Franz Werfel. La lluita contra l’oblit

Edicions de 1984 acaba de publicar Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel (Praga 1890- Beverly Hills 1945), un dels grans escriptors de la Viena dels anys vint del segle passat. Werfel relata en aquesta obra el genocidi del poble armeni durant la Primera Guerra Mundial. El traductor, Ramon Monton, n’ha fet una traducció enlluernadora i avui explica a Núvol les seves impressions d’aquest clàssic del segle XX. 

Aquest any 2015, el 24 d’abril, es commemoren els cent anys de l’inici durant la Primera Guerra Mundial del primer gran genocidi del segle XX (l’armeni), el qual, en quedar impune, va facilitar que es produís el segon gran genocidi (l’Holocaust jueu) durant la Segona Guerra Mundial. El 24 d’abril de 1915, el govern turc va ordenar l’assassinat de dos-cents intel.lectuals armenis a Istanbul. Posteriorment van començar les purgues, deportacions i massacres. Encara ara, Turquia es nega a assumir que fos un genocidi i pressiona a nivell internacional per estalviar-se un reconeixement que ja ha ajornat durant massa temps. Reconèixer les pàgines més fosques del propi passat (encara que es tracti d’un altre règim polític), demanar perdó i indemnitzar les víctimes potser només està a l’abast de les democràcies consolidades, com hem vist en el cas d’Alemanya. A l’entrada del bloc número 4 del camp d’extermini d’Auschwitz encara podem llegir el conegut lema: “El poble que oblida la seva història está condemnat a repetir-la”. És un lema que hauria de tenir en compte tota la humanitat, precisament per evitar la repetició de fets tan cruels que en aquella època encara no hi havia una paraula per denominar-los. En efecte, el mot “genocidi” va ser inventat el 1944 pel jurista jueu polonès Raphael Lemkin, a partir de les arrels genos (en grec, família, tribu o raça) i cidi (del llatí cidere, forma combinatòria de caedere, matar). Lemkin va batejar amb aquest terme les matances per motius racials, nacionals o religiosos i va lluitar per aconseguir que les normes internacionals definissin i prohibissin els genocidis.

El traductor al català de la monumental obra de Franz Werfel, Els quaranta dies del Musa Dagh (publicada ara per primer cop en català per Edicions de 1984), com tanta gent, no sabia absolutament res del genocidi armeni, fins que un dia va veure la colpidora pel.lícula Ararat (2002), d’Atom Egoyan, sobre la massacre d’armenis a la ciutat de Van (1914). En una de les escenes, un dels protagonistes esmenta la terrible frase pronunciada per Hitler en adreçar-se al seu exèrcit el setembre de 1939, una setmana abans d’envair Polònia: “Qui se’n recorda, ara, dels armenis?”. La seva intenció era deixar clar als soldats que podien matar “sense culpa ni pietat els homes, dones i nens de llengua o raça polonesa”, perquè ningú no els jutjaria. Amb la mateixa impunitat, Hitler va posar en marxa la “solució final” d’exterminar tots els jueus d’Europa seguint l’exemple del que van fer els turcs amb els armenis; els qui no van morir en les macabres caravanes de la mort a través del desert o ofegats en vaixells que enfonsaven els mateixos turcs, els carregaven com bestiar en trens de càrrega en què morien de set i de gana, ofegats o esclafats, després de fer-los pagar el bitllet, Tot es va executar de manera absolutament legal, en una demostració que la legalitat no sempre és sinònim de justícia; al capdavall, les deportacions, els exterminis, l’esclavitud, la discriminació racial i la prohibició del vot de les dones també van ser perfectament legals en el seu moment.

Entre 1915 i 1918 es calcula que van morir un milió i mig d’armenis i al voltant de vuit-cents mil van ser desplaçats, una meitat cap al Caucas i l’altra meitat cap a l’oest. Però tot el que va passar el 1915 no va quedar tan silenciat ni oblidat com pretenia Hitler, en bona part gràcies a la publicació l’any 1933 del llibre de l’escriptor de Praga Franz Werfel Els quaranta dies del Musa Dagh que, gens casualment, va ser el més llegit al gueto de Varsòvia. Segons ell mateix explica al principi de la novel.la, “Aquesta obra es va concebre el març de l’any1929 durant una estada a Damasc. La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni”.

