Francesc Garriga. Tornar és lluny

Antoni Clapés ha presentat Tornar és lluny (Premi Carles Riba, 2012), el nou poemari de Francesc Garriga al Casal Pere Quart de Sabadell. Parent proper de Joan Oliver i Francesc Trabal, Garriga és un home irònic, escèptic, àcid: flagell dels benpensants i, per això, incòmode.

 

Francesc Garriga Barata va néixer a Sabadell, el 1932 (d’aquí a deu dies, si no m’erro, complirà vuitanta-un anys). El seu pare, Joan Garriga Manich (Sabadell, 1902 – Bellaterra, 1996), era llicenciat en Farmàcia, dibuixant, pintor i crític d’art, activitat que exercí amb el pseudònim de Joan David. Membre de la colla de Sabadell, de jove va col·laborar en la premsa barcelonina i ocasionalment va compartir amb Armand Obiols corresponsalia a La Veu de Catalunya. Va ser fundador i director de Paraules, revista d’arts i lletres apareguda el 1922, en què van col·laborar Armand Obiols i Salvat Papasseit. Participà en l’Almanac de les Arts de 1924, com a crític i com a il·lustrador amb el pseudònim de Flaó.

L’adscripció de Francesc Garriga, doncs, a la cultura, i a la cultura catalana, li ve de lluny. A més, pels lligams establerts en una família molt àmplia, Garriga era parent proper de Joan Oliver i de Francesc Trabal.

Va ser caputxí durant uns anys (la vocació el va dur a fer una estada a l’Amazònia). Llicenciat en filologia germànica, es va dedicar durant uns trenta-cinc anys a la docència en la Institució Sant Gregori, ensenyant literatura, música, llatí, història de l’art… i exercint un veritable mestratge en dues o tres generacions d‘alumnes; molts d’ells, en l’actualitat, ocupen llocs destacats en l’àmbit cultural del país. Va ser, doncs, un mestre que no va voler fer escola; no va tenir mai la voluntat de crear-la, sinó que va voler fornir als alumnes material suficient per tal que reflexionessin i experimentessin per ells mateixos què volia dir conèixer, què volia dir viure: fer ciutadans lliures, homes que volguessin gosar ser lliures, en definitiva. Alhora, és ben palpable la influència i el respecte –entès en el sentit literal de consideració de l’excel·lència d’una persona– amb què els antics deixebles l’honoraren i segueixen honorant-lo.

Va ser director durant la primera època de la versió espanyola de la “revista més bella que mai s’ha editat”, creada per Franco Maria Ricci (FMR). També ha estat col·laborador en programes culturals a la ràdio i a la televisió, sempre aportant una mirada crítica i un comentari irònic, escèptic, àcid i incòmode (alhora que constructiu) a l’actualitat cultural del nostre país.

Com a poeta, es va donar a conèixer a la ratlla dels trenta anys, amb la publicació d’uns primers llibres de difusió limitada: entre el neguit i el silenci (1959), foc nostre, somni... (1960), paraules (1962), i, més tard, paraules cap al tard (1973). Per cert, uns llibres bellament impresos, impecables –com mereixien– a Sabadell, a can Sallent o a les edicions Riutort. Segurament aquells primers llibres i el poc ressò “social” que assolien van empènyer el poeta a practicar el silenci públic d’uns vint anys. Amb tot, voldria assenyalar que en aquells versos ja hi havia tots els ingredients intel·lectuals i conceptuals que Garriga aniria desenvolupant anys després, en accedir a la publicació regular de l’obra en editorials amb difusió més normalitzada. Marc Romera ha assenyalat que l’obra de Garriga és un sol poema; hi estic d’acord, i si em permeten l’estirabot, afegiria fins i tot que és com un renga: un renga d’un únic autor.

L’any 1990 el poeta va entrar en contacte amb l’editorial Columna, que li va publicar els colors de la nit, al qual seguiria, també a Columna, setembre(1992), llibre amb el qual el poeta havia guanyat el premi López-Picó de Vallirana. Després, ja llançat pel pendent d’un cert èxit, se succeeixen ombres (Proa, 2000), temps en blanc (Proa, 2003), la nit dels peixos (Proa, 2005 – Englantina d’or als Jocs Florals de Barcelona de 2004), camins de serp (Edicions 62, 2009), ragtime (Labreu Edicions, 2011 – Premi Cavall Verd – Josep M Llompart). I, finalment, tornar és lluny (Proa, 2013 – Premi Carles Riba).

Fins aquí allò factual, allò que pot ser consultat a les enciclopèdies.

