Girls just wanna have fun

1.10.2018

Què és el millor que es pot fer quan tens una vida menystinguda? Doncs tocar el dos a Grècia i retrobar la teva identitat. No, no és Mamma Mia. És Shirley Valentine, el monòleg del britànic Willy Russell que ja ha esdevingut un clàssic i que retrata l’emancipació d’una mestressa de casa que diu ‘prou’ i agafa les regnes de la seva vida. Aquesta nova versió la dirigeix Miquel Gorriz, i la interpreta una fabulosa Mercè Aránega. Fins al 4 de novembre al Teatre Goya.

Mercè Aránega és ‘Shirley Valentine’ al Teatre Goya. © David Ruano

Encara que alguns no ho sàpiguen, hi ha vida més enllà dels ous ferrats i les patates fregides. De fet, hi ha tot un món que ens espera. Això és el que descobreix (mai és massa tard) Shirley Valentine, una mestressa de casa de mitjana edat de Liverpool, noquejada per la vida, que un bon dia decideix fer les maletes i escapar-se quinze dies a l’illa grega de Corfú. La nova versió catalana de Shirley Valentine –del dramaturg britànic Willy Russell– arrenca, precisament, amb la cançó “Girls just wanna have fun”, de Cyndi Lauper. Tota una declaració d’intencions.

Estrenada a la ciutat dels Beatles als vuitanta, l’obra va fer ràpidament el salt a Londres, on va esdevenir un autèntic fenomen teatral, per expandir-se després fins a Broadway, Hollywood i arreu, tot recollint premis allà on es representava. A casa nostra va arribar el 1994 a La Villarroel, protagonitzada per Amparo Moreno i dirigida per Rosa Maria Sardà, amb una repesca al mateix Goya anys després. I és el que el missatge original, potser revolucionari per a la seva època (com pot una dona abandonar marit i fills per viure la seva vida?!), segueix vigent avui en dia. Perquè, al cap i a la fi, no és altre que perseguir els teus somnis (siguis home o dona), ser fidel a tu mateix i recuperar, en definitiva, la teva identitat i la teva llibertat.

La Shirley del 2018 l’encarna Mercè Aránega, que sembla haver nascut per aquest paper. El va descobrir a Buenos Aires quan tenia 30 anys, però llavors era massa jove per interpretar-lo, així que el cobejava des de feia lustres. Ara li ha arribat l’hora, i se l’apropia fins a fer-se’l seu com una perllongació de la seva pròpia epidermis. Una dona solitària, menyspreada per un marit absent que només la vol perquè li tingui el sopar a taula, amb la síndrome del niu buit (els dos fills ja han marxat de casa), que es passa la vida parlant amb la paret de la cuina, que no li porta la contrària i l’escolta pacient.

El viatge de ‘Shirley Valentine’ comença a la seva cuina per arribar fins a Grècia. © David Ruano

Copeta de vi blanc amunt i avall mentre fa el sopar (“el vi és com si el sol et fes petonets”, diu), ens explica cofoia i entranyable la seva vida, plena d’anècdotes divertides, per acabar adonant-se que no es reconeix, encadenada com està a la rutina. “Què t’ha passat, Shirley Valentine?”, exclama en veu alta: “Durant un temps jo encara sabia qui era”, es lamenta. Així que decideix deixar de fer-ho: queixar-se i desfogar-se amb la paret de la cuina. I com la Nora de Casa de Nines, agafa la porta i toca el dos, tot acceptant la temptadora oferta de la seva amiga.

Aquest monòleg còmic, dirigit amb silenci per Miquel Gorriz, s’estructura en tres parts, sàviament diferenciades per l’escenografia de Jon Berrondo, que amb una simple tela (primer, la paret de la cuina, i després, una idíl·lica platja d’aigües turqueses) ens transporta del gris i industrial nord d’Anglaterra fins a la sorra que serà testimoni de la metamorfosi de la protagonista. Shirley Valentine ens parla de l’esperança i de les segones oportunitats, del coratge, la força i la valentia per canviar allò que no t’agrada i per convertir-te en el guionista de la teva pròpia vida.