Gemma Gorga i Joan Ramell: Respiració a l’uníson

30.04.2013

Curbet Edicions publica Diafragma, un llibre deliciós en què les fotografies de Joan Ramell i els poemes de Gemma Gorga estableixen un joc subtil de preguntes, correspondències i respostes. 

 

fotografia: Ramell

Em falta criteri per valorar les fotografies d’aquest llibre híbrid, que té la forma d’un àlbum i l’ànima d’un poemari: només puc dir que totes les imatges parlen el mateix llenguatge íntim i transparent dels versos que les acompanyen. Dels versos, en canvi, en puc dir moltes coses: per exemple, que exploren el sentiment de pèrdua que s’infiltra a poc a poc en el dia a dia i expliquen discretament –a retalls, a flaixos– la mort d’algú estimat. La sensació que deixa la mort està descrita sense cap mena de patetisme, amb una gran precisió i minuciositat, però el rostre del moribund o l’absent sempre se’ns apareix borrós. No sabem qui és, a menys que la impaciència ens empenyi a mirar-nos les últimes pàgines, on la correspondència de Ramell i Gorga revela alguns detalls biogràfics. Només quan arribem al poema que parla dels objectes personals que s’han quedat sense amo –com ara «el rellotge d’or amb les inicials gravades al dors» o «el punt de llibre a la pàgina seixanta-quatre / com una edat encallada per sempre en la sorra immòbil»– podem intuir que es tracta del pare. Però curiosament aquest és l’únic qui no està mai enfocat: allò que fa viure i respirar els versos de Diafragma són totes les coses tangibles que envolten l’absència i tots els records que desperta una desaparició.

Entre tots els poemes n’hi ha un que em captiva especialment, potser perquè tinc una debilitat pels versos que saben extreure una espurna de màgia d’un gest quotidià, o que aconsegueixen filmar a càmera lenta un moment únic del passat:

Aquelles taronges que menjàvem per Nadal,
grans com el planeta més gran,
giraven en una rotació cerimonial
de dits i desitjos de dolçor
en fuga,
fins que la pela queia sencera
damunt el plat,
amb el pes que té l’abandó
quan és definitiu.

 

Gemma Gorga

El ganivet, manejat per la mà experta de l’adult, deixa caure al plat la pela sencera amb la mateixa gràcia ininterrompuda i sinuosa amb què cau la frase. Les taronges damunt la taula de Nadal, engrandides pels ulls de la infància, són a mig camí entre la natura viva i el cos inanimat, igual que un home que encara hi és però d’aquí a poc no hi serà mai més; o com algú que encara té esperança però està a punt de quedar immobilitzat pel dolor. I alhora, en un món que sota el gruix de la soledat i la tristesa s’ha tornat pàl·lid i insuls –«com si el color no tingués forces / per pujar fins a l’últim pis / de la matèria»– aquestes peces de fruita són taques de llum i frescor que il·luminen el llibre, i calmen per un temps indefinit la set de tots aquells que el llegeixen amb un nus a la gola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Les imatges dels poemes de la Gemma Gorga són tan quotidianes com remenadores. Les fotos que en Joan Ramell, durant anys, va buscar per a cada un dels poemes, esborronen. La correspondència del final del llibre és una perla, no sols perquè ens revela el procés de creació de l’obra i la prosa dels dos autors del llibre, sinó, sobretot, perquè s’hi endevina la seva humilitat, bondat i senzillesa. No us el perdeu!