Foscor, punta de llança del black metal català

5.12.2014

Existeix el black metal català? Per descomptat, tenim de tot i força. Aquest diumenge 7 de desembre, el grup barceloní ‘Foscor’ presenta a la sala Bikini de Barcelona el seu nou disc “Those horrors wither” (Alone Records, 2014).

El grup Foscor

El grup Foscor

Dins del panorama musical català hi ha una certa tendència a condemnar a l’ostracisme aquelles propostes més dures i arriscades. D’entre elles, el heavy metal, si exceptuem els grans Sangtraït, ha estat un dels estils més oblidats pel públic català, i a això, en bona manera hi ha contribuït el poc ressò que ha tingut en els mitjans generalistes. Es pot argumentar, i no sense raó, que això mateix també passa a d’altres països, i que és normal que uns estils musicals fonamentats en la tècnica, la velocitat, la duresa o la contundència, però sovint també en el lirisme i la sensibilitat, no siguin seguits per un públic més ampli, poc acostumat a músiques més complexes i, sovint, de difícil escolta. O per dir-ho d’una altra manera, sempre és més fàcil que agradi la rumba, l’indie o el pop-folk de lletres enginyoses, amoroses i benintencionades.

D’entre els nombrosos subgèneres que hi ha dins el heavy metal, un dels que ha estat més fèrtil a terres catalanes ha estat el black metal. I què és el black metal, us pregunteu? Un subgènere que ha estat rodejat d’una aura fosca i polèmica, que sorgí a mitjans dels anys 80 amb bandes com els anglesos Venom, els suecs Bathory o els suïssos Celtic Frost, i que es caracteritzava per portar encara més a l’extrem el trash metal dels Metallica, Slayer, Anthrax i companyia, dotant-lo d’un so més ràpid, a voltes caòtic i primitiu, amb veus cridaneres i ritualístiques, guitarres sobresaturades i produccions volgudament de baixa qualitat que eren adornades amb lletres de temàtica satànica i pagana. El black metal aconseguí saltar a la palestra als anys noranta, amb el que s’anomenà l’onada black metal noruec, que estigué rodejada d’una aura fosca, truculenta i polèmica, amb famosos episodis d’assassinats o cremes d’esglésies. Bandes com Mayhem, Dark Throne, Enslaved, Emperor, Burzum o Immortal foren algunes de les bandes noruegues que encapçalaren aquest moviment musical, però que també tingué un gran impacte sociològic, tant a Noruega com a la resta d’Europa i del món occidental.

I la pregunta és: existeix el black metal català?

I tant! A casa nostra, grups com Vidres a la Sang, Asgaroth, Obsidian Kingdom o Maleït, entre molts d’altres, demostren que, tan tècnicament com compositivament, no tenen res a envejar a grups provinents del nord d’Europa. A més a més, algunes d’ells, com els extints Vidres a la sang o els  més joves Maleït, destaquen per les seves elaborades lletres escrites íntegrament en català.

O com els Foscor, banda de Barcelona que acaba de treure el seu nou disc Those horrors wither (Alone Records, 2014), amb què també celebren més d’una dècada de treball. Aquest nou àlbum, que conté cançons tant en anglès com en català, demostra el pas endavant compositiu que ha experimentat la banda, formada en l’actualitat per Fiar (veu i baix), Falke (guitarra), Albert (guitarra, ex-Vidres a la Sang, ex-KOP) i Nechrist (bateria). Amb Those horrors wither —que ha rebut lloances unànimes a revistes com Mondo Sonoro, The Metal Circus, Metal Hammer Magazine i a moltes d’altres mitjans especialitzats internacionals—, Foscor han elaborat una obra complexa, que transcendeix el black metal tradicional per apropar-se, mitjançant estructures progressives i l’encertada inclusió de veus netes, als sons més contemporanis i gairebé d’avantguarda dels últims Emperor i Enslaved. Un disc ple de matisos, amb un so madur i professional que deixa a l’oient astorat i amb ganes de més, sobretot després d’escoltar cançons com “Grateful Pandora”, “Senescència” o “L.amor.t”.

Foscor són una experiència extrema, només apta per a ments i orelles atrevides i amb mentalitat oberta, però també una proposta única, diferent, reveladora d’una qualitat enorme i que difícilment obliden aquells que s’atreveixen a fer-li escolta.

Una proposta que, sovint i llastimosament, s’acaba valorant més a l’estranger que no pas a casa. Heus aquí aquest article per a reivindicar-los.