Guillem Simó. Un salt suspès

17.11.2016

Tot i que sembli l’exemplificació d’una llegenda consoladora, tanmateix falsa, que al·ludeix a les obres mestres amagades als calaixos, la història d’En aquesta part del món (A Contravent, 2016) no és còmoda ni indiscutiblement exemplar. A la trajectòria de l’escriptor Guillem Simó, que en vida només pot definir-se com una gran absència o, millor, una gran abstenció, hi conflueixen l’exigència i un esperit autocrític certament admirables, però també una constant que constitueix el pitjor tret de certa forma de ser illenc: parl de la por, de la incapacitat d’assaltar els propis desitjos.

Guillem Simó

Guillem Simó

Quin d’aquests dos extrems feia callar al sempre discret Simó? No és estrany que Baltasar Porcel, a mig camí entre la desconfiança i la incomprensió, fos la nota discordant en la generosa apreciació crítica que l’any 2005 meresqué la primera edició del llibre; al cap i a la fi, Simó i ell eren oposats com ase i àguila: un conqueridor llegia l’home constret, el gran món afrontava el discurs d’un remugador. A Porcel, és clar, ni l’interessà el llibre, tot i sospitar-ne el mèrit, ni li plagué gens l’èxit d’una obra deguda a un professor d’institut que simplement “circulaba por ahí”, i en aquests termes ho manifestà a La Vanguardia. En canvi, per a l’observador atent, el creuament atzarós d’aquests dos noms que remeten a vides tan diferents sembla anunciar una oportunitat única, perquè en les oscil·lacions que van de l’un a l’altre i a l’inrevés creuríem reconèixer-hi una societat sencera: la mallorquina, és clar, que massa sovint bascula entre l’aventurer audaç en possessió d’una ètica ferotge, seva i de ningú més, i els homes de vida esquifida, que no afronten la qüestió ètica i per tant no en tenen cap, per bé que ho pugui semblar. Però la hipòtesi se’ns espanya quan abordam aquest dietari per descobrir-hi una intel·ligència superior, paradoxalment valenta, capaç de modelar el seu rancor, el seu dolor i, sí, les seves pors, fins erigir-los en signes d’un temps. Jo no sé quants autors poden convertir les erupcions de morenes en un camp de col·lisió moral: Simó ho fa. I ho fa, a més, amb una particularitat absolutament insospitada entre nosaltres: el despullament extrem, la sinceritat anorreadora. La veritat, concepte fugisser però en darrer terme necessari i, sobretot, inesquivable, es fa present a les pàgines següents; per això són valentes i innocents, tot i néixer del temor o del ressentiment. Per això fan mal.

Però potser he començat per on no toca, perquè val la pena explicar les condicions d’aquesta vida que he qualificat d’abstenció. Guillem Simó va ser un home sense una biografia pública rellevant, res diferent ni més dramàtic del que podríem dir de qualsevol de nosaltres. L’autor neix l’any 1945 a Palma, fill de Guillem Simó i Maria Perelló. Del pare, Simó n’obté una actitud impecablement educada amb tothom que mantindrà sempre. De la mare n’hereta els ulls blaus i d’ella escriurà l’any 91, mentre l’assisteix ja vella en els seus darrers dies de vida, que va ser l’única persona que el va estimar sense condicions. El pare la sobrevisqué fins ben entrat 1996. La família que envoltà Simó era nombrosa: tenia cinc germanes, quatre d’elles majors que ell.