Tractaré ara de fer una aproximació més personal a l’obra i al poeta. En primer lloc, diré que quan vaig llegir foc nostre, somni… i paraules –em penso que tenia uns quinze anys: llavors tot just començava a voler ser poeta–, la poesia de Francesc Garriga em va trasbalsar severament: aquella essencialització del llenguatge que Garriga practicava, em va colpir fins al punt que –ho confesso de cor, no pas perquè ara i aquí toqui de fer-ho– em sento més deutor d’aquella poesia que de la de cap altre poeta català. Recordo un dels primers poemes del llibre, que em sabia de memòria i que, sovint, m’he anat repetint mentalment: foc nostre, somni, / l’amor ens ha tocat / i ha fugit a l’atzar. / al límit de l’espera / retorna la cançó. I en un altre poema: floreix la sang / una nova tortura: / atresorar paraules / que menteixen.

Em semblava que aquell dir era la pura materialització dels corrents “abstractes” que llavors començaven a dominar en el terreny de la pintura: l’art de Fautrier, Hartung o, més a prop nostre, dels Gallots, semblava que prenguessin cos en aquella poesia que deia tant rere un aparent de traç ràpid, vigorós, evanescent: “Com més complex és el món, més abstracte esdevé l’art”, ja ens havia advertit Paul Klee. Es tractava de dir allò que només podia ser dit altrament, d’una manera velada: en això, després ho vaig anar entenent, consisteix la poesia.

A paraules, doncs Garriga ja proclama la seva desconfiança envers el llenguatge. (La mateixa desconfiança que von Hofmannsthal ens havia mostrat en la seva famosa Carta de lord Chandos.) I a tornar és llarg segueix reblant el clau de la desconfiança: no m’acabo de creure les paraules / respiren massa a prop del meu silenci. Les paraules menteixen, disfressen allò de què parlen i el llenguatge esdevé pont i barrera, alhora, per als humans. El llenguatge, aquest do que ens fa ser, és el parany on s’amaga el clam fondament humà que és la vida. (i que serà una de les constants de tota la seva obra).

En un dels poemes de temps en blanc, Garriga assaja de dir un aspecte de la seva poètica:  aquesta és la sentència: / plantar paraules. / regar-les amb paraules, / collir-les amb els dits de pell més tendra. // dallar les canyes del silenci, / barranc inútil, galliner de somnis. // sembrar, després, paraules / líquides, / per disfressar la vida / de mort, la mort de vida. // cap pausa. / no em pregunteu per què.

Des del primer fins al darrer dels seus llibres, els poemes de Francesc Garriga, dit d’una manera ràpida, semblen parlar del mateix. No caiguéssim, però, en el parany de pensar que és una obra entotsolada, que dóna voltes sobre si mateixa, com una sínia; ell mateix també s’ho pregunta: què dir, que sembli nou? / com donar més vida a les paraules / de sempre? El fet és que l’obra ha anat avançant a poc a poc, amb un moviment gairebé imperceptible: semblant al de les molses eternes dels jardins dels temples de Kyoto: uns poemes com paisatges secs, jardins abstractes que evoquen l’aridesa del desert sense tenir-ne l’esterilitat d’aquests: molses arrelades a la pedra. Ve a to recordar aquests mots de Roger Callois:  “parlo de pedres nues… on es dissimula i es lliura alhora, un misteri més lent, més ampli i més greu que el destí d’una pedra passatgera”. Amb el temps aparentment aturat, el poema avança; però el temps, inexorable –ho sabem prou–, va fent forat: tot ho malmena, tot ho trinxa – i sempre guanya. I ara ja és tard per escopir / la mala llet que em resta: / m’enduc a casa el sofriment inútil.

Garriga és un home irònic, escèptic, àcid: flagell dels benpensants i, per això, incòmode. Actua des d’una llibertat absoluta: això li ha permès fer camí sense haver de rendir-se a res ni a ningú. Camí, però, solitari, i dur: fins fa poc no se li han començat a reconèixer mèrits.

I com ell mateix, la seva obra: una obra que avança tot reflexionant sobre els temes que conformen la vida dels homes, i que el poeta es cuida prou de fer-los evidents: la mort, la solitud, el temps. No hi ha una preocupació directe pel transcendent: terrenal, humà, el poeta ha anat eliminant tot rastre de símbols, tota metàfora, i en uns versos nus i descarnats descriu la feblesa i el turment de qui gosat trencar la llei establerta: qui ha pecat conviurà per sempre ha anat eliminant tot rastre de símbols, tota metàfora, i en uns versos nus i descarnats descriu la feblesa i el turment de qui ha gosat trencar la llei establerta: qui ha pecat conviurà per sempre amb la por, les llàgrimes, el silenci, el neguit, l’ombra, l’engany, l’incert, la vellesa, i restarà acarat, per sempre, amb l’altre –l’altre que és un mateix: la serp. Home i serp són els opòsits, els rivals: en tot home hi conviu una serp que és la part més amagada d’ell mateix, la que menys controla, el psiquisme obscur, allò rar, misteriós, incomprensible, que habita l’inconscient: allò ocult en el més profund del jo i que abrusa, i que fa por treure massa cap enfora. jo sóc la serp, el mentider. O sense més serp que jo mateix. I encara, la serp vesteix els somnis. Finalment, cal posar també una serp als versos. La serp bíblica, la serp de llengua bífida: una per dir sí, una per dir no.

