‘Gàngsters, ploma i vaudeville’, un romanç del segle XXI

8.09.2018

La tradició es crea, es renova, o es capgira, com en aquest romanç escrit al segle XXI i que la seva autora, Marta Pérez i Sierra, ha titulat Gàngsters, ploma i vaudeville (Editorial Gregal).

Marta Pérez Sierra. | Foto: @mariapartegas

Aquest conjunt de poemes dividit en tres parts s’ha escrit mercès a un fecund diàleg provocat per les atrevides il·lustracions de Pere Cabaret, realitzades amb traç enèrgic, decidit, i en les quals es combinen tres colors bàsics: blanc, negre i vermell. I ja som a punt per apreciar l’espectacle visual i literari d’un vodevil, “aquest subgènere dramàtic que consisteix en una comèdia frívola, lleugera i picant que dóna lloc a situacions còmiques, en les quals s’alternen parts cantades amb números musicals”, com en una nota s’explica a l’inici del llibre.

El capgirament de rols i els transvestismes són propis del teatre còmic de tots els temps, i, és clar, també d’aquest subgènere dramàtic musical com és el vodevil.

Així, a la primera part d’aquest romanç vodevilesc trobem la figura d’una gàngster al Bronx novaiorquès que fins l’hora present ha viscut camuflada darrere un mafiós, però que un bon dia pren la pistola a les seves mans, que és com dir que pren la seva vida a les seves mans. La pistola, com el ceptre o com la vara d’alcalde, és un signe de poder, i també un símbol fàl·lic, de manera que la gàngster es llança, sense manies ni límits, a exercir-lo ben sensualment: La foscor ens cremava,/ assedegats. I també: No em miris que et veuràs/ al mirall fosc, i l’ambigüitat està servida perquè a la segona part de la representació poètica visual trobem la gàngster autònoma en un music hall fent de vedette, la que ensenya el melic i pica l’ullet i, peça a peça, ploma a ploma, fins a no quedar-ne cap, descobreix la seva intimitat, i no importa tant el sexe biològic com el psíquic que li dóna identitat, què n’hem fet de bestieses/ fes-me un altre petó.

A la tercera part del romanç són les vedettes, en aquest cas del Paral·lel barceloní, les que prenen protagonisme i manifesten entre perles, lluentons, marabús i randes negres o vermelles, drames personals disfressats de festa, o solituds ocultes en el desmenjament d’una posa teatral mentre la processó va per dins: sobre l’aigua d’aquella nit, /amb talons altíssims/ i una cigarreta desmenjada als llavis.

Quan arribem al final de la representació literària i visual d’aquest llibre escrit de manera desinhibida, desenfadada, en un epíleg l’autora informa de la història, real, sembla ser, de la Lizza (1903-1982) que ha inspirat el tríptic Gàngsters, ploma i vaudeville.

Real o imaginada, la història es concreta vers a vers en les tan plàstiques com impactants imatges poètiques de Marta Pérez i Sierra que casen tan bé amb les il·lustracions de Pere Cabaret. Som davant d’un treball literari que explora amb gran imaginació diria que un camp inèdit en la poesia. Som davant d’una obra que desenvolupa amb traça l’argument d’una història situada en un marc d’arrel popular, però que en la seva medul·la és l’expressió, via vodevil, d’aquella part dionisíaca que antigament alimentava rituals i festes de la fecunditat.

Així hi ha una subtil saviesa de la vida en les insinuants venus-vedettes sota els focus de teatres i clubs nocturns; i hi ha una certa innocència en les obertes rialles dels espectadors quan les Lizzes de torn (el model és Liza Minnelli) canten amb veu rogallosa estrofes provocatives i picants; i hi ha un bategant etern femení i masculí en les persones trans que un dia no tan llunyà eren mirades de cua d’ull. Els humans ens sabem humans quan ens podem explicar en les dues cares de la lluna. Per aquesta raó és tan atraient per a artistes i poetes subvertir convencions, constructes socials fossilitzats. I és que els arquetips de la nostra humanitat cada dia prenen noves formes a la llum i a l’ombra de l’existència per mantenir-se vius, perquè som les persones que els encarnem qui els mantenim vius. Així la vida es mou a Gàngsters, ploma i vaudeville de Marta Pérez i Sierra i Pere Cabaret, la vida hi balla i canta, plora, riu i, sobretot, estima pintada ja sigui de color blanc, negre o vermell, o tots tres colors alhora. Com sigui, al final d’aquesta història vodevilesca es veu ben clar que viure i estimar és una proesa que en aquest cas combina solituds, dols i sentiments de pèrdua amb alegries, goig i imaginació.