No és difícil resumir en poques fites, totes elles vinculades al seu pas pels diferents nivells del sistema educatiu, l’existència de Simó: va fer el parvulari amb les monges agustines; la primària i part del batxillerat els cursà als teatins; després passà al col·legi de Sant Francesc, on es sentí sempre mal a pler, i finalment obtingué el batxillerat superior a l’Institut públic, l’any 61. Després d’uns anys desaprofitats a Palma, invertits sense gaire afany a estudiar piano o matricular-se per lliure de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, l’any 65 es desplaça a aquella ciutat, amb totes les expectatives que cal suposar, però també provocant (o almenys, convençut d’haver provocat) una escletxa familiar: per aquesta decisió, Simó sempre es sentí incomprès per part de la família i literalment en deute amb els pares per haver finançat la seva aventura barcelonina. Una aventura amb daltabaixos que es clou, però, amb la qualificació d’Excel·lent el setembre de 1973. El jove aconseguia ser, als vint-i-vuit anys, llicenciat en Filologia Romànica, subsecció Catalana. La primera nota de dietari que recull En aquesta part del món és del juliol de l’any següent, quan Simó ja ha tornat a Palma, on rodarà per alguns centres educatius privats fins obtenir plaça de professor agregat, l’any 82, a l’Institut Joan Alcover. Tan sols un any més tard, guanya plaça de catedràtic a l’Institut Guillem Cifre de Colonya, la qual cosa implicarà agafar el cotxe cada dia lectiu per exercir la docència a Pollença. Per això, poc després concursa per obtenir nova plaça al Departament de Català de l’Institut Guillem Sagrera de Palma. Professionalment, no hi ha molt més a dir de Guillem Simó: ell mateix va desaprofitar més o menys deliberadament qualsevol oportunitat d’emprendre altres camins. Valentí Puig volgué comptar amb ell quan va ser Director general de Cultura i Educació amb UCD, a la primera legislatura de la Democràcia, i li proposà una comissió de servei que Simó refusà; a la Universitat i a l’Escola de Magisteri, on ensenyà un sol curs, hi tenia contactes i amistats, però mai els encalçà ni es molestà d’enllestir cap tesi doctoral; la possibilitat de la col·laboració periodística no el degué engrescar en absolut. Va publicar, és cert, alguns estudis en vida, com els llibres Prosa costumista balear (CSIC, 1982), i El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República en col·laboració amb Isidor Marí (Can Sifre, 1991). El seu notable recull 19 poemes amb música (El Tall, 2004), acompanyat d’un enregistrament de peces per a espineta composades per ell mateix i interpretades al piano per Xavier Prohens, sortia d’impremta pocs dies després de la seva mort, deguda al càncer, el 12 de setembre d’aquell any.

Gairebé sempre, és això una vida. En el cas que ens ocupa, no hi ha gaire més. Tan sols el name dropping dels amics, com ara Valentí Puig, Biel Mesquida, el pintor Sebastià Ramis, o el catedràtic d’institut Joan Miquel Bestard —autor, per cert, d’un estimable llibre pòstum de relats, Bestiari d’un nin de posguerra (Calima, 2002)—… De molts d’ells en parla Simó, sovint sense restriccions, en les pàgines del seu dietari. O els talents, nombrosos i dispersos, que va tenir i em tem que va tudar: la música, la pintura, la informàtica. O un aclariment que cal fer: li repugnava l’ensenyament, o per ventura l’atemoria i l’entristia perquè sabia que la mala pedagogia és un acte de violència, però va ser un pulcre i modèlic professor fins a la darrera lliçó de la seva vida professional. Podríem parlar del seu ús tèrbol, tan nostrat, de la paraula “foraster”, que reverbera una tosquedat casi racial i una enyorança uterina que m’irriten molt però que, almenys, he après a llegir com una prova crispada de la seva sensibilitat incapaç de pactar amb les condiciones externes (i com una forma de no amagar les bardisses de la seva visió del món, gens aliena a molts altres). També hi ha els llocs on va viure: jo, que no vaig conèixer Simó, he passat estones llargues davant la façana de l’únic pis que va tenir en propietat, adquirit amb hipoteca el 1994 a una finca discreta d’un barri palmesà igualment discret, Son Dameto. Les meves passejades m’hi conduïen, cercant no sé ben bé què; sí que sé que no ho trobava, i que llavors tornava a casa i fullejava el dietari.

