Halloween o Castanyada? Primavera Club.

5.11.2014

De divendres, 31 d’octubre, a diumenge, 2 de novembre, el Festival Primavera Sound va tornar a Barcelona, canviant de cognom i de recinte: de Sound a Club, i del Fòrum de les Cultures al Raval, amb un format reduït del certamen que se celebra a finals de maig. El triangle de Drassanes, plaça Reial i el Paral·lel va esdevenir recinte fantasma de les noves veus i expressions de la música moderna, igual que un cop baix a la indiferència de la ciutat fet de rock, punk, pop, musica de ball i electrònica de primera fornada. Agitació per a la castanyada, truc o tracte a canvi de decibels. Barcelona, de nou, capital mundial de la música independent. Encara hi ha gent que no s’adona.

Childhood. Foto d'Éric Pàmies.

Childhood. Foto d’Éric Pàmies.

Divendres, 31:

La passejada va del Paral·lel a la part baixa de Rambles, de l’Apolo i la 2 de l’Apolo al Teatre Principal i el Teatre Latino, pel carrer Nou de la Rambla, convertit en frontera de l’últim reducte de l’antic Barri Xino. La ciutat és a punt d’iniciar el cap de setmana, la celebració de la castanyada barreja hipsters de barbes poderoses i samarretes de ratlles amb venedors de castanyes i moniatos, vampirs i carbasses amb saris, turistes i veus tropicals, en un ambient de plom que encara dubta entre la tardor i l’hivern (o entre l’estiu i la tardor, segons la pell).

A dos quarts de vuit tocades, els madrilenys Cómo Vivir en el Campo obren el foc del festival a la 2 de l’Apolo. Les seves siluetes trenquen el verd ampolla que domina el lloc com una boira anglesa de pel·lícula de terror. Una reverberació infinita atreu els assistents a primera fila en una processió d’ànimes en pena. “Lo hacemos para crear una sensación insoportable”, diuen abans de canviar el verd pel blanc i el xiscle per una descàrrega elèctrica. Vint minuts més tard, al Teatre Latino de Rambles, el murcià Nino García, sota el nom de Cherry, engega el seu espectacle d’home orquestra. El ritual passa per enregistrar notes i ritmes, a guitarra, bateria i teclats, que després l’acompanyaran com una banda inexistent. La barreja de blues primitiu i rock verinós que practica, encaixa perfecte en l’ambient decadent de la sala, vell reducte de vedets. És Halloween i una ullada podria descobrir a Jack Torrance de la pel·lícula “El resplendor” fent un got en una barra del local. Després, arriba el torn del finés Jaako Eino Kalevi al teatre Latino. Compareix disfressat d’esquelet amb un bateria que va vestit de mòmia per escalfar l’atmosfera de les nou del vespre amb una electrònica dolça i enganxifosa que aviat contamina l’audiència. Balls de saló, grups sorollosos amb ganes d’estripar la nit, mitges fosques, faldilla curta, pell blanca escandinava i alguna noia solitària amb la mirada de peluix darrera unes ulleres de pasta. Fever the Ghost llueixen jaquetes platejades i cabells estarrufats d’un ros resplendent mentre es cargolen dalt de l’escenari de l’Apolo com si els anés la vida; és i serà la tònica general del festival: donar-ho tot i deixar un record inesborrable juntament amb un “jo els vaig veure quan no eren ningú”. De la psicodèlia estrident de la sala gran a la petita: el novaiorquès Steve Gunn obre autopistes sonores per a locals petits, les seves composicions trenades a baix, guitarra i bateria, són paisatges sense horitzó que corren paral·lels a l’espectador. La nit acaba amb els anglesos Childhood, estrelles emergents de l’escena londinenca: actitud esforçada, bona veu i una certa repetició en les formes cada vegada que es mostren furiosos que els perjudica. Teló i fugida en estampida de la parròquia quan, pels volts de les onze de la nit, acaben l’actuació.

 

Dissabte, 1:

Castanyada o Halloween? Practicants de ambdues tradicions es disputen el centre de la ciutat. Paperines, panellets, ombres d’ulls i ullals sanguinolents. Un capvespre sorollós recorre la pàtina argentada de Rambles entre llançadors de bolets lluminosos, quioscos i plataners en perill d’extinció. Cambrers amb menús oberts fan l’estàtua davant turistes indecisos i la temperatura s’obstina en els vint graus centígrads. En qualsevol moment podria sonar la veu nasal de Jaume Sisa advertint que algun dia tancaran les Rambles i faran fora a tothom. De moment, no passa.

