Glòria Coll: habitar l’inhabitable

26.12.2015

Glòria Coll (Riudoms, 1988) va guanyar el premi Amadeu Oller de poesia l’any 2013, en la seva 49a edició, amb el llibre Oda als objectes, publicat per l’editorial Galerada. Amb aquest llibre encetava el camí de la publicació després de rebre alguns accèssits o diguem-ne premis d’abast i prestigi menors; i s’endinsava en una línia que frega el realisme (el títol ja sembla tota una declaració d’intencions), en un terreny que Lluís Calvo, en l’aproximació que fa sobre els poetes joves del XXI (Serra d’Or, núm. 672, p. 46-50), qualifica com la “reformulació dels vincles amb la realitat”, a l’altra banda de la poesia críptica; un lligam amb la realitat que agombola poetes com Mireia Calafell, Sònia Moya o Maria-Antònia Massanet. En tot cas, Coll acaba de publicar un segon llibre, Territori inhabitable, mereixedor del XXè premi Miquel Martí i Pol i publicat pel Servei de Publicacions de la UAB (2015). Dos anys després, per tant, Coll consolida l’equívoc potser casual que suposa publicar un primer llibre; rebla el clau fent-ne públic un altre; i la publicació d’un segon llibre ja no té perdó.

Glòria Coll  | Foto d'Anna Muñoz Curcó

Glòria Coll | Foto d’Anna Muñoz Curcó

Territori inhabitable és un llibre desigual, amb poemes brillants i amb d’altres que potser no arriben al cim dels que hi ha exactament al costat. Amb tot, però, és un llibre que conté peces formidables que fan estremir els nervis. El llibre, tal vegada un xic llarg –fet que fa que la unitat perdi una mica de consciència de si mateixa i que hi hagi alguns poemes, com he dit, menys aconseguits que d’altres–, conté un nombre rodó i segurament calculat de cinquanta poemes que estan disposats en quatre parts només numerades, sense títol.

La primera part, en aquest voler articular un llibre que parla de dos plans diferenciats (el primer, el recorregut que representa l’arribada a un país d’acollida que no és el propi; el segon, la metàfora de la poesia com a terreny poc susceptible de ser abraçat del tot), s’enceta amb l’arribada a allò que és nou, a un territori inhòspit i hostil; exposa la por, el desgast i el lament, que funciona com a explicació del mateix desgast, però un desgast que no admet paraules, perquè ja s’aproxima al “Dolor” que vindrà més endavant. És una suite breu, la més curta, de fet, de tot el llibre, un llampec que formalment ofereix al lector l’emoció i la consciència d’aquest aiguabarreig efímer de l’arribada, un primer contacte fugaç però que tanmateix pouarà en un solatge que conformarà la resta de parts del llibre. És “l’arribada a un poble nou”, entenent poble en el sentit ampli del terme, però també és l’aterratge (i la lluita ferotge) en i contra un llibre nou: això és el que hi hauria en el poema que enceta el llibre, “Plataners”, un poema que atenua la tensió (a través de l’atenció, de la mirada), en la mesura que s’escriu. “Tot sembla / el que ja semblava”, diu Coll en dos versos, al començament de la primera estrofa. I el poema conclou exactament de la mateixa manera, en un heptasíl·lab esticomític: “Tot sembla el que ja semblava”. És a dir, que la tensió que hi havia, la mateixa formulació sintàctica, les mateixes paraules intactes, ara no són partides pel vers, sinó que s’han disposat de manera lineal, i la tensió de l’arribada ha disminuït en la mesura en què s’ha comprès (tant ‘entendre’ com ‘contenir’). D’altra banda, Coll domina molt bé els finals dels poemes, a la manera anglosaxona: excel·leix en els darrers versos de moltes de les peces del llibre, que brinden la clau de lectura del poema i l’il·luminen. Bé que és cert que no s’escriu com es parla, sinó que s’escriu com s’ha escrit, i Coll, malgrat la “Por”, es fa forta rere sentències dures i punyents o d’interrogants encara més densos, a més de, anava a dir, gairebé seus. En serien dos exemples els següents: “Sap prou bé quin paper és el seu / en aquest pobre cos: tan obvi / i anònim com un ull o un fetge”; “Qui t’aplaudirà / quan mudi la terra fluorescent / en un fossar de sogues de ferro?” Malgrat que hi hagi alguna paraula estic per dir que discutible, com ara “jorn”, que fa aixecar la vista del paper, Coll té alguna força que no s’explica racionalment, que no té a veure amb un exercici científic ni amb el fer servir el seu parlar del Baix Camp, sinó que fa que el lector aixequi la vista del paper, però ara per pair aquest accés a l’excés de paraules que han estat ben posades l’una al costat de l’altra; que han fluctuat, constantment, de la innocència a la consciència més cruel, i que per això mateix sorprenen.

