Halt die Klappe, du alte Sau!

1.07.2013

Nao Albet i Marcel Borràs han finiquitat el T6 i, de retruc, el director del Teatre Nacional de Catalunya. Finalitzada la darrera funció, el 30 de juny, que significa al mateix temps la defunció del Projecte T6, els actors de la companyia (Òscar Castellví, Oriol Genís, David Vert i Francesca Piñón) van apallissar i devorar el qui ha sigut el director del TNC en les darreres set temporades, Sergi Belbel. Passat el perill de farcir de spoilers aquesta crònica, gràcies al fet que les representacions ja s’han acabat, podem afirmar que els Zipi y Zape de la dramatúrgia contemporània catalana han regalat un final de fi de festa, amb castell de focs i molt volksbühnero, a un projecte nascut per a això: provar, experimentar i donar oportunitats als més joves.

‘Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach’, de Nao Albet i Marcel Borràs. | Foto David Ruano/ TNC

Un final d’espectacle a dalt de tot fa que l’espectador surti del teatre amb un estat d’eufòria que camufla bastant les possibles sensacions que ha patit durant el muntatge que acaba de veure. Muntatge que comença molt bé, amb un atracament perfectament tarantinià i un doblatge perfectament ridícul (grans Rafa Calvo i Eduard Farelo) tal i com ens han acostumat tants anys de perversió sistemàtica de les veus originals dels actors gràcies a un dels meravellosos invents del feixisme, el doblatge (un dels culpables que a Espanya el nivell d’anglès sigui tan penós, mentre a països com a Eslovènia ens passin la mà per la cara fins les iaies sense estudis). Les ridícules entonacions dels dobladors (“Todo al mundo al suelo, hijos de puta!”, “¿Quieres cerrar tu maldita boca?”) que sempre acaben les frases cap amunt, fan que Marcel Borràs interrompi la funció dient “no, no és això”, buscant realitat, buscant quelcom que toqui, que emocioni, que tingui una mica de veritat. La història dels germans nascuts a un bordell, el Felino’s, les obres que escrivien de petits i tot això no acaba de ser convincent ni necessari, i la presentació en fotografies de Boris Kasinsky (un Belbel inflat i amb pinta de mafiós amb una estupenda Vicenta N’Dongo al costat) com a gran director del Kasinsky Theater que encarrega un espectacle als dos amiguets (amb xec gegant inclòs) ens manté en alerta gràcies a la promesa de la pallissa final, que el senyor Justo Barranco (no és un anagrama, és un nom de veritat) ja es va encarregar d’esbombar i espoilejar en el titular de la seva crítica, amb la benedicció del Conde de Godó.

L’atracament se’ns mostra des d’una oficina, després des de la que està situada al costat i finalment des de fora, perquè entenguem el pla dels artífexs de l’acte criminal/teatral, als quals s’hi uneix una presència vinguda del nord, Maria Kapravof, una alemanya amb arrels ex-soviètiques (com una Jeanette Spassova o una Margarita Breitkreiz qualsevol) que ens regala, abans de la seva aparició, alguns dels moments més hilarants de l’espectacle: el fals documental (un altre cop amb la presència del doblatge, aquí amb Maife Gil i Camilo García), on els pares i veïns de Maria parlen sobre la noia. Aprofitem ara i aquí per reivindicar la participació dels actors del T6 (Òscar Castellví, Oriol Genís i David Vert) als que s’hi afegeix una Francesca Piñón en absolut estat de gràcia. Estan, tots ells, fantàstics en totes les seves múltiples (i brevíssimes) aparicions, especialment la Piñón fent de mare de l’estrella performativa o de clienta del banc (recordarem durant molts anys el seu look amb Crocs, ronyonera i la samarreta amb el missatge “Sóc de Sant Pol”)  o el Genís fent de caixer amanerat i llefiscoset i creant un personatge amb, literalment, dues frases i dos gestos.