Voldria, ara, destacar dos aspectes, globals, de la poesia de Garriga. Un és el joc de miralls que fan veure en el lector, alhora, l’anvers i el revers de la vida: el joc mentida – veritat, el relativisme, per tant; el bo i el dolent, alhora –altra cop la serp. Citaré algunes d’aquestes duples: pregària i blasfèmia, ser i no ser (nascuts en el paradís), llebre i caçador, mentida i veritat, l’efímer i l’etern, sembra i sega, vigília i son, rialla i plor… i un llarguíssim etcètera. Com va escriure William Blake, “Sense Contraris no hi ha cap progrés. Atracció i Repulsió, Raó i Energia, Amor i Odi, són necessaris a l’existència Humana”. L’altre és l’ús del llenguatge que el poeta fa: és un llenguatge planer –mai no cerca mots al diccionari per donar l’aparença d’erudició– i, si m’ho permeten, altament “sabadellenc”.(Fa uns anys, amb motiu d’un homenatge que els llavors joves poetes sabadellencs vam fer a Joan Oliver amb motiu dels seus setanta anys, Pere Quart va dir-nos que els poetes de la nostra ciutat escrivíem un català que no podia ser d’altra lloc que de Sabadell. Garriga certifica, per si calia, aquesta afirmació.)

Parlem, finalement, de Tornar és lluny, guanyador del darrer premi Carles Riba. El llibre, en aquesta ocasió, no l’encapçala una citació d’Horaci o de Virgili, com és habitual en els llibres de Garriga, sinó una de Thomas Bernhard –un escriptor, també, àcid, flagell de la societat del seu temps–, que dóna lloc al títol del llibre: Zurück ist es weit (que el poeta ha traduït per “tornar és lluny”). Hi ha un cert paral·lelisme: llegim en Garriga: cistell de pomes àcides, els versos. I en Bernhard: Vull estar enfurit, / vull oblidar-ho tot, / (…) la nit que esclafa els meus caps de ser / la nit dels fracassats / la nit dels peixos.

Segurament aquest és el llibre en què Garriga mostra més explícitament les claus de la seva poesia: claus que continuen sent, com ja hem dit, les mateixes d’ençà paraules (1962). Algú va avançar –com era previsible– que es tractava d’un llibre crepuscular. Res d’això: és un llibre del tot i per tot Garriga i, potser, podríem dir que és una mena de compendi de tota l’obra. Una reflexió sobre allò que un ha estat és una manera de reflexionar tots: (la meva història) són retalls de mal cosir.

Tornar és lluny és un aplec de 56 poemes, tots ells –com és costum– sense títol, que s’han de llegir a raig, d’una tirada; després, tornar, pausadament, a llegir els poemes, un a un; finalment, rellegir aquells –poemes i/o versos– que més ens han cridat l’atenció. És així com aconseguirem  ser dins del sentit de les paraules de Garriga.

El primer poema crec que està cridat a ser una divisa (potser, com el poema homònim de M Mercè Marçal ho ha esdevingut, però d’una altra manera). Diu (i compendia el pensament de Garriga): per sempre no és pas lluny. / per sempre és ara. / el que és lluny és tornar. Rere aquests versos no és difícil resseguir les traces de textos taoïstes, koans de zen o ressons de William Blake. Un esforç d’essencialització, de concentració que posaria en pràctica aquella divisa de van der Rohe –que després s’ha banalitzat fins a l’infinit– “less is more”.

Voldria, per acabar, llegir un dels poemes que trobo més brillants del llibre. Fa així: vesteixo teranyina de paraules / i enfilo un cop i altre / l’agulla de cosir / possible amb impossible. // joguina amb cos de fang fet amb presses / i a l’últim dels sis dies / no puc fugir dels mots banals / que han despertat els meus dimonis. // paraules. / en tinc la boca plena / no sé ni amb qui ni quan podré desfer-me’n. / la mort rosegarà, perquè no callo, / les últimes. // tempesta de silencis / les tardes mal llegides.

Fa un temps, en una entrevista, a la pregunta de “quin lloc creus que ocupes dins de la literatura catalana?”, Francesc Garriga va respondre: “Al cementiri tinc un nínxol que em ve de família: és el lloc més segur que tinc, de moment.” La ironia punyent d’un gran poeta.

Moltes gràcies.

Sabadell, 16 d’abril de 2013