GIOrquestra: el vespre en què Radulović va fer aixecar l’Auditori

11.05.2016

La campanya de 2016 de la GIOrquestra no podia anar millor. Aquest 8 de maig, el director Marcel Sabaté i els seus fidels músics culminaven el segon concert de l’any amb una magistral interpretació de la cinquena de Txaikovski, compositor repetit al bis amb el vals de la Bella Dorment. Però totes aquestes delícies eren en realitat les postres de luxe servides després del plat principal. Descobriu-ho tot llegint les següents línies.

Foto: Dugudun Fotografia / GIOrquestra

Foto: Dugudun Fotografia / GIOrquestra

I de sobte, flotàvem. Passaven unes desenes de minuts de les 19h del diumenge. I sí, érem a Girona, més concretament a l’Auditori. Sonorament acompanyats de la GIOrquestra, formació que notòriament va in crescendo a la seva quarta temporada, un audaciós jove violinista serbi de 30 anys va meravellar, encisar i arrabassar, com de miracle, la Sala Montsalvatge. La majoria dels espectadors no va dubtar més que uns segons: una ovació efusiva, dempeus, de llargs minuts i en estat de gràcia.

Certament, són comptades les vegades que a l’Auditori de Girona, al llarg dels seus 10 anys d’existència acabats de complir, un músic ha fet aixecar el públic de les seves cadires. Recordem Salif Keita, fa uns anys. Però també és cèlebre aquell episodi en què Santi Balmes, dels Love of Lesbian, va trobar el públic local poc entregat, insinuant que “els gironins ho sentiu tot per dins”. Potser quelcom està canviant en la ciutat dels quatre rius. Però més sorprenent esdevé el quid quan pensem que aquest cop es tractava d’un concert de música clàssica. Més exactament: romàntica, ja que totes les partitures eren obra de Piotr Ilitx Txaikovski.

Foto: Dugudun Fotografia / GIOrquestra

Foto: Dugudun Fotografia / GIOrquestra

I el compositor de Votkinsk també té el seu mèrit, per descomptat. Defensablement, el millor simfonista del segle XIX va proveir el seu únic concert per a violí d’alguns passatges de somni, només abastables pels més prodigiosos. I aquesta vegada vam tenir un veritable virtuós davant dels nostres ulls, omplint-nos de goig els timpans i les sinapsis. Un personatge curiós i entranyable, amb el seu visual extravagant (semblava sortit del Dune de David Lynch o del Blade Runner de Ridley Scott) i la seva actitud simpàtica i fins i tot humil. Tot això li queda molt be, és clar. Però el punt diferencial rau en el seu talent taumatúrgic amb el petit instrument de quatre cordes a les mans.

Per cert, aquest fenomen es diu Nemanja Radulović. I, si us plau, i pel vostre bé, no el perdeu de vista.