Ghost Road, una road movie teatral

6.12.2012

Fabrice Murgia i Dominique Pauwels han presentat ‘ Ghost Road’ a Temporada Alta, una mena de road movie teatral. Ghost Road transcorre al desert de l’oest americà, al Death Valley, en aquests pobles fantasmes que resten dempeus  com a portaestendards d’un estil de vida que s’allunya dels ideals de la societat capitalista, tot i trobar-se al cor dels EUA.

Ghost Road al Temporada Alta.

Un viatge crepuscular que transita per la nostàlgia a la recerca d’una època perduda en la memòria. L’actriu Viviane De Muynk serà l’encarregada de transitar-nos per la mítica Road 66 com si ens passegés pels viaranys de la decadència de la nostra societat. Amb una cigarreta a la mà i deixant-se anar entre el fum, l’actriu ens fa evident que l’edat sap gestionar el temps. Temps és el que els personatges d’aquesta excel·lent posada en escena, tenen. Temps per respirar, temps per parlar, temps per recordar, temps per oblidar, en definitiva temps per viure.

Evocant la seva pròpia decadència física, psicològica i econòmica, Viviane De Muynk ens acompanya per uns paisatges desolats, plens de solitud en què els fantasmes del qui un dia van ser, reposen parsimoniosament tot esperant la mort.

La soprano Jacqueline Van Quaille com una fràgil ombra surt de la penombra per donar coratge a la seva comparsa amb una veu fràgil i trencadissa que traspua l’avellutament d’altres temps. Dominique Pauwels teixirà la catifa musical d’aquestes àries que canten les etapes de la pèrdua de la memòria . La compassió, la interrogació, la revolta, l’acceptació, la solitud i l’adéu. Àries que impregnen la nostra consciència col·lectiva passades pel sedàs de l’atonalitat de la música contemporània.

Ghost Road transcorre al desert de l’oest americà, al Death Valley, en aquests pobles fantasmes que resten dempeus  com a portaestendards d’un estil  de vida que s’allunya dels ideals de la societat capitalista, tot i trobar-se al cor dels EUA. Allà s’hi refugien homes i dones que han triat canviar la seva existència recomençant de zero, per la simple voluntat de fer més ètica la relació entre les seves idees i els seus actes.

El temps s’hi escola, com sorra entre els dits, amb una cadència que permet pensar, somiar, mentre es deixa que la vida s’esfilagarsi inexorablement i la memòria es vagi diluint entre la broma dels records. Uns personatges vitals que veuen com la mort s’acosta amb la tranquil·litat de qui sent que té el timó de la seva vida. Supervivents de la decadència d’una època i d’uns valors. Herois de la decència, en un temps on això ja s’ha oblidat.

Una instal·lació sonora projecta el so i el desfragmenta, com un anar i venir de la memòria. El vent, omnipresent, banda sonora d’aquests pobles oblidats, ens neguiteja la consciència davant aquesta recerca de la veritable essència de viure.

Les imatges enregistrades d’aquest magnífic muntatge ens espurnegen les retines amb dolls de serenitat, ens passegen pels meandres de la memòria, de l’oblit i de l’abandó. Lluny del pessimisme, Ghost Road està farcit d’astuts brins d’impertinència, amb preguntes que ens interpel·len per posar-nos en evidència un sistema esqueixat.

El teatre de Fabrice Murgia parla de la caiguda del somni americà, de la deshumanització general de la societat i eleva una realitat amagada, els oblidats del sistema, a una dimensió poètica que transcendeix la mera anècdota per fer-nos replantejar la qüestió universal de l’existència de l’ésser humà.

Font: Apunts de temporada, blog del Festival Temporada Alta

Etiquetes: