Gènere i universalitat: ‘Una gossa en un descampat’ de Clàudia Cedó

10.07.2018

Aquest mes de juliol es pot veure a la Sala Beckett Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó, dirigida per Sergi Belbel. Es tracta d’una peça molt ben escrita –igual que la trepidant Tortugues i l’entranyable L’Home sense veu–, amb una direcció que serveix amb fluïdesa als propòsits del text. L’última obra de Cedó t’acompanya per camins que et deixen el cor encongit però també t’obren mons desconeguts –per a alguns– i, sobretot, et dona la clau per assumir el dolor que desplega. Amb l’esperança que anireu a comprovar les virtuts de la peça vosaltres mateixos, us volia parlar dels seus aspectes de gènere.

Vicky Luengo i Maria Rodríguez protagonitzen ‘Una gossa en un descampat’. © Kiku Piñol.

La història d’Una gossa en un descampat és la història d’un canvi de plans, perquè el text que Cedó tenia previst presentar en el marc de la seva residència a la Sala Beckett va perdre importància quan l’autora va patir en carn pròpia l’experiència d’una mort perinatal. Arran d’aquest fet, va decidir tractar aquesta temàtica a la peça que ara s’estrena dins del Festival Grec. Una gossa en un descampat ens explica de manera realista el procés de mort perinatal que viu la protagonista, Júlia, i ens acompanya pels paisatges desolats del seu estat psíquic després dels esdeveniments. Tota la narració està marcada per un recurs que considero un dels grans encerts de l’obra: la protagonista està desdoblada en dues actrius. Això permet a Cedó donar l’amplada necessària a la subjectivitat de la Júlia al llarg del procés, de manera que el públic el viu amb ella. L’espai que ocupen els dubtes, les decisions, les pors i els alleujaments de la protagonista contravé per si mateix la representació tradicional dels personatges femenins, que com ha demostrat la crítica feminista anglosaxona, va limitar durant segles les seves aparicions a funcions secundàries i a una subjectivitat a penes esbossada.

De fet, la temàtica de la peça és en si mateixa molt significativa en relació a la representació de l’experiència femenina, ja que ha estat pràcticament absent del cànon teatral. En altres paraules: la mort perinatal –una metgessa de l’obra ens explica que es considera “mort perinatal” la pèrdua del fetus a partir del cinquè mes d’embaràs– i, més generalment, les pèrdues gestacionals, no s’han considerat temes apropiats per als escenaris fins fa ben poc. Com ja deveu sospitar, aquesta absència s’estén al procés reproductiu femení en general, amb les seves joies i les seves complicacions. Quan es constata aquesta exclusió, la primera raó que ve al cap és que les dones han estat tradicionalment apartades de la producció artística, cosa que explicaria la invisibilitat flagrant d’aquestes experiències tan esteses – sense anar més lluny, l’avortament espontani afecta fins al 20% dels embarassos. Ara bé: hi ha una raó més profunda i més insidiosa que explica perquè, en una societat on cada cop més dones ocupen el rol d’autores, aquests tipus de temes continuen sent rars. Potser haureu sentit a parlar de la il·lustradora Paula Bonet, que recentment ha patit dos pèrdues gestacionals i està preparant un llibre, Roedores, sobre aquesta experiència. Doncs bé, a través d’aparicions públiques i d’una presència molt activa a les xarxes, Bonet no s’ha cansat de repetir la que és potser la causa fonamental d’aquesta invisibilitat: a la nostra cultura, allò universal s’identifica amb allò masculí.

 

 

El revers immediat d’aquesta correlació és, evidentment, que tot allò que conforma l’experiència femenina queda relegat a un espai particular, sense marques de transcendència, perquè toca només “temes de dones”. No és casual que a l’entrevista que ha publicat la Sala Beckett, Cedó remarqui que no té la sensació d’haver fet una “vomitada” i posi especial atenció a especificar que el text final no només és fruit d’una experiència personal, sinó d’una elaboració dramatúrgica posterior. De manera potser inconscient, l’autora es defensa del prejudici que vol que les obres de les dones siguin sempre teràpia o autobiografia, com si quan les dones escriuen, no tinguessin capacitat d’elaboració literària, o com si, quan es toca un tema com la mort perinatal, calgués posar una cura especial a elevar-lo mitjançant tècniques dramatúrgiques.

