Gent que tu coneixes

Aquest recull de relats pretén retratar la realitat de la gent que envolta una persona de classe mitjana en una ciutat de mida petita i ho fa en tretze contes no gaire llargs i que comparteixen la quotidianitat com a element central.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia, treballa com a professor de llengua catalana a secundària. Lector apassionat i constant, i escriptor ocasional.

Quantes vegades no s’ha sentit l’aforisme de “la realitat supera la ficció?” Doncs bé, aquest recull de relats pretén retratar aquesta realitat, la realitat de la gent que envolta una persona de classe mitjana en una ciutat de mida petita i ho fa en tretze contes no gaire llargs i que comparteixen la quotidianitat com a element central. Tots aquests elements ja es posen de manifest en el títol, simple, però d’allò més revelador del que es pot trobar en el contingut, Gent que tu coneixes, perquè en el fons el lector no deixa de ser qui coneix aquests protagonistes o, vist al revés, les històries són el decorat que el lector pot tenir quan surt de casa i observa el seu entorn o bé conversa amb els seus amics i coneguts: “és fàcil que alguna vegada es comparteixi alguna cosa amb algú que acaba sent igualment un estrany, no es pot recordar tothom”.

M. Mercè Curtiella | © Pere Virgili

Pel que fa als continguts, a les històries normals, són variats però hi ha unes constants que es repeteixen. Potser un dels que més sobta és l’aparició d’una persona del passat amb qui ja no es té relació o no se n’ha tingut mai i aquesta trobada esdevé motor de la narració, com passa a Jo vaig veure morir l’Amàlia Vidal, però sobretot a Sabates vintage i El millor padrí, on les històries superades del passat retornen com el coragre i incomoden els protagonistes: “quan pensa en aquella època, rarament recorda en Jofre més que com una anècdota, un element accessori del qual, sovint, s’oblida” o “riu com si encara fossin els amics inseparables que mai no van ser”.

Un altre element que és molt present als relats és la mort, sigui natural com a Jo vaig veure morir l’Amàlia Vidal, on la mort és quotidiana com tot el recull, i també a Sempre em tindrà al seu costat i Somriures i llàgrimes, com també les morts provocades, els assassinats Taj Mahal i Objectiu Prim, (potser aquí l’element proper i quotidià s’allunya una mica, ja que la majoria de nosaltres coneixem assassins, sí, però a través dels mitjans, no pas directament). A Embruixada l’assassinat hi apareix, però com un element del passat. Els enganys i els secrets, que tant abunden en les relacions humanes, també tenen el seu protagonisme a La Conxita i la senyora Concepció o Sinceritat. les coincidències apareixen a Bar Oslo, Cinc minuts de silenci, ABC… I a més a més de tots aquests temes, també hi hem d’afegir l’humor, que travessa com una llança el recull i apareix de manera continguda, això sí, en molts dels relats. No és l’humor del riure fàcil, sinó del somriure burleta i sorneguer, el de la ironia, que tant caracteritza l’Alt Empordà.

Finalment dir que el relat també es caracteritza per un treball lingüístic més acurat que el de la novel·la, no cal dir que les dimensions així ho permeten i el gènere ho exigeix. Cuartiella aquí ho posa de manifest, amb una llengua senzilla, sense retòrica inútil i que acompanya els tempos del relat i que sovint lliga molt a les necessitats narratives del relat. Tots aquests aspectes tenen la seva màxima expressió en el conte Embruixada, un dels millors del recull, on una noia explica amb un monòleg adreçat a un policia, tot el que li ha passat la nit anterior, bé, no només li explica el que li ha succeït, sinó que hi afegeix tot un seguit de percepcions, opinions, anècdotes que d’una banda desesperen el policia sense que digui res, i de l’altra ens permeten conèixer-la una mica millor i sobretot tenir molta més empatia amb ella. Aquest recurs del monòleg en primera persona es repeteix a Sempre em tindrà al seu costat. En aquesta tria lingüística convé destacar dues coses, la primera és l’ús d’alguns mots típics de l’Alt Empordà, curiosament quan l’autora només hi viu, no n’és pas originària (enfosques, enfurrunyat…). L’altra, la tria dels noms d’alguns dels personatges: dues parelles de germans, una que s’anomenen Martí i Pol, l’altra Pau i Paula; el senyor Prim, que és un objectiu, com també ho fou el general…

Per acabar, només afegir que, a títol personal, la lectura dels relats Sinceritat, Embruixada i, sobretot, Bar Oslo són un autèntic plaer que no s’atura amb la primera vegada, sinó que et demanen repetir, tornar a tenir el gust de descobrir nous detalls d’aquests personatges tan propers, d’aquesta gent normal que no serà mai la protagonista de la cançó Common people del grup britànic Pulp.

Crítica publicada al blog El Biblionauta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació