‘Formentera Lady’ també és un llibre

26.06.2018

Jordi Cussà és l’autor de Formentera Lady (LaBreu, 2015). Matthew Tree n’ha escrit el pròleg, que podeu llegir aquí.

Jordi Cussà © Mireia Arso

La dama formenterenca

Quan, en un futur que es preveu llunyà, s’editi el volum de la Història de la Literatura Catalana que correspondrà al segle XXI (ja trigarà, ja: a l’hora d’escriure això acaba d’aparèixer el segon, dedicat als segles XIV i XV) posaria la mà al foc que s’hi parlarà força d’un esdeveniment literari que va tenir lloc a l’any 2000: l’aparició d’una novel·la escrita amb un estil viu i únic que tractava un aspecte de la realitat fins aleshores poc conegut: la vida underground dels drogoaddictes catalans, explicada d’una manera prou universal percaptar l’interès de qualsevol persona de qualsevol país.

La novel·la –plena fins a rebentar del caos complex de la vida d’unes persones que no han tombat la trentena– es deia i es diu Cavalls salvatges i l’autor n’és Jordi Cussà. Des d’aleshores, en Cussà ha escrit novel·les d’aventures, novel·la històrica, ciència ficció, política ficció, reculls de contes, obres de teatre i compilacions de poemes: una desena llarga de llibres en total; i tot i que tots aquests títols porten l’empremta inconfusible d’en Cussà –l’estil ja esmentat, que fa que fins i tot els llibres diguem-ne de gènere ultrapassin els límits que els gèneres solen imposar– uns quants lectors seus ens hem anat preguntant al llarg dels anys si ell mai reprendria el fil de Cavalls salvatges i fer-ne una segona part, tan intensa i animada com la gran novel·la amb què aquest autor va encetar el mil·lenni.

Doncs, ara la tenim. Formentera Lady té tota la complexitat de Cavalls salvatges –punts de vista diversos, localitzacions diverses (incloent-hi Formentera, naturalment), uns capítols encapçalats per fragments de cançons, un ventall variadíssim de personatges, un ventall igualment variat d’estupefaents…

És a dir, a primera vista, Formentera Lady sembla la continuació, sense fissures, de Cavalls salvatges. Però per bé que qui coneix aquest llibre tindrà la sensació, en encetar aquell, que ha tornat al mateix món que Cussà va descriure amb tanta destresa i dinamisme el 2000, a poc a poc anirà descobrint, aquest lector, que el to de Formentera Lady és ben diferent del de Cavalls salvatges. Els anys no han passat en va: com a mínim n’han passat prou perquè Cussà s’hagi atrevit –tot traspassant la frontera fina entre la realitat i la ficció, però sense l’artificiositat, posem per cas, d’un Paul Auster– a crear un personatge (Daniel) que coneix la novel·la Cavalls salvatges i que ara vol escriure’n la segona part, titulat Formentera Lady, que el mateix Daniel (tot burlant-se de l’obra del mateix Cussà) qualifica de: ‘una altra vomitadeta sobre l’univers nostrat dels nostres ionquis hippies’.

O sigui, a Formentera Lady tenim, és cert, una continuació de les aventures múltiples presents a Cavalls salvatges; però també tenim la mirada escèptica, distanciada, d’un ex-ionqui reformat –Daniel– que està escrivint sobre aquestes aventures.

Així mateix, les persones que poblen Formentera Lady es droguen i s’emborratxen i carden amb el frenesí propi de la joventut però són observats amb una certa ironia per un autor que tot ho mira amb la distància que dóna el temps. En certa manera, doncs, Formentera Lady, més que una continuació de Cavalls salvatges, és el seu punt final, un cop d’ull despietat al que passa quan els ‘ionquis hippies’ es fan grans.

Fa uns anys, tot parlant de les persones reals que hi ha darrere els personatges que surten a Cavalls salvatges, Cussà va dir: ‘tots buscaven la mort, fins que van morir o van abandonar la recerca’. I a Formentera Lady és cert que més d’un personatge i més de dos cauen pel camí; i també és cert que més d’un i més de dos es reciclen del tot, com ara el Nicolau, un entusiasmat de –i expert en– les drogues que s’ha instal·lat de Formentera i que acaba convertint-se en el propietari d’una pensió ben respectable.

Ara bé, la posició del Daniel és molt més ambígua que la major part d’aquests personatges. Sembla que Daniel/Cussà vol i dol a l’hora de superar i sobreviure la seva addicció i vet aquí una de les claus de la novel·la: no hi ha cap lliçó moral, no s’hi defensa una actitud que se suposa que ha de ser la correcta ni critica una altra que se suposa que ha de ser l’equivocada: els personatges, atrapats en una teranyina mig teixida per ells mateixos, fan el que poden i prou. En el cas del Daniel, això vol dir no convertir-se en l’heroi de la història tot fent el bon minyó, però sí intentar d’acabar el llibre ‘interminable’ que està escrivint, tot evitant que contingui ni que sigui un petit rastre del maniqueïsme anti-droga de pa sucat amb oli que trobem, per exemple, a les campanyes de sensibilització institucionals: Cussà mai no ens recomana que senzillament diguem no.

Tant Cussà en la vida real com Daniel en la vida fictícia, acaben acabant la novel·la en qüestió: altrament no tindríem Formentera Lady entre mans, no tindríem pas aquesta festa magnífica d’aventures intoxicades, plena de delinqüents i amants, de difuncions i algun assassinat, de trasllats a diversos llocs per fer-hi una mica de bísnis (Barcelona, Nàpols, Monte Carlo, Vic, Manlleu…); una festa que es mou a un ritme molt més ràpid que la cançó de King Crimson que li ha proporcionat el nom; una festa amb moments feliços, moments tràgics, moments de pur plaer sensual, moments de tot, de fet, però moments al cap i a la fi: estones fugisseres que se succeeixen, veloços, en el remolí de la narrativa, perquè a les festes no poden haver-hi pauses massa llargues i Cussà assegura que la seva no para ni durant un segon, en bona part a causa del seu estil, aquí aprofitat al màxim, ple com és d’al·literacions i rimes (‘ella es va relaxar una mica xica’); i de diàlegs farcits d’argot i jocs de paraules i descripcions delicioses (‘el Mike i la Grace van desaparèixer nedant sobre l’esperma lluent de la lluna minvant’). Un estil, en fi, que és una celebració tant del llenguatge com de la llengua, alhora que és amarat d’un sentit de l’humor sui generis encastat amb naturalitat entre frase i frase.

Jordi Cussà © Mireia Arso

Com totes les festes, aquesta –tan moguda, tan agredolça– arriba a la seva fi; una fi marcada per una última imatge: la d’una llosca solitària, llençada al buit. Abans que es llenci, però, haurem ballat com bojos a la festa formenterenca d’en Cussà, haurem conegut un munt de gent i un munt de mons i haurem descobert que res no és ni blanc ni negre sinó més aviat una combinació de les tonalitats –tan fascinants com innombrables– de la zona grisa que hi ha entre la llum insuportable dels bons esterotípics i la foscor monòtona dels dolents ídem: la mateixa zona que exploren totes les novel·les que volen evitar tòpics tot encarant-se a la realitat sense la protecció de cap mena de filtre. O sigui, totes les novel·les que realment valen la pena.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt bona opinió, però per favor, mireu-vos el text, perquè esta ple de paraules juntes, quan no haurien de ser així.