Ferran Torrent se’n va de festes

Ahir a la nit TV3 va estrenar la segona temporada de Cosins Germans, un programa que ens mostra els encontres de l’escriptor Ferran Torrent amb el folklore i les festivitats dels territoris de parla catalana. Es tracta d’aconseguir una col·lisió productiva entre la mirada sarcàstica i urbanita de l’escriptor i els codis propis del món rural, amb les festivitats més importants de cada indret com a centre de gravetat narrativa. El resultat és un producte que barreja el documental cultural clàssic amb l’entreteniment i que es distingeix per un abundant ús d’un humor absurd molt irregular.

El canvi més gran que ha patit el format respecte a la temporada és l’absència d’Empar Moliner, que ahir va fer un últim cameo de pocs minuts per donar una clausura emocional a les aventures que havia compartit amb Torrent al llarg dels episodis anteriors. Com era d’esperar, la marxa de l’Empar és impossible de compensar. L’escriptora era una figura idònia pel seu domini del llenguatge televisiu que, a sobre, aconsegueix des de la més absoluta autenticitat. El nervi i el sentit de l’humor de Moliner són impossibles de guionitzar i l’escriptora posseeix una qualitat indispensable per sustentar el ritme d’un programa com aquest: la capacitat de meravellar-se amb qualsevol detall.

El joc entre l’austeritat gestual d’en Ferran i l’expansibilitat de l’Empar que aconseguia solucionar els diàlegs més feixucs s’ha perdut i, conscients d’això, els responsables del programa han buscat diverses maneres de solucionar-ho. La més òbvia, substituir a l’Empar per Sílvia Bel, Araceli Segarra, Llucia Ramis i Elisabet Carnicé, quatre companyes de viatge per a Torrent que modifiquen molt l’estructura del programa. Mentre que la primera temporada s’inscrivia plenament en el gènere de road movie, on s’emfatitzava el viatge en ell mateix i la relació de companyonia entre els dos escriptors, l’alternança entre diferents espais i companys d’aventures al llarg de l’episodi fa que el programa basculi cap al documental més clàssic on la informació i l’anècdota de cada lloc són els protagonistes. Quatre mini road movies no fan el mateix efecte que una.

Cosins Germans manté l’objectiu de la primera temporada: transmetre la sensació de transformació i aprenentatge personals -moderats, és clar- que experimenten els viatgers en contacte amb una realitat que els és estranya. Ja que les situacions no permeten explotar una emocionalitat profunda, l’estratègia del programa és posar distància humorística. En una de les grans novetats de la temporada, el programa introdueix a l’actor valencià Juli Mira. Mira és la nova veu en off i exhibeix una sonoritat immillorable per evocar la dimensió més solemne de la terra i la història. Però, al mateix temps, el programa decideix entrar a la sala de gravació de la veu en off i escenificar un diàleg entre Torrent i Mira, que van comentant els continguts i les imatges que s’han gravat prèviament.

Aquesta maniobra metanarrativa és arriscada perquè ens ofereix moments entranyables i divertits i d’altres d’insalvables. La relació entre Mira i Torrent és divertida perquè saben transmetre complicitat al mateix temps que ni poden ni volen amagar que estan actuant. L’artificialitat buscada arriba al punt de mirar a càmera al final de molts gags. Com sempre que ens movem dins del terreny de l’humor absurd, és molt difícil i molt subjectiu traçar la línia entre el que fa riure i el que no. Amb l’afegitó que els silencis incòmodes d’aquest tipus de comèdia poden ser buscats o poden ser fruit d’un fracàs i que, a més, allunya a molts espectadors amb gustos més convencionals.

Al final, els interludis humorístics amb Juli Mira semblen una opció tant intel·ligent com obligatòria. I és que Ferran Torrent fa un personatge poc televisiu que no treu gaire suc de les converses amb els vilatans que es troba. Les quatre noves companyes de viatge tenen cadascuna el seu to, però cap d’elles arriba al geni de l’Empar. Això sí, una de les enormes virtuts del programa és que cap dels protagonistes intenta forçar les situacions, a l’estil del que fa Espartac Peran quan es veu obligat a omplir amb amaneraments els buits del directe i que moltes vegades resulta irritant. La naturalitat dels diàlegs permet evitar aquell efecte de vergonya aliena que sentim quan s’intenta convertir a la gent de poble en una atracció per a la gent de ciutat. Torrent i companyia aconsegueixen tot el contrari: un profund respecte pels autòctons als quals, simplement, volen escoltar sense convertir-se en el centre del seu món.

Cosins Germans està pensat per als que vulguin conèixer les festes i tradicions dels Països Catalans, exigint un cert grau d’amor per la terra i de ganes d’aprendre. Com un viatge autèntic, el programa té silencis, buits narratius i no sempre és divertit. En comptes de caure en la temptació d’afegir artificis narratius allà on no podrien encaixar de cap manera, el programa ha preferit ser honest. S’agraeix que no es tracti a l’espectador com un infant necessitat d’estímuls constants i no ens morirem per un programa amb un ritme lent. Dit això, el sentit de l’humor fa que la narració respiri, però no sempre funciona, i la manca de passió i de domini del medi televisiu de Torrent fa que alguns moments no tinguin el ritme ni l’interès que caldria. Ara bé, si el tema us interessa o si sempre us havíeu sentit culpables per la vostra ignorància respecte a tot allò que s’allunya d’allà on arriba la T-10, val la pena donar-li una oportunitat.