De totes maneres, malgrat l’important component de denúncia, cal deixar clar que el genocidi armeni no és el tema central del llibre, sinó el dramàtic context històric en què es desenvolupen els fets ficticis però de base ben real que sí que constitueixen la base del relat. Els fets històrics són aquests: quan van arribar les ordres de deportació, va haver-hi una petita comunitat d’armenis, els sis mil habitants dels pobles armenis que vivien als peus del Musa Dagh (muntanya de Moisès), que va decidir no resignar-se a morir sense lluitar. Es van traslladar al cim de la muntanya, el van fortificar i van organitzar una resistència heroica contra un enemic infinitament superior, que els va atacar amb forces regulars i artilleria i, després de patir milers de baixes, no va aconseguir derrotar uns camperols armats amb poca cosa més que la seva fe. Quan ja estaven a punt de quedar-se sense provisions, finalment, els armenis van ser rescatats per vaixells de guerra francesos i britànics que els van traslladar a Port-Said, Egipte. Molts dels supervivents es van instal.lar a Anjar, al Líban, i els barris d’aquesta població encara porten els noms dels sis pobles del Musa Dagh: Kebussije, Azir, Wakef, Kheder Beg, Yoghonoluk i Bitias.

El protagonista d’Els quaranta dies del Musa Dagh és Gabriel Bagradian, un armeni de bona família que torna al seu lloc d’origen després de dur una vida còmoda i contemplativa a París i, arrossegat per les circumstàncies, pren la determinació de dirigir la sublevació i la supervivència d’uns compatriotes que mai no deixen de considerar-lo del tot un estranger. En les quasi mil pàgines del llibre, Werfel relata la particular evolució de Bagradian, la seva progressiva integració en un paisatge i una població humana que al principi li resulten estranys i exòtics, descriu amb gran lirisme, bellesa i humanitat les vicissituds, els conflictes i les contradiccions a què es veuen sotmesos els assetjats en l’èpica lluita per la llibertat dels membres d’una nació amenaçada de mort. En un to lleugerament elegíac, l’autor ens presenta un entorn natural exuberant, paradisíac, que contrasta amb els paisatges desèrtics de les terres dels musulmans, de la mateixa manera que el poble armeni era més cultivat, actiu i modernitzat que la resta de la població otomana: “Era realment com un miracle, com si la divinitat de l’aigua, en alguna època remota i misteriosa, s’hagués ofès amb el musulmà, el fill del desert, i hagués retirat de les seves elevacions nues i suplicants per vessar pròdigament els seus dons damunt la muntanya cristiana. El tapís brodat de flors del seu vessant oriental, les espesses pastures de l’accidentada esquena, les vinyes i els perfumats jardins de tarongers i albercoquers que s’estenen delicadament al peu de la muntanya, les alzines i els plàtans que creixen arran de les gorges ombrívoles i remoroses, els rododendres, la murtra i les azalees que apareixien com esclats d’alegria en els llocs més amagats i la calma angelical que protegia els ramats i els pastorets no semblava haver patit gaire els efectes del pecat original que va sumir en la desolació kàrstica en què sospira la resta de l’Àsia menor”.

Els quaranta dies del Musa Dagh és un monument literari a la compassió humana, unes pàgines memorables que exemplifiquen una de les finalitats fonamentals de la literatura: la lluita contra l’oblit.

La tardor de 1934 es va publicar la traducció de la novel.la en anglès, que va tenir un gran èxit de vendes i va ser acollida amb entusiasme pels armenis americans, que consideraven Werfel “un amic que Déu els havia enviat”.

El 1935, la Metro Goldwyn Mayer havia de rodar Fourty Days of Musa Dagh, protagonitzada per un jove Clark Gable en el paper de Gabriel Bagradian, però la productora va rebre pressions del govern turc i va abandonar el projecte.

Finalment, el 1982, Sarky Mouradian va dirigir una pel.lícula sobre la novel.la protagonitzada per Kabir Bedi, actor indi conegut entre nosaltres sobretot com a Sandokan (1976).

Franz Werfel, Els quaranta dies del Musa Dagh, Edicions de 1984, 2015, traducció de Ramon Monton.

Articles relacionats: Martí Crespo, Armènia, el genocidi negat