I si reprenem el fil, ens falta una peça essencial: les dones. En aquesta part del món registra moltes prostitutes anecdòtiques i alguna ionqui, però sobretot la presència de dues companyes importants. Amb la primera ja hi festeja quan arrenca el dietari, i el tractament literari de la seva història esdevé un dels pilars de l’obra. Aquesta dona és anomenada sempre “L.”, una inicial que ni tan sols correspon al nom real, i el motiu és un misteri banal i bell que m’assalta mentre escric aquestes línies. Per què “L.”, per què trià aquesta inicial per a l’emmascarament? Respon a la tendresa, a la discreció, o hi ha al darrera alguna dolentia que no sabem? En tot cas, pel que fa a ella, en l’autor el menyspreu és l’altre nom d’una pulsió masculina i nècia. La relació termina la primera meitat dels anys noranta. Després, Simó encara havia de començar un matrimoni amb Carme Vidal, coeditora amb Sam Abrams de l’edició completa que ha surat, finalment, l’editorial Acontravent. Fou ella qui, un dia després de la mort de Simó, descobrí la carpeta amb el dietari (una còpia digital i una altra d’impresa amb cura) i les instruccions per a la seva publicació. Vidal mai havia sabut que el marit escrivís un diari. De fet, no ho sabia gairebé ningú: Valentí Puig n’havia llegit alguna nota esparsa en els anys vuitanta, i ja està. La primera edició del llibre, deguda al segell pollencí El Gall l’any 2005, feia emergir una escriptura secreta, refugiada, provocant un daltabaix en el cànon català del gènere i un petit escàndol de províncies mancat d’interès. Direm només que la raó de tant enrenou a l’illa va ser la inesperada acidesa de la seva sinceritat.

I tornam així al moll de l’os (d’un dels ossos, almenys) d’aquest llibre: en què consisteix la sinceritat de Simó? Per què hem de considerar-la una virtut literària? La pregunta és necessària, per sentit crític i perquè així ho demanda el mateix dietari, que al·ludeix a una “sinceritat beata” enemiga de l’art. No hi ha beateria en Simó, ben al contrari: hi ha una valent i obsessiva destrucció de qualsevol forma de beateria, de la qual en resulta un “jo” desatès i exposat, palpitant i indefens. La sinceritat de Simó és literària, en primer lloc, perquè incardina el fet concret, al cap i a la fi irrellevant i aliè al lector, en una completa visió de la natura humana. I no és gens agomboladora, ja ho advertesc. La sinceritat, en fi, esdevé valuosa perquè ens despulla a nosaltres, com n’és bona prova la crònica de la seva història d’amor amb L. I si el lector no vol dir-ne “amor”, d’aquesta obsessió pesant, feta d’amputacions, obscena, cruel i invertebrada, llavors que hi pensi com en una passió sexual i dolorosa que, en tot cas, no queda embellida en aquest text, sinó que acumula tots els substrats propis d’una relació així: l’oposició frontal entre el respecte i la passió; el ressentiment i fins l’odi contra qui acumula en la seva persona massa significats, forces massa poderoses, però no necessàriament nobles ni admirables, com per resistir-s’hi; les ganes de boixar i el desig, tanmateix mai assolit, de compadir aquesta fisicitat amb l’ideal. Contemplar setze anys d’aquest entestament (més la intuïció del que hi hagué abans i les fuetades posteriors a la fi) comprimits en aquestes pàgines fa un efecte terrible i paorós, ens obliga a mirar-nos-hi fins acotar el cap, exhausts.