A última hora de la tarda, els tres nois dels Saurs, d’Hospitalet de Llobregat, desenfunden les guitarres Fender Jaguar i esclata la festa al Teatre Latino. El swing accelerat que practiquen s’obstina a perseguir els espectres de les antigues vedets del lloc que ara observen la concurrència de les parets dels lavabos. La gresca punk prepara al personal per a un dissabte d’alt voltatge; llavors, al veí Teatre Principal, els locals Karen Koltrane potser sonin massa introspectius o tímids, o potser és el recinte, que és massa gran, o que hi manca públic. La combinació de maneres elegants i velles influències necessitaria un sacseig i arribar al moll dels seus desitjos. En paral·lel, els anglesos Eaux conquisten el soterrani del Sidecar amb un exercici de veterania que els permet accelerar i temperar a plaer la parròquia amb el seu enginy electrònic. Ella, morena i vestida d’argent, i ells, de fosc impol·lut per a passar desapercebuts. En plena catarsi musical, la reflexió de sempre: que no haguessin fet Mozart, Handel o Bach amb aquells mateixos sintetitzadors? A l’Apolo gran, una de les sorpreses del festival. El duo de Baltimore Ed Schrader’s Music Beat foragita els conformistes de la sala amb una proposta de risc que no admet mitges tintes: tocant a les fosques, a veu, tambor i baix, combinen descarregues de punk furiós amb acudits i tonades decadents dels 50’s cantades a cappella. Sense parar, una cançó rere una altra, com una muntanya russa de sensacions. Rovellada, esmolada, vertiginosa. La concurrència que supera el repte pica de mans i riu, i fa possible el miracle de la sinergia i comunicació que l’esser humà arrossega des dels temps de la cova. D’una cova a l’altra, a la 2 de l’Apolo, els nord-americans Nothing demostren que el grunge que Nirvana practicava segueix a la prestatgeria on el van deixar després de la seva última actuació. A la sala gran de l’Apolo, els ianquis Strand of Oaks adornen la nit de dissabte amb una mostra de vell rock poderós. El seu líder, Timothy Showalter, sua, gesticula i es deixa la pell en cada cançó. En l’apoteosi final del concert, acaba per terra abraçat a la guitarra. Amb una mirada encesa de satisfacció, rep l’ovació rotunda i sincer que li dedica el públic que omple la sala. Una manera òptima d’acabar la segona jornada.

 

Strand of Oaks. Foto d'Éric Pàmies.

Strand of Oaks. Foto d’Éric Pàmies.

 

Diumenge 2:

Els efectes de la castanyada s’esvaeixen en la depressió del diumenge, un desencís que sembla incrementar la nova desfeta del Barça de dissabte. Els cambrers segueixen fent l’estàtua, els turistes segueixen dubtant amb el menú, la gent camina amb pas somnolent cap al refugi, potser cansada de tanta festa. Els bolets lluminosos que els venedors llencen a l’aire omplen la nit d’estrelles falses. La temperatura ambient continua raonablement càlida. Com un canvi brusc de temporada, acaba aquesta primavera postissa dels clubs.

Es repeteixen les cares de dies anteriors quan el festival acaba. Com una mena de maledicció. Un moment, en una barra, dues expressions ensopeguen amb un “ens em vist no fa gaire”, o són unes celles enlairades que troben unes altres enmig d’un bosc de barbes i pells blanques. Sonen les “Gnossiennes” de Satie quan sembla que hagin de dir-se alguna cosa. Massa tard. A dos quarts de vuit tocades, els Opatov, de Cerdanyola del Vallés, surten a menjar-se el món. La seva descàrrega psicodèlica aconsegueix agitar la concurrència malgrat el cansament. Bones harmonies vocals i una entrega d’inspiració anglesa els permeten apuntar maneres. De la sala de ball al planetari que munten els barcelonins Muñeco a la sala gran de l’Apolo amb unes filmacions estroboscòpiques i el seu rock espacial. Impecables en el so i en les formes, potser millorarien amb més risc i menys impostura. Endavant les atxes, no obstant, amb l’aposta. A la 2 de l’Apolo, la sorpresa es presenta quan no se l’espera. Són danesos i es fan dir Lower. A veu, baix, guitarra i bateria, exerceixen un so compacte que dispara violència, poesia i carisma. Actitud en la llum blanca que els il·lumina durant el concert i que marca impactes en el cervell i les retines. I que reparteix a granel nusos pels estomacs. Llavors, la dolçor i calidesa són a càrrec del quartet anglès Horsebeach que converteix el Sidecar en un sorral per a estiuejant enamorats. O per a uns paios que baden un diumenge de novembre. Arpegis, més harmonies vocals i un pop de trot suau que provoca algun badall entre el públic. Una darrera passejada mena els supervivents del Primavera Club al Teatre Principal de Rambles. La banda anglesa Jungle concita un dels moments àlgids del certamen, per l’etiqueta de futures promeses i pel funk festiu que practiquen. El festival és a les acaballes, tothom espera un últim moment rutilant pel record i el seu xou multicolor no decep. Arrenquen amb ganes i fixen les condicions d’un futur immediat que hauria de caminar per llambordes daurades. Abans de plegar, però, una sorpresa més, la dels irreverents Black Bananas, en concert als baixos del Sidecar. La música d’aquest trio nord-americà és un viatge sense brúixola pels territoris ignots del ball, la electrònica i el terrorisme sonor; la seva actuació, dominada pel caos, la fúria i els excessos, serveix una cloenda digna a tres dies d’expressions musicals de tota mena. Quan callen els seus motors, les parets del Sidecar encara gemeguen.

Tres dies per conèixer el bo i millor d’una música acabada de sortir del forn, dissenyada per triomfar, per sortir de l’ou, o per passar-ho bé i res més. El desig d’uns talents per trencar la primera membrana i treure el cap, la feina d’una gent valenta, decidida a superar obstacles, a cremar etapes en uns temps d’alta sordesa. Un crit en l’excés d’informació o el desinterès general. El triomf de la creativitat i la diferència. I fins la següent primavera.