Fer rap i ser dona a l’Iran

26.05.2016

“Quan la gent té problemes, els documentalistes ens posem contents” ens reconeix amb ironia Rokhsareh Ghaemmaghami, la directora de Sonita, el documental que va obrir el Docs Barcelona i que ara és el documental del mes d’octubre.

Fotografia: Everett/Rex/Shutterstock

Fotografia: Everett/Rex/Shutterstock

Doncs bé, la història de la Sonita deuria fer que la cineasta iraniana es posés a saltar de felicitat: una refugiada afganesa a Teheran que vol ser cantant de rap fins que la seva mare arriba al país i li comunica que la vendrà a un home per tal de poder pagar el casament del seu germà. Si ja us havien saltat les alarmes quan ajuntant Teheran, dona i rap sense necessitat d’arribar a la part de matrimoni forçat, no estàveu equivocats: el documental sobre la Sonita ens parla d’algú que lluita amb tot -absolutament tot- en contra.

Precisament per la magnitud dels obstacles que la Sonita ha de creuar per aconseguir el seu objectiu, no podem apartar-nos de la seva mirada. Ni un instant de dubte, ni un sol plor fora de lloc. La noia de 18 anys -complerts per la conveniència d’haver d’aconseguir papers més que biològicament- empeny amb una ambició inexplicable des del punt de vista de l’observador extern. A l’inici del relat, la Sonita treballa de dona de fer feines alhora que va a l’escola a un centre de refugiats, compartint una habitació minúscula amb la seva germana petita i la seva neboda. Però una cosa sobresurt emmig d’aquestes condicions tan dures: la Sonita no pot esborrar dels seus ulls la confiança d’algú que sap que aconseguirà el que es proposi.

Al principi del documental, Ghaemmaghami s’acosta a la jove amb un complicat equilibri entre figura maternal i instància narrativa que intenta mostrar els fets sense intervenir-hi. Les xerrades íntimes entre realitzadora i protagonista trenquen la quarta paret i fan visible la connexió que s’està creant entre les dues. Però, si bé la directora comença recordant a la Sonita que “he d’enregistrar la veritat, no puc influir”, aquesta premissa cau pel seu propi pes amb l’arribada de la mare.

La mare de la Sonita és un personatge demolidor. Amb la cantant de rap establim una complicitat instantània. Una dona jove que voldria ser filla de Rihanna i Michael Jackson, que creu en la igualtat i que canta sobre justícia social. Els ulls de la mare, en canvi, són pura alienació. La càmera capta l’absoluta fredor amb què la mare de la Sonita ignora els arguments de la seva filla i de la treballadora social que intenta fer-la raonar. Ni rastre d’empatia ni de cap mena de conflicte moral. En la monstruosa indiferència de la mare sentim el xoc cultural que ens recorda que no tot és relatiu i que hi ha valors pels quals val la pena seguir fent documentals. Veient com el rap va poder treure la Sonita del forat negre de la tradició afganesa, ningú pot dubtar que el progrés moral és possible i que la cultura n’és un puntal.

La força de l’obra de Ghaemmaghami és deguda a la seva honestedat. Quan arriba l’hora de decidir si cedir al xantatge i pagar a la mare per mantenir a la Sonita lliure uns mesos més, la directora decideix donar les eines a l’espectador per jutjar ell mateix. Es trenca la il·lusió de neutralitat i podem ser testimonis de les discussions entre la cineasta i la resta d’implicats. Són deliberacions crues en les quals Ghaemmaghami posa sobre la taula els conflictes entre el seu desig egoista perquè la història segueixi, el seu afecte personal per la Sonita i l’imperatiu del documentalista de no intervenir en la realitat.

Fotografia: Everett/Rex/Shutterstock

Fotografia: Everett/Rex/Shutterstock

Sonita no només ens explica una història d’una refugiada afganesa a l’Iran -que ja són més de tres milions, en situacions econòmiques lamentables- sinó la d’una artista. Al llarg del documental seguirem l’evolució en els temes, l’estil i les lletres dels raps de la protagonista, observant com les experiències de la seva vida van omplint de contingut de les seves cançons. La lluita per aconseguir que una productora musical aposti per ella retrata la censura del règim iranià que persegueix tant els continguts que qüestionen l’ideologia oficial com les dones que volen ser artistes.

Ens trobem davant d’un relat molt poderós que ens parla d’una història personal, de la societat i la cultura iranianes i dels dilemes amb els que es troba una cineasta que intenta explicar la realitat. És un documental per aprendre i reflexionar, sense rastre de melodrama ni d’intents de convertir a Ghaemmaghami en una salvadora. La protagonista és la Sonita, una noia amb una enorme ambició que mai perd l’esperança i que mai ens permetria compadir-nos d’ella ni tractar-la amb condescendència. Les cantants de rap són tipus durs, i no s’estan per llagrimetes.

Etiquetes: