Golem de 1927, actualització d’un mite jueu com a eina capitalista

9.11.2017

Quan hom era estudiant a la universitat, va estudiar la història del cinema i un dels episodis que més li van impactar va ser el cinema expressionista alemany. Murnau, Fritz Lang, Robert Wiene, etc. Una sèrie d’autors i directors van filmar obres cabdals per entendre el cinema fantàstic i de terror i ho van fer amb una estètica molt marcada, hereva de l’expressionisme pictòric. Escenaris amb línies molt marcades, escales de cargol, ombres allargades, interpretacions exagerades, fum, trucatges…

Golem | Foto: Bernhard Mueller

La fascinació per aquell tipus de cinema continua mantenint-se intacta, sobretot pel fet de ser un tipus d’art cinematogràfic que criticava tant en l’estètica com en el contingut la deriva d’una societat que s’enfrontava a un dels grans mals del segle XX: el nazisme. No crec que actualment hi hagi cap corrent artístic innovador que tingui aquest posicionament i impacte. Però tornem a aquella època fèrtil de coneixements que va ser la universitat. Recordo un llibre i una fotografia. Era una figura enorme, un gegant amb un cap ben gros i un pentinat terrible i grotesc, com si portés un casc. Era el Golem, una figura de fang que prenia vida i que va ser protagonista d’una de les pel·lícules més representatives dels primers anys de l’expressionisme alemany, El Golem de Paul Wegener y Carl Boese. Aquesta imatge es mantenia soterrada al calaix dels records, però quan a principis de setembre vaig revisar els espectacles que el Temporada Alta oferia enguany aquell cap gros va ressorgir amb força. La companyia teatral britànica 1927 aterrava el primer cap de setmana de novembre a El Canal de Salt per oferir un dels seus últims espectacles i més elogiats arreu del món, Golem.

Sens dubte, Golem és una de les experiències artístiques més interessants i completes que un servidor ha vist en els últims anys. Però abans d’endinsar-me en l’anàlisi d’aquest muntatge val la pena que contextualitzi la figura del Golem. Golem fa referència a una història que té origen a l’Edat Mitjana i que li van donar forma diversos rabins il·lustres. Però no fou fins al 1915 que l’escriptor austríac Gustav Meyrink va recollir la història oral, la llegenda, i la va novel·lar. Es tracta de la història d’un rabí que enfront l’amenaça de l’emperador sobre el gueto jueu de Praga decideix crear un home de fang i, mitjançant la invocació d’uns esperits i la proclamació d’unes paraules, aquest home de fang pren vida i passa a estar sota les ordres del seu creador. Aquesta història de creació remet tant al mite d’Adam com al Frankenstein (inspirat en si mateix en el mite de Prometeu, qui segons alguns escrits del segle IV aC hauria modelat en fang els primers homes), però la reflexió més pertinent està relacionada amb la figura de l’autòmat, aquest ninot, aquesta màquina feta a semblança de l’home que està sota l’ordre d’algú per realitzar tot tipus de feines que li demani. Però tant el Golem com en les seves successives rèpliques de ficció es rebel·len contra el seu creador i acaben sembrant el caos i el terror arreu. Sens dubte, per la companyia 1927 l’interès per ressuscitar el mite del Golem no consistia tant en la seva visió religiosa o mítica, sinó per la reflexió social i filosòfica que transmet i que té molta vigència en aquest segle que vivim.

Però hom té la sensació que aquesta revisió del mite de Golem era un projecte que el destí havia posat enmig del camí que la companyia anglesa seguia. Per referències i per contingut, la història de Golem lligava molt amb els seus interessos artístics. Un sols ha de fixar-se en les obres precedents per veure com anaven marcant el camí que l’han portat cap a aquest Golem. 1927 és una companyia anglesa creada el 2005 per la directora, escriptora i actriu Suzanne Andrade i l’animador i il·lustrador Paul Barritt. Les seves creacions artístiques combinen actuació i música en directe amb l’animació i el cinema per crear uns muntatges escènics màgics. Una de les seves últimes adaptacions va ser La flauta màgica de Mozart. Un sols ha de veure el tràiler d’aquell espectacle i veurà les mateixes constants del Golem: projeccions animades amb un dibuix d’una gran imaginació que recorda els decorats expressionistes, la interacció dels actors amb aquestes projeccions, interpretacions clown en què els gestos i els moviments gairebé es podrien titllar d’expressionistes, etc.

