Hàbitat: els àngels caiguts

No es que pateixin una patologia específica, és que no saben viure sense l’exposició pública de la seva biografia.

Que ningú no s’enganyi: Hàbitat (doble penetració) no és pornoteatre, encara que ho pugui semblar. És la proposta que l’actor, director i dramaturg Roger Torns va teixir com a treball de fi de carrera i, pel mateix preu, guanyar el DespertaLab’18, el cicle de creació escènica organitzat per la Nau Ivanow i la Sala Atrium. Fet a partir de textos propis i aliens, el resultat és una fotografia –bastant desesperançadora- de la joventut i la seva dependència de les xarxes socials . La podeu veure fins al 29 d’abril a la mateixa Sala Atrium, que programa les peces vencedores de la beca.

Com diu un savi investigador teatral de reputació consolidada, davant d’un títol tan poc equívoc com Hàbitat (doble penetració), la primera exclamació que et surt de dins és la d’un “Uix, quin mal!”. És un vell truc, més antic que la pana, però que funciona: posa un títol ben escandalós i cridaner i t’assegures l’atenció de la parròquia.

Roger Torns (Barcelona, 1988) ho sap. És actor, autor i director, i aquesta peça és la que va presentar com a treball de final de Grau de l’Institut del Teatre. “Volia fer una investigació amb l’escriptura col·lectiva”, explica. Així que va reunir un grup d’amics que tenien la voluntat d’escriure, els va donar una pauta i, tancats davant d’ordinadors i cronòmetre en mà, havien de crear sense parar. Hi va haver tal volum de material, que Torns es va cloure una temporadeta per a posar-hi ordre. Per postres, va presentar el resultat al DespertaLab… i va guanyar. Dos pel preu d’un.

L’obra és un collage existencialista de cinc joves (algú podria dir fins i tot que post-adolescents, encara que quan es ratllen els trenta, o es superen per poc, això de teenager queda ja una mica lluny) enganxats a les xarxes socials. No es que pateixin una patologia específica, és que no saben viure sense l’exposició pública de la seva biografia. Addictes als mòbils i a les tauletes, Instagram, Facebook i Twitter, narren la seva vida en directe. Es comuniquen entre ells a través d’aplicacions, i el contacte humà pràcticament ha desaparegut, fins al punt que quan es troben cara a cara gairebé no saben articular paraules més enllà de la violència verbal (quan no física), mecanisme utilitzat com a cuirassa per a protegir-se dels altres.

Maria Hernàndez, Jaume Viñas, Diana Gómez, Georgina Latre i Rafa Delacroix són els cinc joves, dos dels quals (els dos primers), a més, van participar també en el procés creatiu. Durant 70 minuts encarnen un seguit de personatges disfuncionals, buits per dins, amb el cervell tan atrofiat que el llenguatge es tradueix a unes desenes de substantius, tres o quatre verbs, les preposicions necessàries, i els adjectius més tristos i desesperançadors del diccionari. El retrat (de la seva generació, se suposa) és demolidor.

“Vull parlar de la societat del cansament”, argumenta l’autor, “d’aquesta necessitat de projectar constantment el nostre ego per demostrar que formem part d’aquest món. No tenim un centre on agafar-nos i sempre estem a tot arreu, per no estar enlloc. Volia parlar de la necessitat de fer arrels, de trobar el teu espai”. Aquests joves volen ser populars, caure bé, tenir seguidors. En definitiva, ser acceptats.­

Hàbitat (doble penetració) és una obra interactiva on es convida el públic a fer fotos i gravar vídeos i compartir-ho, en directe, a les xarxes socials, tal i com fan els intèrprets. Perquè mentre un actua, els altres el graven amb el mòbil o la tauleta. Tots els personatges fan alguna cosa en tot moment, una interacció que arriba a dispersar una mica. També dispersa (tot i que són figues d’un altre paner) el vestuari: ells i elles van vestits d’Adidas de cap a peus. No sé si aquesta marca de roba els ha patrocinat (segons el dossier de premsa els responsables són Albert Ventura i Alejandra Lorenzo), però inevitablement l’espectador es desconcentra comptant les peces que porten d’aquesta firma.

Cal subratllar l’excel·lent vocalització i dicció dels cinc intèrprets, sense excepció. Pot semblar trivial, però tractant-se de persones que parlen en públic no ho és gens. I sorprèn que hagi de sorprendre, però quan hom s’hi troba de morros és de justícia destacar-ho.

Un punt i a part es mereix Jaume Viñas. Sense menystenir en absolut la resta de l’elenc, tot al contrari, Viñas sobresurt. No només té el personatge més rodó –fet que li permet interpretar-lo amb més matisos i, per tant, convicció– sinó que toca amb èxit moltes tecles. Una d’elles és també la dramatúrgia, i com a tal ha guanyat el segon premi del DespertaLab amb Goldilocks, que es podrà veure del 3 al 20 de maig al mateix teatre, on es reserva també l’ajudantia de direcció. Viñas, per tant, ha fet doblet, i els dos projectes vencedors de la beca d’enguany porten la seva firma. Serà qüestió de seguir-li la pista, a aquest noi.

Aquesta és la 4a edició del Cicle de creació escènica DespertaLab, que organitzen conjuntament la Nau Ivanow i la Sala Atrium amb l’objectiu de donar visibilitat a joves creadors del nostre país com a nivell internacional.

Per a més informació i entrades podeu consultar el web de la Sala Atrium.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació