Giordano Bruno, El gran heretge, a l’Ateneu Barcelonès

21.01.2015

Avui dimecres 21 de gener, la traductora Anna Casassas dialogarà amb Rosa Rius, professora d’Història de la Filosofia del Renaixement de la Universitat de Barcelona, en una conversa que porta per títol “Giordano Bruno, el gran heretge.” Serà a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès (Carrer de la Canuda número 6) a les 19 hores. I es preveu que serà una trobada essencial per discutir la vida, l’obra i el pensament d’aquest sorprenent pensador.

bruno-giordanomés

 

Va néixer sota el nom de Filippo a Nola, Nàpols, com a fill d’un soldat. No fou fins quan es convertí en frare dominic de Sant Domenico que va decidir dir-se Giordano. Hi havia uns quants pensadors que el fascinaren i que l’ajudaren a crear una de les cosmogonies més al·lucinants de tots els temps. Sota el mestratge pensamental de Plató, Hermes Trismesgist o Ramon Llull, Giordano Bruno configuraria un sistema clarivident, encisador i clau per als segles posteriors. En una època en què tot l’univers girava al voltant de la Terra, Giordano Bruno es va atrevir a enfrontar-se a l’època i, gràcies a les investigacions filosòfiques que va dur a terme, i sobretot gràcies a l’exemple de Copèrnic, es va atrevir a insistir en què el sol era només una estrella al voltant de la qual la Terra rotava, i que existien un nombre infinit de mons habitats per animals i éssers intel·ligents, que tots els cossos són cossos vius, i que no n’hi ha cap per damunt de cap altre. Afegit a això, tenia una fe fervorosa en una visió panteista del cosmos. Tots aquests ideals eren considerats satànics en el seu moment. I això només va voler significar que el seu temps no era el seu temps, i en lloc de glòria i reconeixement, va trobar la mort l’any 1600 en mans de la inquisició, en efecte, per heretgia.

Ara Edicions de 1984 recupera El sopar de cendra de Giordano Bruno, un dels seus llibres més meravellosos. I ho fa amb una traducció impecable, magnífica, deliciosa, d’Anna Casassas, que ja feia moltíssims anys que desitjava dur a terme aquesta feina. No és només, doncs, una traducció a l’ús, són dues operacions alhora: la idea intel·ligent d’una de les editorials més valentes de l’actualitat en un intent de seguir recuperant obres clàssiques i introbables en llengua catalana; però també el treball extraordinari d’una de les grans traductores del nostre país, que considera aquesta una de les fites més importants de la seva vida. Vàries vegades, Casassas ha explicat que, quan tenia algun dubte important, anava a la Piazza Campo di Fiori de Roma, el lloc on ara viu l’estàtua de Bruno, a interrogar-li sobre el sentit d’allò que tenia entre mans. Aquesta no deixa de ser una anècdota entranyable, però alhora demostra el furor d’una persona que, en certa manera, ha estat esperant molt de temps per poder acomplir un dels seus somnis, que ara ens arriba amb tot el seu esplendor. No és estrany, doncs, que aquesta traducció apassionant rebés el Premi Ciutat de Tarragona de Traducció Vidal Alcover quan només era un projecte.

El sopar de cendra és el primer dels sis discursos filosòfics de Bruno. Amb forma de diàleg teatral entre quatre personatges, com si d’una obra de Shakespeare es tractés, es discuteixen alguns dels pilars més memorables de la ciència i de la metafísica. Però no com a quelcom avorrit i insuls, sinó com si la mateixa vida en depengués. S’explica, a través d’un curiós entramat de ficció, d’història dintre de la història, com Bruno es troba a Oxford, ciutat que transita una nit amb totes les dificultats del món, quasi còmiques, i allà discuteix brutalment contra els doctors de la ciutat. Després de contemplar que són incapaços de rebatre’l, ja que en lloc de cervell hi tenen una toga, Bruno els diu a la cara que són un grapat d’ases. I, tot i l’insult, Bruno considerava que aquestes criatures eren divines, pensament que compartia l’escriptor mallorquí Cristóbal Serra, i és que fins i tot en això Bruno era l’elegància personificada. Els prohoms, doncs, no poden arribar a entendre res, ja que els seus sistemes mentals no funcionen a través de l’evidència, sinó a través de repetir com lloros el que els ha estat dit. Amb veritats essencials, Bruno els deixa amb la paraula a la boca, que es transforma en un crit de fúria, consternació, impotència. I sí, feredat en forma de menyspreu arrogantíssim. Contra Bruno ningú no pot esgrimir arguments prou sòlids, i les seves teories se’ns presenten amb tota la seva apoteosi.

Monument a Giordano Bruno

Monument a Giordano Bruno

Es tracta d’una lectura densa, no es pot negar, però, si et deixes portar, no hi ha res més gratificant que aprendre i gaudir alguns dels misteris més poderosos de l’univers i de tota la vida que ens envolta. El llibre impressiona, i molt, ja que sembla impossible que algú pugui arribar a entendre l’ordre del cosmos amb aquesta facilitat, com qui llegeix les fulles d’un pergamí trobat en mà dels déus, que viuen entre nosaltres. Sí, en cada petit detall es nota que Giordano Bruno era un ésser sublim, i la traducció d’Anna Casassas no només li fa justícia, sinó que segurament quedarà com un dels seus treballs més ben traduïts a tot el món.

Quan llegim Bruno, no sols llegim Bruno, en el procés passa una altra cosa poderosa. Tal i com Henry Miller va fer seu Arthur Rimbaud en el llibre The Time of the Assassins, cada lector ha d’arribar al seu Bruno, i que aquest acostament expandeixi les paraules d’un geni que va viure i morir fa més de quatre segles. I és que El sopar de cendra de Giordano Bruno es pot llegir com un capítol perdut del Gargantua i Pantagruel de Rabelais però també com una anècdota exaltada dins Les aventures de Tristram Shandy, un cavaller de Laurence Sterne: un gran banquet descomunal on el coneixement es transforma en una menja o un beuratge proper a la divinitat cerebral de la saviesa. I qui no vol entendre la veritat, corre el seu perill que el seu sopar es convertirà en un sopar de cendra.

El meu Bruno té les mateixes tonalitats que una festassa filmada per Terry Gillian, i a la mateixa taula Bruno i Foster Wallace no tenen cap problema en parlar de constel·lacions i d’èxtasi. Sí, és un llibre rabiosament actual, que parla de nosaltres, i que ens impressiona per la seva capacitat per desafiar les convencions i, amb una destresa indiscutible, descobrir veritats que fins llavors havien estat negligides amb sang i fosca.