‘Glásnost’ o el passat com a ficció

6.11.2018

Fins a l’11 de novembre al Teatre La Gleva es pot veure Glásnost, la nova proposta de la Cia. Niederungen. Aquesta peça, escrita i dirigida per Ricard Gázquez, duu el revelador subtítol de “Partitura escénica y sonora para dos actrices” i aborda el teatre de text des d’una concepció física i coreogràfica. A més, tota una sèrie d’eines i aplicacions electròniques i digitals —sensors magnètics, lumínics, cinètics i sonors— es posen al servei de les dues actrius que donen cos i veu a la faula. La tecnologia interactua amb el joc teatral i redimensiona el treball escènic i actoral.

Imatge promocional de ‘Glásnost’. Fotografia de Carles Roig.

El terme glasnost, que en rus significa apertura, transparència o sinceritat, remet a la política de “portes obertes” promoguda l’any 1985 per Mikhaïl Gorbatxov en el marc de la Perestroika. El títol de la peça connecta, doncs, amb una època molt concreta de la història recent, en què l’impuls reformador va incloure la purga d’una burocràcia ineficaç i la voluntat d’implicar la població soviètica en la reconstrucció de l’economia nacional; d’altra banda, vol enllaçar amb la vocació d’honestedat i transparència de dues dones que es lliuren a l’exercici de rescatar i reconstruir, reinventant-la, una història del passat. L’hipotext d’aquesta obra és Pavel i Liuba (1874), una novel·la breu de Nikolai Semiònovitx Leskov (1831-1895), autor al qual s’al·ludeix crípticament a través del patronímic que Gázquez li assigna al personatge de Liuba. Si l’obra del rus se situa a Sant Petersburg a mitjans del segle XIX, Glásnost, lliurement inspirada en aquella, parteix del moment actual però amb la mirada posada en la Leningrad dels anys noranta, a finals de la Perestroika.

El detonant que fa que els dos personatges femenins es remuntin a un passat ja llunyà, aquell curs de 1990-1991 a Leningrad, és una notícia amb què es topen fullejant un diari de l’any 2018. S’assabenten de l’assassinat de Liuba, una dona poderosa que elles van conèixer molts anys enrere, quan acabava de ser víctima d’una injustícia, i que va ser capaç de capgirar el seu destí i rescabalar-se. Hi ha dos nivells, el de l’evocació de la faula, i el de l’autoreferencialitat actoral. A escena es construeix i s’ensenya un exercici de sinceritat en primera persona respecte a fets i vivències del passat dels dos personatges que condueixen la narració.

Susana Egea i Anabel Moreno interpreten dues actrius de Barcelona que podrien ser elles mateixes —aquest és el joc— i que es transporten amb tota la ironia del món a l’època en què estudiaven ballet a la ciutat russa. Les dues narradores-intèrprets, impecables i commovedores, llisquen —o rodolen— per l’abrupte, incert terreny de la memòria, i transiten per una enorme quantitat d’estats anímics, des de la rialla incontrolada al conat de violència, passant per l’emoció subtil i continguda. En cap moment perden la referència del públic, i claven la mirada i la intenció en cadascun dels espectadors, que se senten implicats en el relat i en la performació de la narrativitat. El caràcter iteratiu de la vida quotidiana a Sant Petersburg —“Clases de danza, té, receso”— ve reforçat per un treball físic que incideix en la repetició i la recurrència d’accions quotidianes, i on s’hi nota la mà de Constanza Brncic, assessora de moviment d’aquesta proposta escènica. Tan aviat s’embalen com s’alenteixen. Sobretot reincideixen en el gest, hi abunden, s’hi multipliquen. Parlen del passat i reprodueixen diàlegs d’un altre temps, escenificant les situacions al·ludides i encarnant els personatges de la història russa i d’un paisatge cultural que és construït i evocat pel vestuari d’Eva Selma, per objectes com l’ampolla de vodka o els escacs i per les referències al Museu de l’Ermitage i a un quadre de Kandinski, entre d’altres. A reculons, amb recança, els dos personatges arriben a rememorar una nit d’emocions extremes i de la qual mai abans no havien parlat.