La segona part és la reflexió sobre l’arribada, la (re)formulació d’aquest primer contacte amb el país estranger, és el dir-lo amb la llengua pròpia; és, per tant, un xoc lingüístic dins el terreny poètic: voler entendre una realitat que ara és, transmutada, la de la veu que ens arriba diferida, però que havia estat la d’un context diferent que es va construir amb paraules que ens són estranyes. És la perversió de la comprensió de l’altre, l’entrar en un terreny hostil amb una de les eines més importants que tenim per copsar l’entorn, que és la mirada (lingüística, si es vol). Dit ras i curt, el dir i entendre els racons d’un país que no parla ni s’ha fet en català i, en canvi, copsar-lo, dir-lo i entendre’l en català. En aquesta segona part és quan podem adonar-nos de l’amanerament de la poeta, de com fa servir les plantes i els animals de manera constant, com ara els gira-sols, la serp bíblica o l’eriçó de tendresa punxeguda (potser del que parla Maillard a La baba del caracol), que acaben confluint en el poema “Bèsties”. També és on trobem la peça que dóna títol al llibre, “Territori inhabitable”, en què revela de manera didàctica la capa superior que el lector ha de clissar: “territori / inhòspit, inhabitable / com ho és qualsevol poema”, i quan atura el temps i fixa l’experiència poètica: “llavors, embadalida, sens saber-ho, / sé que ha deixat de ser, el temps”. A Utrecht, doncs, o en el País de l’Altre, s’entrelluca una voluntat de perseverança que no pot ser sinó admirada (contemplada i valorada). Malgrat algun interrogant inicial (hi ha versos que en duen, n’hi ha que no), malgrat algun vers incomprensible (“discretes formigues que res destorba”), hi ha fragments que continuen sent antològics: “Al replà del cap de l’escala, / garratibats i muts, s’ho miren / dos nens que van deixant de ser-ho”. Com deia, un final devastador; el de dos nens que han presenciat l’escena de “La mare i la serp”, que no avanço. És quan ens adonem també que, de fet, el llibre és una diatriba contra la rutina que es vol alliberar d’una pedra a les sabates, d’una inquietud. A més dels llocs físics, aquest suposat realisme s’eleva, esclar, metafòricament, i en algunes ocasions frega l’al·legoria, com en el poema “La gàbia”, en què diu, de manera entenedora: “I puc dir amb cap alt que és lliure / qui aterra més que qui vola, / no qui surt, sinó qui acull”. S’hi manté una veu propera que arrossega una punta de moral, i que arriba a articular construccions que inquieten: “on oxigenar-me si no / del vell tabac de les paraules / i de les salabrors enceses / vora els teus ulls, que no descansen”.

«Glòria Coll recitant durant la Festa de Poesia de Sitges, al Racó de la Calma, aquest passat juny». | © Paco García.

«Glòria Coll recitant durant la Festa de Poesia de Sitges, al Racó de la Calma, aquest passat juny». | © Paco García.

L’autora se submergeix en la tercera part per buscar l’equilibri, ara que té uns camins fressats per ella mateixa, que s’ha anat obrint (o que s’ha trobat oberts, oberts per Joan Vinyoli, posem per cas). Hi ha l’espai tancat i l’espai obert, i sobretot l’espai en obres, en construcció, darrere un bloc d’artifici, d’espectacle, de ciutat-aparador, en darrer terme. Transcric el poema “Extirpació”, que em sembla dels millors del llibre:

Si t’extirpen un ronyó
l’altre haurà de compensar
la pèrdua.
A mi m’han extirpat el país.
Quina remota part de mi
no es debat a diari
per a suplir el decalatge?

“Canten els galls la condemna del viure”, “Paladegem el dol pel dia que s’acaba”, “flamencs extraviats que em són la veu”. La poeta, apagada la deu des d’on brollava una aigua ben fresca, encara fa cova amb les mans per culpa del canvi tan brusc que s’ha produït. I aquest és precisament l’efecte que versos com aquests fan al lector, que encara fa cova amb la mirada.

La quarta part, i darrera, és la que ens porta més a la Glòria Coll violoncelista, a les variacions de poemes que ens deixen veure el procés creatiu de manera oberta talment els peus dels actors a l’altra banda del teló. Veiem com una mateixa idea adopta formes diferents, som davant del treball literari i la poeta el mostra sense vergonyes. Tant és així, que no només hi ha petites variacions I i II d’idees germanes, sinó fins i tot dos poemes exactament iguals, però un amb puntuació i l’altre sense. Cara i creu de la innocència i de la cruesa, de la mare i de la serp, del vell país natal i del país d’acollida. Però que no deixen de contenir versos imprescindibles: “Mentre he dormit / m’han crescut les ungles, / i ara me les miro, / estupefacta”; o bé “què volen dir els teus ulls verds d’home sol”, o el magnífic “Mirada nova II”, en la seva totalitat ferrateriana. I també girs escandalosos: “cagadora de coloms”.

Som sols i provisionistes, anem proveint sense enlloc ni per què, diu la poeta. Anem d’Utrecht a Riudoms, de Riudoms a Utrecht (i molt més lluny de topònims exactes) en un mirar que és un mirar-se un mateix, des de fora, des de l’altre país, per veure què hi ha en tu encara. Què és teu, perquè no era part del context en tu, sinó que era el bagatge indissociable d’un tros de vida (i sobretot de literatura). D’un llibre que és un territori inhabitable i, si se’m permet, del tot inevitable.