Hamlet en estat pur

6.01.2016

El dilema entre la bogeria i el seny constantment s’ha traslladat en el món del teatre però, de tant en tant, és bo recorre a un dels clàssics perquè ens recordi les controvèrsies i les perplexitats relatives d’aquesta gran dicotomia. La Sala Atrium acull fins al proper 17 de gener Hamlet, de William Shakespeare.

'Hamlet', es pot veure a la Sala Atrium | Foto: Sala Atrium

‘Hamlet’, es pot veure a la Sala Atrium | Foto: Sala Atrium

A les fosques entren els assistents amb les expectatives elevades. L’escenari, situat al mig, està format per un conjunt de plataformes de diferents mides. A la dreta s’hi troben dues files de públic i, de forma oposada, a l’esquerra, una fila més per als assistents. Una posada en escena austera, íntima i sense grans pretensions és el punt de trobada d’un conjunt d’emocions d’alta intensitat, on la interpretació de l’elenc d’actors és la clau.

Raimon Molins, que interpreta Hamlet (i codirigeix l’obra), fa una tasca brillant i no gens fàcil. El seu paper, carregat de grans dosis de diàleg, monòleg, moviment i exigència física, no decep i està a l’altura del text. Toni Guillemat sorprèn amb la seva capacitat interpretativa, especialment en l’escena que encarna el paper d’enterramorts. La resta de l’equip d’actors conjuga a la perfecció en una obra on cal dominar la percepció de l’escenari i els tempos mil·limetrats, ja que constantment hi ha entrades i sortides en què, en cada segon, cal estar al lloc adient.

Els sentiments estan a flor de pell en una de les adaptacions més passionals i captivadores de Hamlet, un text que Shakespeare va escriure al 1600. S’hi tracta la bogeria des de tots els punts de vista i amb un sentit relatiu, ja que, segons qui ho jutgi, agafa una identitat diferent. En aquesta peça també té una gran importància el context i els motius que porten a la bogeria amb la finalitat de justificar aquest comportament i entendre’n les causes. Tanmateix, gràcies a això, podem veure que els que estan assenyalats de bojos potser no ho són tant en comparació amb els que teòricament no pateixen cap patologia. Una gran controvèrsia.

Pel que fa a l’argument, al llarg de les dues hores de duració, el públic és testimoni de l’actitud d’un fill, Hamlet, que sap que el seu pare ha estat assassinat en mans del seu tiet. A partir d’aquí comencen un conjunt de successos imprevisibles, amb l’amor i la tragèdia com a protagonistes, i amb la presència d’Ofèlia, que conduirà Hamlet a un romanç impossible entre tots dos.

L’escenari es va modificant, les plataformes es van movent i van adoptant posicions diferents que permeten transmetre el missatge d’una forma més efectiva i contundent. Enmig de tot plegat, l’aigua agafa un caire destacable i, fins i tot, en la segona part de l’obra es materialitza de forma impactant. L’espai és utilitzat a la perfecció i en la seva totalitat, inclús els punts que estrictament no formen part de l’escenari. Com a contraposició, això sí, les dimensions reduïdes de la sala obliguen el públic a no estirar més del compte les cames per evitar una caiguda dels actors, especialment en el tram final farcit d’anades i vingudes constants que, tot sigui dit de pas, algunes potser són innecessàries.

Malgrat tot, el conjunt de la representació és un clam a favor del teatre d’arrel i amb qualitat, i a més, una bona oportunitat de reviure un text teatral carregat de grans reflexions, més enllà de la popularment coneguda, ser o no ser.