Gitano!!! (Deu comentaris flamencs sobre un espectacle de Joaquín Cortés)

16.05.2014

Sex-symbol global, bailaor superdotat, heterodox i mediàtic, artista seguit pels fans, perseguit pels paparazzis i criticat pels flamencs més rigorosos i puristes. El cordovès Joaquín Cortés va estrenar el seu espectacle Gitano al Teatre Tívoli de Barcelona, pocs dies abans del festival Ciutat Flamenco i pocs mesos després de la fi de la celebració de l’Any Carmen Amaya. Busquem virtuts i defectes de l’espectacle.

Joaquin Cortés | Foto www.joaquincortes.org

 

1. Podem veure Joaquín Cortés i pensar en un 007 amb llicència per ballar: l’heroi que s’introdueix en el secret (del flamenc), en desvetlla dues o tres facetes posant en perill la seva integritat (gitana), les fa comprensibles per a tothom (paios, guiris), fa que tot sembli fàcil i fins i tot frívol (via la premsa rosa) i, abans de passar a una altra missió especial, es pren alguna cosa i es fica al llit amb la dona més estupenda del planeta (Naomi Campbell).

 

2. Cortés pot ser un dels màxims exponents del fet gitano, si fem cas del que escrivia Vázquez Montalbán el 1969 a la revista Triunfo: “De todas las profesiones, el gitano escogería el comercio y el arte”. ¿I no és Cortés un model del tot reeixit d’art comercial?

3. Hi ha gent que ataca i menysprea Cortés, i és cert que des de posicionaments puristes o ortodoxos TOT és susceptible de ser atacat: li han dit “venut”, l’han acusat d’ocupar el lloc d’”artistes de debò”… Però, deixant de banda el blanc o negre i posats a criticar amb matisos, aquests defensors del purisme i de l’art flamenc SERIÓS, enemics de la lleugeresa i la popularitat, ¿perquè no critiquen també altres DESVIACIONS, com ara els quejíos sònics de Morente i Lagartija Nick?, ¿o els atreviments heterodoxos i experimentals de les lletres flamenques que Leonard Cohen es va empescar?, ¿o les distorsions espirituals i evangèliques de Los Planetas? Ai! L’art sacre, l’art intocable!

4. ¿I no se li reconeix, a Cortés, el valor d’omplir els teatres d’arreu amb espectadors neòfits, que normalment no hi van, als teatres? ¿No es pot considerar Cortés l’artista que segueix, a la seva manera, escampant el llegat del Gades de Bodas de sangre, homenatjant i popularitzant l’art d’Amaya, arrossegant els espectadors mainstream a uns circuïts de dansa i de flamenc on conviu també el ball d’Antonio Canales i Rafael Amargo, el de Farruquito, el de Sara Baras i d’Israel Galván, i tots els minerals brillants, misteriosos, trobats i desenterrats pels artistes que treballen i suen i s’esforcen picant pedra a les profunditats de les mines de l’art: el cant d’El Niño de Elche, el ball d’Eva Yerbabuena, o d’altres artistes que com ella participaran en el proper festival Ciutat Flamenco de Barcelona (del 22 al 25 de maig): Maruja Garrido, Increpación Danza, Marco Vargas i Chloé Brûlé, Sol Picó amb Candela Peña i La Shica…

5. El palau del flamenc és infinit, en ell hi habiten tota mena d’artistes, cadascun amb un bagatge propi, amb tradicions i intencions i fulls de ruta diversos i no per això contradictoris. D’aquest palau no és possible conèixer-ne totes les cambres, ni sembla pràctic anar ratllant-ne els hostes que no ens fan el pes. Tal com mostrava Bajarí (2012), la pel·lícula d’Eva Vila dedicada a Carmen Amaya, les herències i els cantes de ida y vuelta i els fragments del calidoscopi de la memòria són una font inesgotable, i una vegada i una altra es poden reinventar i reinterpretar, posant-los en valor a partir de les noves sensibilitats de cada moment.

