Flors, petons, bravos i escridassades

19.03.2019

A qui pertany L’Auditori de Barcelona? La institució, inaugurada el 1999, és un consorci de l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i també és la seu de l’OBC, l’ESMUC i el Museu de la Música. Alguns dels seus abonats, però, se’l senten ben seu. En un sentit quasi literal del terme. Divendres passat es va estrenar La Novena de Beethoven: Garden Center Europa, un concert teatralitzat amb direcció musical de Kazushi Ono i posada en escena de l’Agrupación Señor Serrano. Al final del concert, els aplaudiments i els bravos dirigits als músics i al maestro Ono es van barrejar amb una sonora escridassada, per una part del públic, als responsables escènics del concert. Platees vives? Disparitat d’opinions? Expressió de sentiments contradictoris? Quelcom que a les sales teatrals no passa mai. I creguin-me, servidor de vostès les freqüenta amb assiduïtat.

Núria Guiu en una escena de ‘La Novena de Beethoven: Garden Center Europa’. © May Zircus

Ple fins a la bandera a la Sala Pau Casals de L’Auditori. Molta fusta, molt aire, i no hi cabia ni una agulla. Moments de confusió inicial, de servidor de vostès i el seu acompanyant, buscant les nostres butaques. “Aquí no crec que seieu. Som abonats i sempre seiem en aquest lloc”, ens va comunicar una elegant parella barcelonina (passada la seixantena, havien votat el PSC tota la vida i aquestes eleccions municipals tornaran a votar Maragall). Finalment vam trobar els nostres llocs i ens vam disposar a gaudir del concert. L’escenari, gegant, ocupat per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i, al darrere, el Cor de Cambra del Palau de la Música i l’Orfeó Català. Entremig, una taula llarguíssima plena de càmeres i objectes, on els membres executors de l’Agrupación Señor Serrano (Àlex Serrano, Jordi Soler i Vicenç Viaplana) no pararien durant els 77 minuts (minut amunt, minut avall, depenent del nervi del director orquestra) de la Novena de Beethoven.

Al primer moviment ja vam veure per on anirien els trets: amb calma i sense pressa, els executants anaven passant les pàgines d’un llibre, imatges que els espectadors vèiem ampliades a la gran pantalla de 14 metres que presidia l’escenari. “Diez consejos para plantar una flor”. Les creacions gràfiques de Gemma Peña, base de la part visual dels dos primers moviments de la simfonia, es basen en el puntillisme per, mitjançant l’analògica tècnica d’anar passant pàgina, evolucionar de l’abstracció a la concreció, en una mena de zoom out fet a mà. Del detall al pla general. Charlie Rivel, Maria Callas, Adolf Hitler, Pau Casals o Marie Le Pen apareixien davant nostre mentre se’ns demostrava el miracle de la vida que suposa plantar una llavor i que, d’aquesta, en surti una flor. En una mena de viatge pels darrers dos-cents anys de la història d’Europa (la Novena va ser composta per Beethoven el 1824), veiem com de la natura (la flor) es passa a la tecnologia (la Torre Eiffel), la cultura (el violí), la moda (el pintallavis) i la guerra, amb el foc que destruirà tot allò que considerem europeu. La flor convertida en orella groga, l’orella sagnant de Beethoven que va deixar de sentir-hi, però no per això va deixar de compondre. La caixa de llumins (marca Europa) que ho crema tot, mentre Santiago Abascal i Albert Rivera s’ho miren, des de la distància, amb un mig somriure.

Tos nerviosa, expectorant i escandalosa entre moviment i moviment. Al tercer, dels objectes hem passat al jardí. “Un jardí no és un jardí sense una tanca”, diu una pàgina del llibre, i les males herbes i els elements forans suposen una amenaça pel nostre hortet. Amb un tràveling lent i pausat, la càmera dels Serrano ens va mostrant un jardí que en realitat és un solar, un abocador o un descampat de barriada: deixalles diverses, ampolles buides de cervesa, preservatius utilitzats i una nina decapitada per una sandvitxera. A poc a poc, sense pressa, descobrim un peu, una cama, un cos estès d’una noia morta (Núria Guiu). Xandall blau amb flors, cabell ros oxigenat i arracades de Rosalía. Europa ja no és una jove nòrdica i grassoneta raptada per Zeus transfigurat en un toro blanc: ara és una jove del sud que duu xandall i vambes esportives. I que converteix les llavors en pastilles al·lucinògenes, que es pren mirant desafiadorament a càmera.