Laia Costa és Maria Kapravof, i entra a l’espectacle com una alenada d’aire fresc. La seva gestualitat i la seva més que convincent dicció (interpreta tot el paper en alemany) la converteixen en el símbol d’allò que l’Albet i el Borràs buscaven, nord enllà: la veritat, la visceralitat, la flipamenta que experimentem tots quan veiem un actor de la troupe de Frank Castorf (ja sigui un Martin Wuttke, una Sophie Rois, un Alexander Scheer o una Kathrin Angerer) i ens preguntem com són capaços de fer això (i durant tant de temps). Laia Costa ni crida tant, ni escup tant ni s’entrega tant com la majoria dels actors alemanys, però la seva presència trasbalsa els joves protagonistes i els espectadors al mateix temps, obligats a anar mirant els sobretítols per tal d’entendre allò que diu la mossa (“traducció i dicció de l’alemany de Thomas Sauerteig”, diu al programa de mà).

Marcel Borràs i Nao Albet al TNC.  | Foto David Ruano/ TNC

L’atracament en sí, protagonitzat per un trio fantàstic format per un pingüí, una cabra i un hipopòtam (alguns nens tindran malsons, aquesta nit), ens és mostrat tres vegades des de tres perspectives diferents, descobrint a la tercera la veritat més absoluta: el dolent era Boris Kasinsky, el malvat director del teatre que du el seu nom. Sergi Belbel ja havia aparegut fins aquell moment a l’espectacle, irreconeixible i interpretant un vell en cadira de rodes que va al banc acompanyat de la seva infermera, però és en el moment súper pel·liculero quan es treu la perruca, la barba i el nas postís i, sobretot, quan es posa les seves “ulleres de Sergi Belbel”, que el públic s’adona de la terrible veritat. A la funció del dissabte una jove espectadora, segurament l’única que no havia llegit cap crítica ni coneixia la “sorpresa” de l’espectacle, va proferir un sincer i sonor crit, mescla de joia i horror, sorpresa i èxtasi.

A partir del tercer atracament els fets es precipiten: el Nao i el Marcel s’adonen que l’alemanya els ha pres el pèl (“tot això de l’art era mentida, només ho ha fet pels diners!”), i que en Kasinsky s’ha introduït al seu espectacle, el text del qual està canviant al mateix temps que l’estan llegint (com una Björk qualsevol a un videoclip qualsevol dirigit per un Michel Gondry qualsevol). En Kasinsky fuig a les Bahames, i arriben els deu últims i millors minuts de tot l’espectacle: l’escenografia s’enretira, i comença la festa. Albet i Borràs en calçotets fan el mico des dels balcons de la Sala Petita, David Vert entra amb un feix d’obres de teatre i les llença directament a la cara de Sergi Belbel (“Teatro barato! Ibsen! Molière!”), estranyes veus en off diuen enigmàtics missatges (“Has fet l’agost, eh?”), Oriol Genís travessa l’escenari corrent amb una túnica romana cridant “Quin sentit té, tot això???”. Finalment apareixen els quatre “actores cabreados” del T6, vestits de negre, que propinen una minimalista pallissa a Belbel (el públic hauria volgut més acarnissament, la veritat) i l’acaben devorant. Kasinsky/Belbel, en els seus últims instants de vida, rep l’aparició gairebé celestial d’una meravellosa Alina Furman, una diva de l’òpera vinguda de l’est que li canta O mio babbino caro (“Oh, mi querido papaíto”, tradueix la catxonda Viquipèdia) i xim-pum, l’espectacle s’acaba.

Ole i ole per a Nao Albet i Marcel Borràs, els nostres Lluquet i Rovelló postmoderns, els Jep i Fidel del teatre català, els germans Cohen de la nostra dramatúrgia, la jove promesa en una vella i cansada concepció del teatre que ara finalitza i que esperem, en un futur pròxim, que pugui cridar sense vergonya:

Ich schau dir in die Augen, gesellschaftlicher Verblendungszusammenhang!