Golem | Foto: Bernhard Mueller

Així doncs, Golem de 1927 és una obra que recull, adapta i amplifica el sentit crític de la seva adaptació cinematogràfica al mateix temps que li dona una entitat estètica captivadora i que combina un dibuix retro que va de l’american way of life dels anys 50 al pop més colorista dels 70. La història que expliquen els britànics està convenientment actualitzada. Una sèrie de personatges, podríem catalogar-los de losers, viuen i passen les seves vides sense gaires ambicions, amb unes feines mediocres i molt automàtiques. Però un d’ells, el Robert, resulta que té un amic de la infància que, tot i haver deixat l’escola, s’ha fet inventor i ha engegat diversos negocis, tots abocats al fracàs. Aquest amic, però, acaba trobant la tecla de l’èxit quan crea un negoci de Golems. Abans, però, el Robert, que sempre és el seu primer client, compra un primer Golem, aquesta figura de fang que en un principi no té ni rostre i que pren vida amb la invocació d’unes paraules. La irrupció del Golem en la vida del Robert i la del seu entorn immediat (família i feina) poc a poc es va trastocant. Lentament, el Golem va prenent consciència sobre si mateix, i com si es tractés d’una màquina amb un algoritme intel·ligent va manipulant el caràcter, els desitjos i les preferències del passiu Robert. És la modernitat, els temps canvien i el Robert s’hi ha d’adaptar. De fet, en un dels encerts més brillants de la reescriptura proposada, el Golem pateix fins a tres actualitzacions que el fan ser més autònom i alhora més controlador sobre el seu, a priori, amo. Tot i dibuixar-nos una societat distòpica (que remet a Orwell i a altres autors de la corda), és fàcil veure certes figures de la societat actual representades. No és l’amic del Robert, que inicia el cataclisme, la figura de l’emprenedor tecnològic? No és el mateix Golem un sistema d’Intel·ligència Artificial, una xarxa social que des de fa anys modela el nostre criteri, les nostres preferències? No reflecteix la història la lògica del capitalisme més abusiu: a més producció, més consum, més benefici, més creixement i més demanda?

Però no sols és el què de la història, sinó el com. La sincronització entre moviments i gestos dels actors amb el moviment de les projeccions és fascinant. Però la caracterització de cada un dels actors, des de l’expressió del rostre fins a la veu falsejada ens transporta a un univers propi, com si estiguéssim immersos en una pel·lícula de dibuixos animats… amb els personatges de carn i ossos. A més a més, per rematar la dificultat del projecte dos dels actors interpreten part de la banda sonora en directe, ja que en una banda hi ha una bateria completa i a l’altre un piano. La incorporació de la música és realment fascinant, talment com es devia fer en les pel·lícules expressionistes dels anys 20. Tot plegat fa de Golem de 1927 una experiència escènica única i memorable. No sols t’entreté, sinó que també et fa ballar el cap. Vist així, ja no ens hem de protegir de les ideologies, dels ismes, sinó del progrés capitalista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “La història que expliquen els britànics està convenientment actualitzada”.

    Després de llegir la crítica a aquest espectacle, tinc uns quants dubtes:

    Tot “emprenedor tecnològic” és un actor del capitalisme?

    “[la] xarxa social que des de fa anys modela el nostre criteri, les nostres preferències”. Els que no utilitzem twiter, Facebook, watshap i altres xarxes socials, també tenim el criteri i les preferències “modelades” per les xarxes socials? De debó l’autor creu que tots els utilitzadors de les xarxes socials están “imbuits”?

    “No reflecteix la història la lògica del capitalisme més abusiu: a més producció, més consum, més benefici, més creixement i més demanda?”. Desconec totalment el que reflecteix aquest espectacle, però trobo arriscat voler relacionar el judaisme amb aquest “capitalisme més abusiu” (només caldrià llegir la Torah -el Pentateuc- per desfer aquest prejudici). És molt posible que en Martí Figueras no estigui d’acord amb la relació que faig esment.

    Atentament