Una escena de ‘La Novena de Beethoven: Garden Center Europa’. © May Zircus

De la pastilla a la discoteca. El quart moviment es converteix en una instal·lació de llum i fum, com si l’Europa actual només tingués lloc dins del Berghain de Berlín. Continuant la tècnica que els Serranos ja van experimentar a Birdie, la seqüència de llum és un dels millors moments de l’espectacle. De fet, el mític club berlinès seria un exemple perfecte del que Friedrich von Schiller volia, amb la seva Oda a l’Alegria. “Joia, generada dalt del cel,/ si ajuntar-se els cors demanen que un mal vent va separant/ tots els homes s’agermanen on tes ales van tocant./ Abraceu-vos, homes, ara!/ Un gran bes inflama els cels!/ Germans, sobre els bells estels/ hi ha l’Amor immens d’un Pare./ Joia, que ets dels déus guspira generada dalt del cel./ Joia, que ets dels déus guspira”. (Nota al marge: els amics de L’Auditori també són molt maragallians, i inclouen al programa la traducció catalana de Joan Maragall). El moviment més conegut de la Novena, himne oficial de la Unió Europea des del 1986, suposa el clímax de la simfonia i de l’espectacle, i la noia rossa en xandall es col·loca en una plataforma giratòria per on aniran passant, en una orgia de petons, carícies i morrejos, tot d’actors convidats: Pablo Rosal, Agnès Jabbour, Jofre Carabén, Marc Cartanyà, Babou ChamArantza López, Malcolm McCarthy, Anna Serrano, Tamara Ndong i Raphaëlle Pérez. Tots ells vestits amb els fantàstics xandalls de flors triats per Lola Belles, que també porten els quatre cantants solistes que interpreten el quart moviment (Marta Mathéu, Lidia Vinyes-Curtis, David Alegret i Simon Neal). Durant aquesta seqüència, alguns espectadors no es tallen en mostrar la seva desaprovació amb comentaris amb veu alta, rialles i alguna deserció inclosa.

Un dels moments més interessants de la nit: la salutació final. Ovació compacta a l’OBC i el seu director, així com als membres del cor i els quatre solistes. Quan apareixen en escena els Serranos, però, el volum de la sala augmenta amb crits de desaprovació i diversos “buuuh” ben audibles. Àlex Serrano, amb un somriure als llavis, aixeca el puny. Servidor de vostès només havia experimentat quelcom semblant al Liceu, quan Calixto Bieito encara escandalitzava la parròquia amb el seu Don Giovanni, posem per cas. Un aital sentiment de pertinença del públic amb el teatre o la institució que freqüenta és quelcom que els caps de comunicació i màrqueting de la majoria de teatres MATARIEN per tenir. Així com els aficionats del Barça treuen els mocadors blancs i expressen el seu enuig quan el seu equip els decep (ui, això em sembla que no passa des dels temps de Joan Gaspart, oi?) el públic de l’òpera i la clàssica encara està viu. Dic “viu” en comparació amb l’apatia generalitzada que trobem entre els espectadors dels teatres de Barcelona i Catalunya. Servidor de vostès ja ho havia dit en alguna altra banda: crec que, normalment, al teatre aplaudim massa. Potser no cal que tornin les polèmiques o, fins i tot, les agressions que protagonitzaven els espectadors dels anys setanta (Gonzalo Pérez de Olaguer ho explica molt bé a Els anys difícils del teatre català), però aquestes platees plenes de vida és quelcom que el cronista enveja, i molt.

Que L’Auditori tingui un públic (platea blanca) que s’escandalitzi i se senti insultat perquè veu uns actors fent-se petons en escena, això ja és un altre tema. No hem dit que alguns dels actors eren negres. Potser, la parella que ha votat tota la vida (i seguirà votant) Maragall, s’imaginava la seva néta petonejant-se amb un senyor negre i els venien tots els mals. Amb una senyora negra, ni en parlem. Els nostres espies ens van informar que no pocs espectadors van demanar els fulls de reclamacions, a la sortida del concert. Què hi van escriure? “No volem veure gent fent-se petons a L’Auditori”? “Hem trobat escandalós que aquella noia rossa es magregés amb tants homes i tantes dones”? “No vinc a L’Auditori per veure orgies entre blancs i negres”? M’agradaria pensar que alguns van escriure “Vam trobar la dramatúrgia una mica feble”. O “El símil del jardí i la tanca és una imatge molt gastada”. O “Ningú s’escandalitza avui en dia per veure escenes sexuals en un escenari”. Però molt em temo que estic equivocat.

Respon a Antoni Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. D’acord, espectacle fluixet venint de Senyor Serrano, però que així i tot fa tremolar una de les institucions més antiquades de la ciutat: la feina de la companyia teatral agafa sentit quan els abonats protesten sorollosament per quatre penis i quatre petons. En directe, l’espectacle i la incomoditat de part del públic feia molt de gust de veure. I afegeixo: s’ha de destacar la versió gens complaent, incòmode i poderosa que fa fer l’OBC de la novena: magnífic espectacle tot plegat.