Guerra mortal d’espies a Lisboa

23.12.2018

Tres anys abans del moment en què Sebastià Bennassar (Palma, 1976) situa l’acció de la seva novel·la Hotel Metropole (Columna), això és, el 1986, uns funcionaris de la policia nacional arriben al seu poble, Pla de Na Tesa, municipi de Marratxí, per fer els DNI a les persones que no en tenen i per renovar els de la gent gran. El funcionari que li toca al nostre home deu haver anat a alguna classe de català perquè li fa una ultracorrecció al cognom i l’hi posa amb doble essa. Quan molts anys després ho vol arreglar ―perquè tota la família Bennasar ho escriu així, amb una sola essa―, li diuen que ha de portar la partida de naixement i que el tràmit serà un moment. Però en el seu cas, la partida de naixement s’ha perdut en un trasllat d’arxius, fet, segons sembla, ben habitual a la Mallorca dels anys vuitanta. L’única solució és trobar el policia que li va fer el DNI l’any 1986.

Sebastià Benassar @La Setmana

Quan treballa al Diari de Balears, Bennassar li demana al cap de premsa de la policia, un paio molt simpàtic, que li faci el favor de buscar l’autor dels documents. Si ell reconeix l’error, tot solucionat. Però quan per fi sap qui és, el policia fa una setmana que és mort. El nostre escriptor, traductor, periodista i agitador cultural té tots els documents oficials amb dues esses i el nom de ploma amb una. I a Facebook també amb dues, perquè es veu que hi ha un paio que té una drassana que fa vaixells a Mallorca, que té el mateix cognom amb una essa i, per tant, ja està agafat.

Queda clar que si ets una persona creativa i a més guardes anècdotes com aquesta al sarró, només et queden dues vies possibles a l’hora de parir obra: o bé pots estibar del fil de l’autoficció, transcriure el teu dietari personal i quedar-te tan ample, o bé enfiles novel·les negres d’alta volada com és el cas. A Hotel Metropole hi ha dos únics components reals evidents: primer, el fet que Bennasar va viure quatre anys a Lisboa, escenari i personatge d’aquesta i d’altres novel·les seves. Resulta fascinant entrar a prendre cervesa a la Cervejaria Trindade, a menjar xocolata suïssa a la Confeitaria Nacional, a comprar tabac a l’Estanc vint-i-quatre hores, o a cremar-te l’esòfag amb cafè i bagaço als bars de mala anomenada de Cais do Sodré. Les descripcions que en fa l’autor són detallades però van a l’essencial. La faramalla no casaria gens bé amb l’alçada literària d’aquest thriller d’espionatge.

En segon lloc, l’Hotel Metropole existeix realment, a la plaça Dom Pedro IV. Un hotel històric molt cèntric, fantàstic per moure’s a peu. Tres estrelles, aquest hotel-boutique amb decoració modernista, habitacions que combinen el mobiliari antic original amb les comoditats modernes, i uns balcons que donen a la plaça del Rossio i a les ruïnes de Carmo. I és aquí on el jove escriptor Manuel Servera (a qui el narrador es dirigeix fent ús d’una brillant i no gens fàcil segona persona) s’ha d’allotjar a contracor la nit de Cap d’Any de 1989 a causa de l’overbooking en el seu vol destí a Barcelona, després de sis mesos a Lisboa aprofitant una beca per assistir a uns cursos d’escriptura, unes ganes boges de tornar a Palma, més penjat que un fuet i més sol que un mussol. I és aquí, també, on la mateixa nit tel·lúrica de l’any 1942 s’hi instal·lava la senyoreta Katharina Fürst amb la seva mare i el seu germà, abans de partir cap a la llibertat que tenia un nom concret, Amèrica, i que ara, aquest últim dia de 1989, també és a l’hotel. El narrador d’aquest segon fil s’expressa en tercera persona, omniscient ell, agraïts nosaltres. La doble capa, l’entramat intermitent d’un i altre pla d’acció, va engrossint la novel·la de dades i de personatges ―la trama dels anys 40 és més coral que l’actual, i és necessari que així sigui per tal que el desenllaç funcioni com un rellotge suís. Però és que les coincidències no acaben aquí: la nit de Cap d’Any de 1989, en Manuel i la Katharina es veuen mig obligats a sopar junts perquè al menjador no hi queden taules individuals. Un àpat que a tots dos els canviarà la vida, i de quina manera. Allò del destí, la felicitat, i altres delícies versemblants en uns personatges que, després de tanta dissort i incertesa, mereixen una oportunitat. Sense maniqueismes ni collonades ni cap ganes d’estireganyar innecessàriament l’espera.