Guillem Simó

Guillem Simó

O mirem, sinó, el gran assumpte de la família. El lector veritable que s’acosti a En aquesta part del món entendrà molt aviat que aquest autor no engana ni es traeix, i que la qüestió familiar és una de les més interessants al dietari. També n’és una de les més incòmodes. Que la família aparegui aquí com un Leviatan fosc, llòbrec, opressiu, també indestructible, honora Simó, que segueix estimant els pares amb tendresa mentre ens explica com n’és de feixuga la càrrega de compadir-los, o que revela el congènit caïnisme mallorquí sense gota de autocompassió i molt poca compassió. He dit que la família és un Leviatan indestructible: tot i el patiment que vessa en cada plana, Simó es passarà mitja vida prenent decisions, o més ben dit no prenent decisions, que el fermen sentimentalment i espacialment allà on diu no voler romandre. Si ho hem de jutjar per la vivència, per la circumstància, un s’arriba a demanar si la paraula escrita d’amagat és més o menys fiable que dècades de passes encadenades quasi sempre en el mateix sentit, el de la proximitat familiar. La solució consisteix a entendre que Mallorca pot ser una presó oberta per la qual els seus habitants ens hi movem com animalons fracturats i dòcils. Una presó que l’autor desitjà abandonar cada dia de la seva vida sense fer mai res de tangible al respecte.

Així doncs, Simó morí semblant l’encarnació perfecta de l’home malaguanyat. Heus aquí el fenomen més genuí i captivador de la vida cultural mallorquina: la criatura encotillada, eixorca pel mal atzar d’haver caigut en un terreny que no la pot contenir, o només pot fer-ho exigint-li que es conformi amb la paròdia de les seves possibilitats reals. Sovint, arriba un moment que l’illa exigeix una tria a l’individu sensible: partir —físicament o en esperit— o conformar-se amb una comoditat mutilada. Si falla la voluntat, compareix el malaguanyat. Guillem Simó, que no partí, que no conquerí ni acumulà, que llegia Gombrowicz mentre al seu voltant s’aplaudien sainets, moria a més sense haver exhibit públicament cap obra digna del seu talent. Ja desaparegut Simó, els lectors descobríem que l’autoexigència i la por havien empès la seva escriptura al secret, on s’instal·là incòmoda fins esdevenir un estil amb absoluta consciència artística, emmirallat en (i enfrontat a) la tradició dietarística catalana i europea. Tot i simular resignació i sentir-se temptat per aquesta, Simó entengué la responsabilitat del seu silenci extern, que responia a una intuïció precisa dels racons on pot protegir-se avui l’esperit. Que la seva ironia ens sembli brutal i ens faci esbutzar-nos d’un riure maliciós; que es creï un mite salvatge entorn de les confessions més impúdiques d’aquest home púdic; tot això està bé. Però no ens podem conformar amb una interpretació indigna del que ens ofereix aquest dietari. Simó pogué sentir els passatges més durs que deixava en herència com una revenja personal contra una o l’altra persona amb nom i llinatges, és possible; i sens dubte parla de Mallorca en uns anys molt concrets. Però per a nosaltres, En aquesta part del món emergeix com la defensa d’una ètica aliena a l’estadística, com una resistència activa a la pròpia natura i a les radiacions d’una època, no tan sols a una conjuntura local. Simó fou un emboscat amb un sol enemic irreductible, ell mateix, i una por radical resumia totes les seves: la de passar i morir i que res signifiqui res. Aquest temor es resolgué en paradoxa, perquè en allò realment essencial, en allò que no hagués sobreviscut a la claudicació, Simó s’enrocà en una valentia febril. Lliurat a un vell prestigi de la literatura, en aquesta obra admirable l’autor hi executa un salt inacabat que queda suspès sobre l’abisme, penjat en el temps. No sé si un moviment així és un triomf, no sé si vol ser un triomf; sé que és magnífic i jo sempre torn a assistir-hi agraït.

 

En aquesta part del món (Obra Completa, volum I), de Guillem Simó

Edició a cura de D. Sam Abrams i Carme Vidal. Editorial Acontravent, 2016

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris