Festa Major al Porta Ferrada

23.07.2018

Els festivals d’estiu d’aquí a la costa de vegades semblen una festa major cara. Hi desfilen velles glòries, artistes que porten sempre a davant l’adjectiu “llegendari”. Maceo Parker era el saxofonista de James Brown, que no és poca cosa, i amb referències a Brown va començar i mantenir el concert de dissabte. Un tros de James Brown a Sant Feliu, com va ser-hi fa anys en persona Lou Reed, o hi serà aquest dissabte Caetano Veloso: el Porta Ferrada té aquestes sorpreses, com una bombolla de luxe, mig amagada al públic local, a la badia guixolenca.

Maceo Parker | Festival Porta Ferrada

Per mi el concert va tenir regust de festa major cara potser perquè em va tocar seure a platea i allà predominava el cabell blanc, que ja deu ser el públic de Maceo. Van rebre’l drets i amb moltes ganes de ballar i aplaudir. Dic aplaudir? No vaig comptar les vegades que l’home va demanar al públic que aplaudíssim la banda, músic per músic i tot el conjunt – “What about the band? What about the band?”, anava dient, com si no ens veiés al cas del seu nivell. Tampoc sé les vegades que va insistir a fer-nos cantar o murmurar les cançons, o fer-nos repetir “oh yeah, oh yeah”, com si allò fos un casal d’avis. Tot eren bones intencions, i ens va remarcar que, finalment, com diu el seu últim disc, “tot és amor”.

Potser sí, potser tot és amor, però pocs cantants hi ha hagut amb la potència sexual de James Brown. Potser la insistència en l’amor tenia a veure amb els setanta-cinc anys de Maceo. La maquinària musical era de primeríssima fila, evidentment, el trompeta, el baixista, el bateria, tot funcionava amb la precisió de tota una vida a l’escenari. El mateix Parker és un home orquestra, saxofonista virtuós i cantant poderós, mestre de cerimònies, animador, ballarí i flauta travessera, i tot al nivell més alt.

“The funkiest saxo player in the world”, com va ser presentat, va començar explicant que ell no tenia res en contra del jazz, però que… En fi… La seva famosa fórmula del dos per cent de jazz i la resta, funky. I va ser com si un tràiler de quaranta rodes dobles amb clàxons musicals en forma de trompetista i una manada de dos-cents cinquanta elefants en forma de saxofonista parlessin entre ells i arrosseguessin tot el que se’ls posés per davant, al ritme del batec sanguini.

Hi ha un punt de bogeria en el saxo disparat i les ràfagues frenètiques del trompeta. No crec que puguis lluitar amb les mateixes armes de vell que de jove. En un moment donat, Maceo es va posar unes ulleres fosques i va convertir-se en Ray Charles. Va cantar “You don’t know me” amb la contenció d’un recitat. Després el baix va començar a atacar l’èxit segur d’“Stand by me”, un altre clàssic de principis dels seixanta que Darlene, la cosina de Maceo, va cantar amb una torrentada de recursos. Fins i tot hi va haver un moment pels més joves, amb un trosset del Michael Jackson dels vuitanta, “Tha way you make me feel”. En definitiva, una festa major de luxe, amb la fira, la tòmbola i el ball, com la tindrem a principis d’agost aquí a Sant Feliu, amb la previsibilitat, la infal·libilitat i la garantia de sempre, però també amb alguna cosa perduda, irrecuperable.