com un tret a la cara, tan insistents com una gota d’aigua foradant els caps de pedra. Els missatges dits no són gens subliminals: els locutors tracten els tutsis d’escarabats que mereixen l’extermini, la humiliació, el dolor del turment i l’agonia. Però el que els imposa de manera subliminal, el que els fa simpàtics, si ho podem dir així, són les formes juvenils i aparentment contestatàries adoptades per convertir en cool, enrollat i guai el discurs de l’odi, així banalitzat, així confós amb l’entreteniment. Rape me de Nirvana és aquí molt més que un tema ingènuament provocador, si sota el seu ritme les violacions eren reals i només els botxins podien arribar a dir-se, com en el títol, que havien estat “provocades”, “demanades”. I val a dir el mateix del I like to move it quan, com qui no vol, la rítmica cançó es convertia en una incitació a moure’s per fer molt més que ballar. La festa no era innocent. No són paraules buides. La dansa trepitjava cadàvers i pudia a mort, si des de la ràdio s’assenyalaven els objectius i s’animava popularment a la cacera.

El bloc central radiat de Hate Radio és pura realitat, un resum antològic d’emissions autèntiques. Mostra el poder seductor de les paraules cridades al·lucinatòriament a tot ritme, la força dels discursos pretesament convençuts que s’atorguen la representació del poble, la dictadura de qualsevol majoria, contra allò que titllen d’intents estrangers de control neocolonial. Fa gràcia que ho expressin sota les formes realment colonitzadores de la música nord-americana més moderna i del poder mediàtic occidental de les ones hertzianes i el micròfons. Però la coherència no és necessària en aquests casos. N’hi ha prou, com veiem cada dia, amb la insistència de qui crida ben alt “tu més”. Els de la Radio Télévision Libre des Mille Collines ¿estaven convençuts del que deien o havien estat manipulats al seu torn? Res no els excusa, quan la proclama de matar va ser tan alta i clara. Tant hi fa si la presència silenciosa i inquietant del soldat que els acompanya tota l’estona dins l’estudi és un guardaespatlles o un censor vigilant. Van sobrepassar de massa la clàssica “obediència deguda” a què tants d’altres s’han acollit al llarg de la història.

Una única objecció al muntatge: les experiències gravades a posteriori, després del judici internacional, segurament són necessàries a Hate Radio per contextualitzar el que sentim radiat o algú es podria creure les bestieses que l’emissora atribueix als tutsis o quan assegura que els hutus simplement s’estan defensant. Però, ¿no seria més eficaç oferir aquests testimonis només darrere, com a tancament de l’obra? No sols per respectar la cronologia, sinó sobretot per permetre a l’espectador pronunciar-se primer per compte propi davant del que veu. Al capdavall, hi ha moments en què els locutors afirmen ser periodistes i historiadors totalment objectius contra la manipulació dels altres mitjans, més o menys com aquí insisteixen a ser-ho i a fer-se igualment les víctimes alguns tertulians que fan servir com a veu autoritzada el que ells mateixos expliquen no pas imparcialment als alumnes de la universitat (ai, senyor!) o quan recorren com els locutors rwandesos a idèntiques analogies entre els opositors, Hitler i els nazis (i millor que no diguem que fan com Goebbels per no posar-nos tots a l’alçada).

Actualitat inqüestionable de Hate Radio, doncs. Teatre real necessari. Teatre polític sense altre partit que la veritat. Teatre document sense pamflet. Teatre que convida a entendre i ens incita a posicionar-nos. Però precisament per això seria més adequat començar a pèl l’emissió radiada i només qüestionar-la de forma explícita després. Ara l’espectador es manté preventivament vacunat d’entrada. I acaba sabent molt menys, doncs, sobre l’abast de les seves pròpies defenses.