A partir d’aquesta coneixença en què la dona celebra el seu misteriós segon aniversari i el noi pensa que així no celebrarà la darrera nit de l’any sol, la perícia de Bennasar passa per fer una cabriola molt ben ordida: el monòleg de la dama a la taula fa que l’oient no només sigui un Manuel fascinat per l’epopeia viscuda per aquesta gran dama, sinó també el propi lector, que pot anar muntant el trencaclosques al ritme que ho fa el protagonista. Metaliteràriament, la cosa encara té més suc: quan l’amiga i companya del taller de literatura a què ha assistit Manuel durant els mesos d’estada a Lisboa, l’Amália, li demana què faran amb tota aquesta gran història d’amor que els ha explicat la Katharina, ell li respon que procuraran escriure’n un llibre. I aquest llibre s’assemblarà molt a Hotel Metropole. I segur que també té un estil dinàmic, sense excessos, que mantindrà l’expectació del lector i que l’obligarà a cruspir-se la novel·la en un sospir.

No us explicaré la trama aquí: és d’aquells casos que és massa bona per espatllar-la amb una anàlisi pedant, però destacaré la feina grossa d’investigació històrica que ha fet l’autor, saltant a les catacumbes de l’espionatge durant la Segona Guerra Mundial, a la censura periodística en un país com Portugal, el qual, escudant-se en la neutralitat i els interessos dividits, feia la puta i la Ramoneta entre els anglesos i els alemanys, entre el govern proper al feixisme i la tradició anglesa dels aliats. També és increïble la humanitat dels personatges de la novel·la, com ara la Rita dos Anjos, “la puta més guapa de Lisboa”; o la pròpia senyoreta Fürst, amant dels llibres i bibliotecària que endreçarà la biblioteca de l’Stella Maris a canvi d’un trajecte gratuït de vint dies fins a Washington amb la seva mare i el seu germà petit; o el comissari Severo Cuadrado, qui a banda de fer uns interrogatoris dignes de les millors novel·les negres ―amb la suor freda de les grans ocasions― li hauria agradat ser llibreter, va conèixer Pessoa i voldria estar llegint poesia a les Açores en comptes d’investigar l’assassinat d’un espia anglès, Michael Irving (escriptor) i d’un espia alemany, Fritz Spauer (nazi a seques que mata jueves), tots dos hostes del famós hotel. Un comissari que pensa que ningú no fa res pels morts normals. Una cucada de personatge que contrasta amb el lèxic fastigós i aberrant dels nazis i que fa pensar en una lacra actual: “Les dones són les que poden engendrar més jueus al món, i això no ho hauríem de consentir. Les hauríem d’esterilitzar totes”. S’hi afegeixen reflexions metaliteràries de Bennasar sobre l’ofici d’escriptor i la seva precarietat, una realitat palpable a l’any 1989 i també al 2018.

Destacar, per últim, la simultaneïtat de la nit de Cap d’Any de 1942 a Lisboa (amb la senyoreta Fürst a l’hotel Metropole), a Londres (amb Mc Allister trista perquè no hi ha llum al carrer, no fos cas que delatessin posicions als bombarders alemanys), a Berlín (amb Astrid Lügger, joguinejant amb els soldats joves que omplen els carrers), a l’ambaixada alemanya a Lisboa (amb Ida Lewandonsky, la dona-cíclop) i les trucades i els telegrames constants i en clau des de Lisboa on informen de la mort dels dos peixos grossos de l’espionatge mundial. Un ram de dones-espia embolicades amb els seus caps. I la conclusió sàvia de la senyoreta Fürst: “Tota aquesta guerra no és res més que la projecció d’alguna frustració”.

Hotel Metropole planteja una de les intrigues novel·lístiques més ben portades de la dècada, el gran misteri que ens planteja Bennasar amb la destresa a què ens té avesats: Per què Hitler volia matar aquella noia, la senyoreta Katharina Füst? Per què ella, justament, si hi va haver tantes famílies jueves que van aconseguir arribar a Europa després de mil penúries? La resposta només és al llibre. Us dono tres conceptes: MEMÒRIA, 96 i AMOR. En comptes de fer combinatòries estèrils, llegiu Hotel Metropole. Que de tant en tant encara es publiquen llibres magnífics.