Glòria Coll, des de «Territoris inhabitables»

El soroll sec de síndria que es bada,
un pèl que cau, l’última nit d’estiu.
Nul se’m desfà el trenat de l’antic somni:
se sent de lluny, allà on trenca l’onada,
un crit somort de desig no acomplert.

 Glòria Coll Domingo, «Crit somort», Territori inhabitable

Les arrels són el que lliguen abres, plantes i arbustos a la terra. Però no són els únics éssers vius que en tenen i n’usen, perquè les persones també som així.

La poeta Glòria Coll Domingo (Riudoms, el Baix Camp, 1988) ha viscut al seu poble natal, ha estudiat a Tarragona, i ha viscut i estudiat a Barcelona, Utrecht i Amsterdam. Amb un itinerari vital que passa acadèmicament parlant per la filologia i la música, beu de les arts i es desenvolupa en el món de les lletres com a poeta. Amb l’obra Oda als objectes (Galerada, 2013), guanyadora del Premi de Poesia Amadeu Oller per a Poetes Inèdits, es va donar a conèixer fa uns pocs anys amb la seva primera obra en solitari. Anteriorment havia rebut l’accèssit al Premi Gabriel Ferrater de Poesia de Reus i el primer premi del 13è Concurs de Poesia Curta de la Universitat Politècnica de Catalunya, els anys 2009 i 2010 respectivament.

Enguany ha resultat vencedora del XX Premi de Poesia «Miquel Martí i Pol» amb l’obra Territori inhabitable, un poemari en quatre parts i cinquanta poemes, que gira a l’entorn dels territoris que Coll Domingo —i també el jo líric dels versos— ha vist, viscut i palpat, i que tots i cadascun han deixat alguna engruna o altra a la seva poètica.

Precisament aquests territoris que no són habitables proporcionen —i propicien— que tinguin lloc les reflexions d’un jo poètic, que definirem com a precís, constant i madur, amb una veu pròpia que retorna el lector —formalment— a la seva Oda als objectes, i en certa mesura un jo líric coincident amb la veu real. Però lluny d’això, fugim de l’espai de comfort que marcava la seva Oda […], on la veu s’acollia a la quotidianitat, a l’arrelament immediat. I per contra, aquest segon volum es defineix pel desig de tirar endavant, de viure, i de fer-ho per tal d’escapar-se de l’entorn, que és inhabitable, i sempre des de la perspectiva personal de l’autora, que impregna la seva visió poètica en cadascun dels versos del volum.

Les quatre parts que componen Territori inhabitable conformen un crescendo pel que fa a la quantitat de peces de cadascuna de les parts, que troben el zenit a la tercera part. La darrera de les parts, lluny de ser una coda, és un element indispensable del volum, i aquest quart bloc s’inicia amb els versos de la peça «Betray», que la segueix «Variació de “Betray”», on precisament —amb aquestes dues peces acarades— hi ha un gir líric que denota la plasticitat de la llengua, però també la «subjectivitat» del jo, del punt de vista des d’on s’enfoca la semàntica del mot —traïció, desconegut, paraules en boca.

Pel que fa a les dues primeres parts, hi observem certa ressonància de quotidianitat que pot portar-nos a la «objectivitat» diària que es va plasmar al volum anterior, quan es tracta d’elements com els fanals o els camins —que, ni que sigui dit de passada, són una metàfora potser vista, però explotada d’una manera intel·ligent poden arribar a ser útils i també trascendir els contorns dels blocs que no tenen voluntat de ser graníticament estrictes: «El camí» (p. 87, 3a part) o «Carretera en obres» (p. 51, 2a part).

En definitiva, es constata que el desarrelament té unes contrapartides i aquest fet, per tant, és eix central d’aquestes pàgines, com una semàntica transversal des de la primera lletra fins a la darrera, de la qual se’n destil·len experiències i sensacions diverses. Aquesta falsa ubiqüitat d’esperit, que voldria ser a tot arreu alhora (Vegeu «Extirpació», p. 55: «Si t’extirpen un ronyó | l’altre haurà de compensar | la pèrdua. | A mi m’han extirpat el país. | Quina remota part de mi | no es debat a diari | per a suplir el decalatge?»), abona el terreny per defugir el materialisme, el sentit palpable de l’entorn i això té una conseqüència: retornar a un mateix i, per tant, de tornar a ser un mateix essencialment, de tornar a desenvolupar una humanitat intangible que està per sobre qualsevol terrenalitat accessòria i plenament supèrflua.

Glòria Coll Domingo. Territori inhabitable. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 2015