Florilegi de perles

16.07.2013

Les primeres manifestacions literàries que coneixem es produeixen en contextos orals i, sovint, per motius de mnemotècnics, solen estar composades en vers. La poesia, doncs, des dels seus orígens, sempre ha ocupat un lloc preeminent en la literatura, fins i tot molt abans que la literatura fos definida com a tal. El gènere poètic tenia com a finalitat facilitar la memorització dels textos, perquè el rapsode pugui narrar, entre altres coses, amb tot luxe de detalls, les gestes d’un passat gloriós, és a dir, la identitat d’un poble. En el cas de la història de la literatura àrab ocorre el mateix: la poesia és un dels gèneres cultivats més antics. Apareix amb la seva estructura definitiva just abans de l’aparició de l’islam (segle VII) i esdevé un dels gèneres amb més fortuna durant l’època preislàmica.

La llengua i la literatura àrabs destaquen per la seva vessant religiosa. Tanmateix, enmig de la immensa producció de la literatura àrab, Perles de la nit fa llum sobre una part important de la producció literària àrab clàssica, on abunden panegírics, poemes de temàtica amorosa, o sàtires. La gràcia d’aquest florilegi, publicat per Adesiara Editorial, és que conté peces composades exclusivament per dones erudites durant l’època de les taifes a la zona de l’Àndalus.

Segons expliquen les traductores, si bé és cert que existiren dones poeta en la història de la poesia andalusina, la major part de les seves composicions són difícilment localitzables. Malgrat la insistència dels estudiosos en la defensa d’una situació privilegiada de la dona àrab andalusí, i seguint les traductores de Perles de la nit, ben cert sembla que aquestes poc més gaudiren d’avantatges que les dones d’altres regions del món islàmic medieval. Si és cert que existiren dones intel·lectuals a l’Al-Andalús, però de forma marginal, si es compara amb la producció literària masculina:

«Potser les dones participaren en la composició i la transmissió oral de poemes tan activament com els homes, però llur accés a l’escriptura devia ser bastant més limitat i, al capdavall, foren els homes qui es dedicaren a confeccionar reculls poètics, a triar versos per incloure’ls en antologies i a escriure la història oficial de la literatura, amb tot el que això suposa (Castells i Sant-Celoni, 2013: 11).»

No s’ha trobat cap diwan (recull) que recopili poemes d’autores. De fet, per poder trobar alguna composició escrita per una veu femenina cal buscar entre enciclopèdies, antologies i llibres d’historiografia (íd., 2013: 11). D’altra banda, cal suposar -perquè no s’ha trobat constància escrita sobre moltes d’aquestes compositores- que la major part de les poetes que formen part del present recull eren dones «lliures», entenent per lliures aquelles que tenien un origen aristocràtic i no eren esclaves (íd., 2013: 13). Aquestes dones, doncs, havien rebut una educació d’acord amb la seva posició social i sabien, per tant, escriure.

Les mil i una nits, per Edwin Lord Weeks (1849-1903)

D’altra banda, la condició de qayna (pl. qiyan), un tipus d’esclavitud que es va donar entre les classes benestants de la societat islàmica d’aquell moment, era la d’una esclava cantaire. Les qiyan eren dones sense llibertat ensinistrades en les arts de la música i del cant. La seva funció principal era proporcionar plaer: tant en el cant, com en la vista, com en la lectura. Per aquest motiu, eren dones amb veus prodigioses i coneixedores de gran part de les ciències i de les arts. La seva producció resta, majorment, en l’anonimat, però entre les perles d’aquest llibre podreu trobar peces de Hind, una d’aquestes cèlebres esclaves cantores, malgrat que no s’ha pogut esbrinar gaire res sobre la seva vida, com ocorre amb la resta de poetes.

Ja hem parlat de l’enorme varietat temàtica de les peces produïdes per aquestes extraordinàries poetes. Destaquen tot tipus de poemes, llargs panegírics, o composicions breus però satíriques i agosarades fins a la molla:

«De malnom et diuen l’hexàgon,
mai de la vida te’l trauràs.
Ets banyut, cabró, sodomita,
fornicari, marica i lladre! (íd., 2013: 81).»

Els tòpics amb què el lector topa al llegir aquest tipus de poesia són representatius de totes les obres poètiques universals. El rebuig d’un enamorat, la lloança cap a una persona estimada i/o admirada, el fervor de l’amor, la sàtira, etc. Totes expressen, doncs, les emocions i les sensacions de les seves autores. Fins i tot, les rèpliques i respostes a cartes són abundoses en l’antologia:

«A la qui la lletra em critica, li he dit: «Posa’t fre!,
ara em veuràs enfilar les perles de les meves línies».
He encomanat a la mà que brodi la cal·ligrafia
i li he acostat els càlams, el pergamí i el pot de tinta.
La mà ha posat en lletres tres versos, que he ordenat
per deixar en clar la meva grafia, i li he dit: «Mira!» (íd., 2013: 51)»

Ja ho apuntàvem al principi, l’oralitat en bona part d’aquestes composicions esdevé molt important, perquè és el context on es desenvolupen. Els díctics i les estructures de diàleg ho fan palès. I encara més: la major part de les peces estan composades per aquestes poetes andalusines responen a la mètrica d’un tipus de vers determinat, la cassida. Aquesta és la forma més antiga de la poesia preislàmica, que es defineix pel seu caràcter monorim, per l’ús d’una mètrica quantitativa -és a dir, la combinació de síl·labes llargues i breus, tal com ocorre amb la mètrica grecollatina-, i per la divisió en dos hemistiquis de cada vers. La cassida, però, no només responia a unes lleis mètriques, sinó que a més contenia una estructura temàtica fixa, fet que remarca el caràcter oral d’aquest vers. No cal dir que la literatura espanyola posterior prendrà, en molts casos, com a referència les fórmules poètiques andalusines. Tots ja coneixem de sobres el poema de Lorca, Casida de la mujer tendida, per citar-ne un de famós.

L’antologia està ordenada alfabèticament, amb un apèndix fornit de notes biogràfiques de cada una de les autores. El recull permet acostar-nos a una realitat que ens és molt pròxima, però a la vegada ens esdevé tan llunyana en el temps. Una veritable perla, ja ho veieu.