Gener. El temps del llop

30.12.2014

La música valenciana feta en català viu un moment interessant. Els darrers anys han proliferat cantants i bandes de diferents gèneres musicals. El rock original i transgressor de Sènior i el Cor Brutal, els poemes de cantautor de Feliu Ventura, els ritmes festius i reivindicatius de La Gossa Sorda, els sons electrònics d’Orxata o el rap en contra de les desigualtats de Zoo i d’Efecte Papallona. Aquesta vitalitat resulta remarcable si tenim en compte les limitacions socials del País Valencià. No només es ve d’una època, la dictadura de Franco, en què es restringien les manifestacions públiques en català, sinó que quan s’havia de corregir aquesta realitat, durant la democràcia, no s’ha facilitat una vida plena i pública en la llengua pròpia. Per això té molt mèrit l’existència dels grups esmentats i d’altres, que en el segle XXI són necessaris per a qualsevol cultura que aspiri a la normalitat. Ara bé, a partir d’aquí el que cal és fugir de triomfalismes i tractar de caracteritzar el que hi ha.

Carles Chiner

Carles Chiner -Foto: Javier Sáez

La gran descoberta d’aquest 2014 ha estat Gener, que ha publicat el seu primer àlbum, titulat El temps del llop (gràcies al microfinançament, perquè no hi ha res semblant a una indústria musical normal o a una xarxa de recolzament públic). Darrere de Gener hi ha el músic i guionista Carles Chiner (Quart de Poblet, 1982). El primer que cal destacar de Chiner és la seua formació multidisciplinar. Ha escrit poemaris i relats, també guions de pel·lícules i de programes de televisió, que en ocasions ha dirigit. I és un bon guitarrista i cantant. Però la societat valenciana no és país per a artistes, que han d’emigrar o han de renunciar a allò extraordinari per viure sotmesos al ressentiment dels enriquits i als simulacres d’allò ordinari. Aquest fracàs és el tema principal de El temps del llop. En la cançó que dóna títol al disc, Chiner escriu en forma de lament: «Mare, jo no vull ser un drap, jo vull treballar. Mitja vida l’he passada fent castells en l’aire. I ara ve el temps del llop». Per contraposició a les persones implicades i valentes, hi ha els covards, als quals no els arribarà aquest temps del llop perquè s’han venut a la utilitat i omplen les oficines. Aquest precisament és el tema d’una altra gran cançó del disc, “Valents”.

Gener és una figura romàntica, gairebé fàustica, que intenta crear i expressar-se a València. Tasca molt difícil. Per això l’altre pilar important de El temps del llop és aquesta ciutat, devastada i estèril després de més de vint anys de governs saquejadors. Tenim aquí una de les millors cançons que s’han escrit sobre la ciutat, “Al voltant d’un riu sec”, que diu: «Visc a una ciutat, al voltat d’un riu sec. L’han vestida amb flors perquè en ella no creix res. En el cel, de nit, veus el seu jardí, que dura el que duren les flors de foc». Són uns versos que, en la seua poètica delicada i contundent alhora, es presenten també com a polítics i compromesos. Però d’una manera diferent a la usual. En una cançó protesta convencional, i a l’agredit País Valencià n’hi ha moltes perquè són necessàries, destaca sempre la denúncia explícita. El problema és que aquesta pot caure en el parany de l’esquematisme, sobretot perquè no convida a pensar, només a assentir. En canvi, Gener elegeix el camí d’allò poètic per mostrar el que passa, que és sempre més llarg però més profitós. Per això, la citada “Al voltant d’un riu sec”, “D’un poble del sud” i “Riu avall (rèquiem)” són cançons que en aparença s’aparten del compromís. En canvi, en el seu procés poètic i musical tot es torna polític, però d’una altra manera.

A partir d’aquests dos grans pilars, també amb un grapat d’emocionants cançons d’amor, com “Contrallum” o “Sargantana Balear”, El temps del llop creix de manera orgànica fins aconseguir una estructura sòlida. L’última cançó, “L’univers per sostre”, actua com un resum on es troben alineats tots els temes tractats: el romanticisme poètic, la crítica social, les dedicatòries a l’estimada. Però referir-nos només a la part poètica seria no fer justícia a un disc que també destaca per la música. Les influències que s’hi poden reconèixer, des del country-rock de Jeff Buckley i Elliott Smith fins al pop anglosaxó de les dècades de 1950 i 1960, ja ens indiquen que el de Gener no és el so habitual en els escenaris valencians i que supera els models folklòrics caducats per arribar a una música popular urbana en català feta sense complexos. Però esmentar això no té mèrit. Cal explicar-ne la música. El temps del llop destaca per l’abundància d’idees musicals. En cada cançó hi ha moments que fan aturar-la i repetir-la. Progressions d’acords inversemblants, ritmes tan senzills com efectius, detalls musicals màgics. La particular veu de Chiner també hi ajuda molt, perquè sap alternar molt bé el lèxic articulat amb el pur so musical. Al mateix temps, en la construcció de les cançons fa un ús molt original de les repeticions, en una poesia musical que també destaca per la capacitat de canviar a coses noves. O per arribar a aquells moments, en diverses cançons, en què tot s’atura. A partir d’un crit fortíssim i llarguíssim de la veu o d’un particular moment instrumental que perd la pulsió racional. Com si es cridés de dolor perquè la societat no reacciona per res.

Camí de la segona edició, El temps del llop es pot comprar en format físic a la tenda de discos Oldies de València i també a través del catàleg digital de la discogràfica indistint.com. A més, es pot adquirir a les plataformes digitals itunes, bandcamp i spotify. També cal esmentar que el mateix Carles Chiner ha dibuixat el disseny de la portada i les il·lustracions del llibret interior. A partir d’aquí, es veurà per on evoluciona el Gener de Carles Chiner, que reconeix que vol seguir però que haurà d’esperar el moment oportú. Evidentment, no sap si podrà perquè ara mateix el País Valencià és un anti-país que no facilita oportunitats als seus. Contra aquesta realitat només tenim unes cançons que són un recurs fràgil per contrarestar la influència de tants eslògans i de tantes festes embrutidores. La música, en aquest cas la de Gener, no deixa cap empremta material, només alguna esgarrapada en la memòria. Però és un dels pocs mitjans que queden per evitar els simulacres que ens envolten.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Carles Chiner m’ha fet un comentari interessant sobre els cantants que l’han influenciat. Em diu que en el seu so ha volgut empeltar el pop amb l’americana, seguint el camí dels citats Jeff Buckley i Elliot Smith (que ja van fer un pop particular).