Fracassos èpics

22.02.2018

Espectacle fantasmagòric o vivència antiespectacular? Assaig d’una catarsi col·lectiva o el teaser d’una rave? Èpica, d’Aimar Pérez Galí, pot ser tot això, o molt més. O molt menys. Com se sol dir: depèn de com es miri. Ivan Alcázar Serrat va veure Èpica al festival Sâlmon i ens en fa la seva crònica vivencial.

Fum, foscor, cossos i música a ‘Èpica’, d’Aimar Pérez Galí. Fotografia de Mònica Lou.

He tingut altres vegades la sensació que vaig tenir l’altre dia, quan deambulava entre tenebres per l’escenari del Mercat de les Flors. Rodejats per cortines, amb flaixos de llums estroboscòpics disparats directament als ulls, o esmunyint-se sota els telons, tacant dramàticament el terra, els assistents donàvem voltes i ballàvem i ens perdíem per aquells llimbs escènics. Grups de ballarins s’hi barrejaven i creuaven l’espai, amb passos, salts i corredisses que podíem notar, sentir, veure i compartir de tant en tant, només fugaçment i sempre parcialment. Algunes vegades, no gaire, poques, he sentit aquest estat d’ànim: barreja de confusió i de fragilitat, d’expectativa ingènua que va mutant de mica en mica cap a la curiositat, cap a l’alegria, i que s’enfila finalment fins a un turonet des d’on s’albira l’èpica.

Una ocasió d’aquestes que recordo va ser al club Berghain de Berlín: fum de discoteca, vodka i volum tremendu del xumpa-xumpa. Una altra: fa uns anys James Turrell a l’IVAM va atrapar tots els assistents a la seva mostra com si fóssim insectes en ambre, i el desembre passat a la Volksbühne de Berlín Apichatpong Weerasethakul va fer-nos perdre el cap dins la seva Fever Room, a base d’espirals de xiuxiuejos, fum i llampecs. El tema és que el procés d’ascens i eixamplament (o subidón, com diem en català) requereix el temps necessari per anar pujant, pujant, pujant… En escena, la intensitat i l’entusiasme s’han anat desplegant en hibridacions que busquen i assagen noves vies (des del Quim Bigas al Señor Serrano), i en el camp de la dansa el Zeitgeist fosc i desconcertant s’ha valgut recentment del cos dels ballarins com a sismògraf (com ens han fet sentir les coreografies de l’Olivier Dubois o Hofesh Shechter).

L’altre dia, inesperadament, un espectacle de dansa en una sala de teatre es va convertir en una mena de pandemònium, aquell llogaret infernal ple de dimonis apretats, que segons Milton es va construir en només una hora. Bé, una hora és temps suficient per despullar-nos del nostre vestit de públic, d’espectador, d’observador. En aquesta època de sobreexposicions mediàtiques i saturacions audiovisuals, quan la zona zero del desastre estètic és la Marta Sánchez deixant-se anar desafinant un himne agramatical amb un fons de colors estridents, aquí en canvi s’esborraven les imatges, es desplegaven vels sobre els espais, es boicotejaven convencions. Com en alguns espectacles del Roger Bernat, amb l’experiència escènica se’ns feia creuar la foscor per arribar a un altre lloc, indeterminat. Allà, la música amb la seva ressaca ens arrossegava encara cap al fons, com passa amb les composicions multiestratificades (a la vegada ràpides i arrossegades) de Mathew Jonson o Jeff Mills.

Èpica, d’Aimar Pérez Galí, que ja s’havia vist al Sónar expandit de l’any passat, vol ser un espectacle polític (immersiu, participatiu, col·lectiu, hedonista, reivindicatiu). Però en abandonar de seguida discursos, narracions i arguments, i en difuminar-ho tot, travessa els boscos sensorials i acaba enfonsant-nos en els pantans de la psicoanàlisi, quan ens deixa allà tots sols (i tots acompanyats). És tot un fracàs: un fracàs esplèndid.

El festival Salmon continua fins al 25 de febrer. Podeu consultar el programa aquí.