Grand Piano desafina una mica

Seguint la tònica dels darrers anys, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya també ha optat enguany per inaugurar l’esperada festa del cinema de gènere amb una coproducció catalana: Grand Piano, un film dirigit per Eugenio Mira i protagonitzat per un Elijah Wood que va acaparar tots els flaixos en una intensa jornada marcada pel fred i les baixes temperatures.

Si mirem enrere, a Sitges hi ha hagut inauguracions per a tots els gustos: des de grans èxits com El Orfanato (J.A. Bayona, 2007), elogiat tant pel públic com per la crítica, fins a films amb resultats més modestos, com Los Ojos de Julia (Guillem Morales, 2010) o, més recentment, El Cuerpo (Oriol Paulo, 2012). Grand Piano es queda, doncs, en un punt entremig.

Grand Piano explica la història d’en Tom Selznick, un dels pianistes més aclamats de la seva generació que va ser deixeble d’un dels grans genis del piano, mort recentment. Selznick, que fa cinc anys que no trepitja els escenaris després del fracàs estrepitós en el seu darrer concert, on va interpretar una peça que molts qualifiquen d’impossible, torna a l’activitat, però el que no s’espera pas és trobar-se escrites a la partitura tota una sèrie d’amenaces que l’obligaran a no fallar cap nota si no vol que la seva esposa, una famosa actriu interpretada per Kerry Bishé, mori.

Tot i aquesta suculent premissa i amb un equip tècnic i artístic ple de talent, començant pels productors, el tàndem Rodrigo Cortés – Adrián Guerra, creador de Buried (2010) i Red Lights (2012), Grand Piano no aconsegueix mantenir-nos clavats al seient degut a repeticions de guió innecessàries que allarguen el que podria haver estat el thriller de l’any. Aquest fet, juntament amb uns secundaris còmics que trenquen els moments de tensió contínuament i tota una sèrie d’inexactituds musicals (des de quan es fa el descans entre el segon i tercer moviment d’una peça musical? Des de quan les notes del piano s’allarguen sense que el pianista utilitzi el pedal en cap moment?) fan que mai acabis d’entrar completament a la història.

Una altra de les oportunitats perdudes d’Eugenio Mira ha estat utilitzar el recurs de Seven (David Fincher, 1995), on s’ocultava el nom d’una de les estrelles del film per fer el thriller més afectiu i mantenir el suspens fins al final. En el cas de Grand Piano, no hem parat de veure el nom de John Cusack en promocions i en els pòsters del film contínuament, fet que contribueix a que l’espectador es faci una idea ben aviat de com acabarà la pel·lícula, fent que la tensió sigui en molts casos inefectiva.

Amb tot, Grand Piano compta amb bones interpretacions i això és una molt bona notícia, ja que els papers d’Elijah Wood i Don McManus (que fa director de l’orquestra) són tot un “desafiament”, tal com indicava Wood a la roda de premsa; un desafiament superat amb nota, que aconsegueix traslladar-nos a un univers, el de la música clàssica, que sovint és oblidat per la indústria audiovisual. A més a més, la conjunció de música i cinematografia, propera a l’estil de Brian de Palma i que no pot evitar de recordar-nos a pel·lícules com The Man Who Knew Too Much (Alfred Hitchcock, 1956) o Le Locataire (Roman Polanski, 1976), que el mateix Eugenio Mira anomena com a fonts d’inspiració, s’encarrega de portar a la gran pantalla una història que, si no fos per les inconsistències del guió, hauria pogut ser una de les pel·lícules de l’any.

The Wait, Tanta espera per a res

La Secció de Noves Visions de Sitges sempre ens apropa a un univers de pel·lícules que, bé pel seu guió singular, narració experimental o posada en escena avantguardista, resulten gairebé inclassificables. Aquest és el cas de The Wait, dirigida per M. Blash, un film que comença amb la una misteriosa trucada telefònica que anuncia la resurrecció de la mare de dues germanes d’Oregon, fet que generarà un nou context familiar on el conflicte aflorarà des de tots els racons, sobretot en la relació entre les dues protagonistes. Per una banda, l’Emma (Chloë Sevigny) viurà esperançada i començarà a preparar la tornada d’ultratomba de la seva mare, mentre que l’Angela (Jena Malone), molt més escèptica, començarà la relació amb un jove per mantenir-se allunyada de la paranoia de la seva germana.

Aquest fil principal, però, es va destrenant i genera una successió de fils complementaris que passen per un jove que no ha sortit de l’armari, una nena que ha de créixer sota la tutela d’una mare desequilibrada i un home que està recopilant diversos elements del present per enterrar-los en una càpsula del temps que no acaben d’acoblar-se bé. I si aquests són els ingredients que individualment caracteritzen el mainstream del cinema independent, a The Wait els trobem en una dosi massa elevada i no fan més que desviar l’atenció d’un film que no té una estructura estable.

A més, The Wait ens apropa a una idea que recorda massa a Melancholia (Lars Von Trier, 2011) –fins i tot les dues protagonistes tenen una retirada a Kristen Dunst i Charlotte Gainsbourg–, però explicada amb molta menys mà esquerra que el realitzador danès. Aquest fet, juntament amb un final poc aconseguit i explicat massa de pressa fa que, en el seu conjunt, la pel·lícula de M. Blash sigui un film dispers que no aconsegueix sorprendre i que genera una monotonia que no s’esvaeix en cap moment.