Susana Egea i Anabel Moreno protagonitzen ‘Glásnost’, a La Gleva. Fotografia de Carles Roig.

Lev Tolstoi afirmava que el temps de Leskov encara no havia arribat; que era un escriptor del futur. Es diria que Ricard Gázquez s’agafa a aquesta cita per fer viatjar la història més d’un segle endavant i situar-la a les acaballes de la Perestroika. Si en l’obra de Leskov la narració del passat la conduïa en primera persona, davant un grup de devots visitants, un monjo o asceta que va ser testimoni d’uns fets excepcionals, aquí són dues actrius les qui ens expliquen a nosaltres, pelegrins teatrals, les rutines, normes i estranyeses d’una època que senten molt llunyana. El punt de partida de la història és el mateix: una cruel arrendadora delegava en el seu majordom, el fidel Pavel o Pavlin, la disciplina punitiva consistent en arrencar els marcs de les finestres d’aquelles habitacions on no es pagava puntualment el lloguer. Pavel representa l’obediència del lacai que compleix amb inexorable severitat la seva missió i exerceix de mà repressora; tan sols el preocupa la coherència harmoniosa del deure complert. El seu personatge resulta, en la versió lliure de Gázquez, força escapçat, i és que es focalitza sobretot en Liuba, que va quedar òrfena quan la mare i l’àvia van morir d’hipotèrmia després de la intervenció del majordom, aquí assimilat al botxí —“Solo cumplía órdenes. Todos los verdugos dicen lo mismo”—. La noia és interpretada intermitentment per una magnífica, captivadora Susana Egea, que ens la mostra en un primer moment desvalguda i després molt més ferma i decidida. Anabel Moreno assumeix el personatge de Pavel, que protegirà Liuba després que quedi òrfena, i també el de Nikolai, el senyoret de la casa, que corromprà la jove. En té prou amb el seu talent interpretatiu, uns guants negres i una gorra d’almirall amb una estrella roja per interpretar el primer, que té un posat misteriós i distant, com alienat; unes ulleres de sol i un to fanfarró i altiu li permetran encarnar el segon.

L’espai escènic concebut per Guillem Sánchez-Blanco està conformat per un sumptuós paravent, peces de mobiliari antic, cofres i diferents objectes entre els quals destaca un petit tauler amb un peó d’escacs gegantí. La il·luminació es genera des de la mateixa escena, a partir de fonts de llum que sorgeixen de l’interior de les maletes obertes en posició vertical, i d’una làmpada de sostre que les actrius regulen amb un interruptor. L’espai sonor dissenyat per Diego Dall’Osto, responsable també de la composició musical, s’activa a partir dels sensors d’infraroig ubicats en alguns dels objectes amb què interactuen les actrius. Així, un degoteig o martelleig evoca el tremolor dels vidres i dels mobles congelats —“hasta los muebles tienen frío”—, una música electrònica acompanya el deliri en la nit russa, i diferents efectes sonors embolcallen els loops de la memòria i el seu obsessiu estancar-se o falsejar-se. Gázquez parteix de la idea d’obsolescència programada —tant de la tecnologia com dels cossos i la memòria— i  del deteriorament físic i matèric com a premissa de treball. Les actrius creen escenes des del cos, amb el qual volen rememorar o evocar el passat igual com ho fan amb la paraula. Destaca la seva pretensió volgudament artificiosa i autoirònica d’encalçar allò que van ser en un altre temps, de referir-se a aquella època remota i irrecuperable a partir de rituals —servir el té, pesar-se a la bàscula— i accions com la de córrer al voltant del paravent. El passat esdevé un territori inaccessible en el qual el subjecte mai no arriba a atrapar-se. Glásnost sembla voler dir-nos que la transparència o la revisió de la vida pròpia està abocada al fracàs i al desmantellament de tota certesa identitària.