Harry Hole s’enamora

Se’l considera un dels referents de la novel·la negra. Jo Nesbø (Oslo, 1959), abans líder del grup de rock Di Derre, és autor de best-sellers internacionals gràcies a la sèrie del detectiu Harry Hole. Ara Proa publica la primera novel·la, El ratpenat (1997) i amb traducció de Meritxell Salvany. El llibre presenta un Harry Hole més jove i enamorat.

En Harry Hole viatja a Sydney, Austràlia, per ajudar en la investigació d’un assassinat esgarrifós d’una jove presentadora de televisió noruega de segona categoria, l’Inger Holter. Un cop allà, en companyia de l’Andrew, descendent d’aborígens, coneixerà el Sydney més amagat i algun mite d’aquesta cultura maltractada pels blancs, com ara la història del jove guerrer Walla i de Bubbur, la serp gegant i que caldrà tenir en compte quan el cas faci un tomb sorprenent. També el ratpenat, en la cultura aborigen, té un significat molt concret que no es pot revelar.

Hole segueix la pista de l’assassí a través dels carrers més sòrdids, dels parcs públics i dels prostíbuls de Sydney, i en la recerca es troba amb altres figures importants pel desenllaç de la trama, com la sueca Birgitta, de qui s’enamora; el boxejador Robin Toowoomba; el pallasso transvestit Otto Rechtnagel o l’exparella de l’Inger i conegut narcotraficant Evans White, que acaben configurant una novel·la coral malgrat que l’autèntic protagonista és en Harry, que haurà d’enfrontar-se al seu passat més fosc. I entre la vida i la mort, presents al llarg de tota la novel·la, hi trobem el patiment, la solitud, l’alcoholisme i la transcendència del record i la successió de preguntes sense resposta. L’autor observa l’esdevenidor sense crear falsos efectes dramàtics, mostrant la realitat dels aborígens amb absoluta normalitat i preocupant-se per atrapar els senyals de la naturalesa que, en el fons, condicionen conductes i relacions.

El ratpenat, considerada millor novel·la negra noruega el 1997 i millor novel·la negra escandinava el 1998, és una obra magnètica, amb hibridació de gèneres, amb apunts de novel·la de suspens trepidant i de relat policíac, però també amb notes d’humor i amor. Fins i tot, l’Andrew explica que “segons el que es desprèn de les novel·les policíaques de tota la vida, els detectius amb cara i ulls tenen un olfacte infal·lible que els permet saber de seguida si algú els menteix. Però quina bestiesa! La naturalesa humana és com un bosc immens i impenetrable que ningú no coneix prou a fons”. En Harry s’equivoca, no és capaç, en algunes escenes, d’actuar com ho fa el detectiu prototípic, sinó que ho fa mitjançant actes moralment qüestionables. I això és precisament el que enganxa el lector i fa que ens puguem identificar amb ell. No hi ha pau possible i la novel·la recula en el temps quan és necessari a la recerca de les causes. Estem davant d’una escriptura directa i misteriosa en la qual ens sentim atrapats com en una teranyina.

Potser si ens limitem a llegir el resum de l’argument  podríem pensar que estem davant d’un simple entreteniment comercial. No obstant això, com afirma la considerada gran dama del suspens, Patricia Highsmith, a Suspense. Cómo se escribe una novela de intriga (1987, Círculo de Lectores): “Asesinos, psicópatas, merodeadores nocturnos, etcétera, están muy vistos, a menos que se escriba sobre ellos de un modo que sea nuevo”. I això és precisament el que fa Nesbø. Tot i que de vegades voreja la temptació del clixé, en la manera de plantejar, per exemple, el descens pels baixos fons de Sydney. Finalment, però, sembla que Nesbø fa cas a Highsmith i exposa amb intel·ligència i to directe i clar una novel·la per gaudir-la i que atrapa fins al final.