Tanmateix, tal com explica la crítica Rita Felski, si pensem en grans personatges masculins de la literatura, ens adonarem que la seva universalitat respon en el fons a una experiència molt particular. Així, Huck, Ahab o Gatsby recullen l’essència d’una determinada experiència humana que pot transcendir a molts altres individus, però no per això deixen de viure experiències travessades pel seu gènere, procedència o classe social. Per això m’ha semblat significatiu que Belbel, al mateix vídeo on parla Cedó, compari Una gossa en un descampat amb Hamlet. És evident que el director, en dir això, té una intenció laudatòria, i de ben segur que considera elements de comparació que jo desconec. Ara, si bé és cert que els dos textos tenen punts en comú –els seus protagonistes s’enfronten a decisions terriblement difícils i les trames metateatrals hi tenen molta importància–, la comparació d’Una gossa amb Hamlet no és del tot neutra en relació al gènere. Dir que el text de Cedó és un Hamlet en femení té l’efecte subtil d’assimilar-lo a allò que representa Hamlet –el centre més absolut del cànon teatral occidental– i fent-ho corre el risc d’esborrar-ne la diferència. Potser caldria assumir el valor diferent d’aquesta experiència, perquè la diferència ha estat esborrada en una representació cultural que volia assumir-ho tot en una pretesa uniformitat on allò comú equivalia a allò masculí. No hi ha cap dubte que moltíssimes lectores i espectadores s’han identificat amb el jove príncep danès i la seva reflexió existencial, però no podem perdre de vista que en peces com la de Shakespeare el paper de les dones es redueix al d’una reina a qui ningú fa ni cas i a qui tothom tracta de puta en amunt i al d’una jove que cedeix a totes les vexacions i és tan fràgil que perd la raó a la primera de canvi. Per això, si volem comparar Una gossa amb l’obra del Bard, cal fer-ho amb moltes prevencions, perquè el text aborda una temàtica estretament lligada a l’experiència femenina i que s’ha considerat sempre com d’interès molt limitat o nul per a la creació teatral i artística. De fet, curiosament, el mateix Belbel cau en aquesta trampa quan suggereix que parlar de mort perinatal a l’hora de promocionar l’obra pot ser poc atractiu per al públic. Potser també de manera inconscient, Belbel tem que aquest tema marcat com a femení –i per tant també com a privat, silenciat– li resti universalitat a la peça? Personalment, estic convençuda que la temàtica és d’interès per a moltíssima gent, homes i dones, i això comença pel mateix Belbel; al vídeo, el director i dramaturg afirma malgrat tot que ha fet mans i mànigues per dirigir la peça en paral·lel a una agenda draconiana i confessa l’interès personal que li suscita, després d’haver viscut una experiència similar amb la seva parella.

Pep Ambròs i Maria Rodríguez en una escena de ‘Una gossa en un descampat’. . © Kiku Piñol.

És probable que alguns recordeu una obra de temàtica similar que es va poder veure als escenaris catalans fa quatre anys: parlo de Llibert, escrita i protagonitzada per Gemma Brió i dirigida per la seva parella Norbert Martínez, on es presentava la història del naixement i mort d’un fill que patia paràlisi cerebral. En una entrevista a Els Matins, Brió i Martínez comenten la resposta entusiasta que va tenir l’obra, i l’interès que va suscitar aquest tema poc tocat en teatre entre el públic general, però també entre el col·lectiu mèdic i entre les persones que havien patit una experiència similar. Aquesta resposta del públic sembla confirmar una de les apreciacions que fa Cedó a l’entrevista i que la seva protagonista reprodueix: que assumir aquest tipus de pèrdua resulta difícil perquè no forma part del nostre imaginari cultural. Per això Cedó és del parer que si hagués vist pel·lícules o peces de teatre sobre la qüestió, hauria estat molt més preparada per afrontar-la – i tinc la sospita que moltes altres dones que han passat per experiències similars pensen el mateix. De manera significativa, el dia que vaig assistir a l’obra vaig seure al costat d’una dona embarassada i el seu company. Jo diria que si una parella que està vivint un embaràs decideix assistir a una peça com aquesta, és perquè realment consideren important veure reflectides al teatre aquest tipus de problemàtiques –que potser ells mateixos han viscut en carn pròpia. Però el text de Cedó no només interessa a dones que hagin patit una experiència similar, o a les seves parelles –homes o dones–, o al personal mèdic que porta aquests casos. Interessa a aquelles i aquells que potser un dia voldrem tenir fills, als que ja els van tenir i també als que pensen que això no va amb ells, perquè si algun tipus d’universalitat és possible, ha de funcionar en tots els sentits. Per dir-ho curt, Una gossa en un descampat reflecteix una experiència eminentment femenina i per tant, humana. Us sembla obvi? L’absència generalitzada d’aquest tipus de temes a la representació teatral demostra que durant molt de temps no ha estat així. Si l’experiència – ben concreta – d’un jove príncep danès confrontat a una sanguinària missió d’honor s’ha transmès com a universal, el procés de dol per un embaràs truncat que pateix una dona contemporània també hauria de poder-ho fer.

En una última nota, vull mencionar que em va complaure molt veure en escena el tipus de masculinitat que encarna el Pau, la parella de la Júlia. La seva és una masculinitat feta de presència, respectuosa i que cuida. Com diu el text en un passatge molt bell, el Pau proporciona aire a la Júlia igual com un submarinista, enmig de la foscor abissal, passaria a un altre el seu tub respiratori. A parer meu, es tracta d’una masculinitat com la que moltes tenim a les nostres vides –i que veureu que contrasta amb les altres dues presències masculines de l’obra– però que malauradament no veiem tan sovint a l’escenari. M’interessaria molt saber què en pensa el públic masculí. La nit que vaig assistir a l’obra, la dona embarassada de la meva dreta seguia amb atenció les evolucions de la protagonista i, al seu costat, el seu company plorava.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies per la descripció i per l’anàlisi, tan interessants.
    És una obra que vull veure i que vam decidir deixar per més endavant.
    M’agrada molt que el seu company de fila plorés. Jo també sóc d’aquesta mena.