 

 

6. Respectem tots els elements i ingredients de l’espectacle Gitano, que s’estrenava a escala mundial al Teatre Tívoli de Barcelona (del 30 de maig a l’1 de juny), perquè alguns els entenem com a concessions fins i tot necessàries a la galeria, a la platea, com estratègies de liquar un art per oferir-lo a un sector (ampli) del públic. Per a pescar-ho tot, cal usar diferents esquers. I donar ara gat per llebre, per donar després llebre per gat: el virtuosisme i la tècnica d’algú que a 14 anys ja era al Ballet Nacional de España, el carisma i l’orgull de qui té molt clar que ha revolucionat el ball flamenc, i coneix a la vegada la tradició dels ochenta palos… la síntesi agosarada d’erotisme i tòpics que sorgeix d’una cerca intermitent del glamour i del castís, el viatge de les coves de Granada a Las Vegas, el control dels tempos, els fitxatges en l’equip artístic, l’assemblatge de músiques i balls i moviments corals i peces audiovisuals, l’ambició que cal per posar tot això en marxa… Però després de fer aquesta defensa general, merescuda, de la proposta, passem a alguns aspectes menys complaents…

7. Amb les primeres constatacions a peu de carrer: molt bòtox i molt accent-de-per-sobre-la-Diagonal a les cues de les taquilles del Tívoli, i ben pocs representants del poble caló entre el públic. Ja a dintre del teatre, la sensació d’haver-me equivocat, venint vestit de Pull and Bear, en aquest ambient que demanaria uns acomodadors nonagenaris, amb teranyines a la gorra i l’uniforme ple de polsim. És ben cert que certes coses vistes d’aquest Gitano feien una mica de vergonyeta. Com quan les ballarines, amb camises de dormir de seda, es palpen i es refreguen tot el cos en ple somni eròtic, fins que l’heroi Cortés apareix al bell mig de la rotllana, com el gall d’un galliner oníric. O aquells passos de grup amb les vuit ballarines, entre el ballet clàssic i la sevillana! O la recerca un xic desesperada de l’apoteosi en cada escena del bailaor (i les admiradores dempeus i aplaudint i cridant “Guapo!!!, Guapo!!!”). O aquell atreviment d’un Cortés vestit d’Armani, amb corbata i botes daurades com les dels futbolistes, que mentre executa el zapateao en lloc de posar cara de patiment gairebé agònic, com pertocaria (la dignitat i el dolor indestriables del flamenc i dels gitanos), somriu i es fa el cabell enrere constantment, se sap un seductor, mira de forma sexy el públic, i gairebé hi flirteja i li fa l’ullet… Carai, hi ha moments en què no sabem si som amb Los Tarantos o bé amb Los Vivancos.

8. ¿I els vídeos projectats a la pantalla gran que emmarca tot el jaleo? Aquí tenim un dilema, ja que valorem el risc, i malgrat el loop de les flames molt semblants a les de l’anunci del Burger King, ens han agradat altres moments, com les infografies amb vols rasants sobre els paisatges de muntanyes blanques escapçades, que haurien fet vibrar el Rafael Alberti més plàstic, i hem gaudit amb les explosions de pètals de rosa (una imatge una mica de segona mà, però encara amb regust de metàfora lorquiana). Fins i tot sembla adequat aquell colom blanc que se’ns acosta a càmera lenta, en una escena molt cienciològica, i del tot al seu lloc en un espectacle que es va movent entre el sublim i el kitsch.

 

9. A favor de l’espectacle, cal afegir unes bailaoras brillants (elles sí que ens mostren visceralment  l’orgull i l’angoixa), i una banda excelsa de músics (guitarres i bateria, dos cajones, secció de vents superba, violí i violoncel, cinc cantaors…) que saben teixir i trenar llargues cançons fetes de flamenc, africana, àrab, gospel… estils, pals, ritmes, geografies identificables en un mosaic complex i perfecte. Les arrels que surten a la superfície per entrelligar-se immediatament, en una fusió ben entesa i ben transmesa.

10. Per sobre de tot això, i encara que sigui una obvietat, cal tornar a dir que Cortés en sap molt, de ballar i coreografiar, és un artista escènic amb aura i duende, capaç d’omplir l’escenari i moure l’aire que té al voltant del seu cos. I el zapateao? Doncs comença com si disparés un canó, amb cops inicials que retronen per tota la platea amb un volum altíssim, ensordidor, i després segueix com una metralleta… I aleshores tenim un moment de lucidesa, i ens adonem de l’estrany, del surrealista que és el fet mateix d’estar tots plegats hipnotitzats (el Tívoli sencer: més de mil cinc-centes espectadores) amb la vista fixada en uns talons que se sacsegen amunt i avall. ¿Que potser és el nomadisme propi dels gitanos, un poble vivíssim, profund i lleuger, vingut segles enrere des del Punjab, i als qui els reis catòlics anomenaven “los egipcianos”, allò que motiva aquest ball del “cames ajudeu-me”, del frenesí de peus i talons, dels braços que semblen obrir-se camí i avançar amb esforç per l’espai que envolta els cossos?, ¿Són les gires mundials i interminables de Cortés un remei contra el sedentarisme i la quietud que deixarien perillosament exposat el taló d’Aquil·les de l’artista?